Visc immers en un món de sorolls: aparells,
obres, remor ambiental, tertúlies, restaurants. Aquest és un país de
sorolls excessius. Segurament és una qüestió d’educació. No sé si sempre
cal fer tant soroll per desenvolupar activitats humanes… acaba
d’arribar un cotxe amb les finestres obertes i la música a tota
pastilla. Després de deu hores d’obres allà on abans hi havia bosc no
està malament, oi?
Penso que pot ser un símptoma. De manca de
respecte per l’altre. Potser, tots plegats, després de tant de soroll no
sabem ben bé allò que fem, o el perquè, com una mena de “soroll per no
res” shakespearià, que esdevé innecessari o potser no, potser és
totalment necessari per descentrar el personal. El descentrament ens
porta a la confusió i a no saber ben bé què ens passa.
Segueixo aquest fil de pensament i em ve al
cap que la política s’ha convertit en part en una mena de discurs o
relat a base de soroll, que només agrada o pot ser suportat per la
pròpia parròquia, i tot en el marc d’un màrqueting ben orquestrat. Les
estratègies substitueixen els principis si és que n’hi ha. I tant si
n’hi ha com si no, els partits se situen com a oposició els uns al
altres, no a idees, sinó al servei d’elits de poder no sempre
confessables. La idea d’enemic, sense cap “fairplay” substitueix la
d’adversari, i el discurs de la “postveritat” s’implanta al bell mig de
l’àgora pública, com s’esdevé avui a casa nostra.
Però el soroll ambiental, que dificulta la comunicació humana plena,
ens afecta tota la vida. La incertesa generalitzada, la precarització
cada cop més gran de les condicions laborals, el discurs de l’odi, la
globalització de la indiferència, l’agressivitat encara que sigui amb
una expressió simpàtica per alguns, ens menen a un col·lapse com a
societat. Penso que ens han portat fins aquí, com en tot. No hem decidit
el tipus de societat ni el model de persona dominant. Ens porten per on
volen com si fos un sisme permanent… ara toca seguir els patrons que
hom imposa amb el gran objectiu de massificar-se! Fer vacances com a oci
viatger, consumir el més i millor que es pugui, tatuar-se per mostrar
algun vincle fort al món…
Pel que fa a Catalunya, el constitucionalisme inquisitorial
espanyol, l’odi al nacionalisme català i per tant encara més a
l’independentisme, ens ha portat a un debat no racional, sinó a les
emocions, com més radicals millors. La guerra de banderes n’és un
exemple. La forma com s’ha aplicat l’art. 155 CE, un altre. Ens han
privat d’un debat democràtic, des del 2010, o abans, quan es van
carregar la constitució territorial espanyola. En l’època de la
intel·ligència emocional i de l’empatia, aquests atributs sembla que han
desaparegut de l’esfera pública.
També veig que tenim un país col·lapsat pel que fa a la mobilitat, en
el qual els desplaçaments en vehicle privat s’han convertit en un
autèntic problema, i els accidents de trànsit augmenten. Un desastre. Al
món els morts per accident de trànsit són més que per les guerres:
1.250.000 persones! Poca cosa hi podem fer, perquè ens han dissenyat un
país i nosaltres no hi pintem res. Si l’alternativa és Rodalies, ja
podem plegar.
En aquest país del soroll augmenta
l’agressivitat. Ja no hi ha un català emprenyat. Hi ha gent que no és
tractada bé. I alguns volen viure més racionalment, amb més civisme, amb
més respecte per la llibertat d’aquells que d’entrada no poden ser
igualment lliures que els altres.
Aquesta és també la causa dels catalans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada