Vivim un temps de descrèdit de la política i dels polítics. No es nou. Però s’ha accentuat per culpa de casos de corrupció, d’escàndols urbanístics, o de desviació de diners públics els darrers mesos. El mot “desafecció” va ser emprat pel president Montilla per al·ludir a la possible desvinculació de Catalunya en relació a Espanya per obra i gràcia dels problemes del finançament i del retard en la sentencia de l’Estatut. Després s’ha utilitzat com una paraula comodí per a fer referència a la distància entre governants i governats. Li podem dir de moltes maneres. La realitat és que avui hi ha una notable crisi de la política i dels polítics.
Ens trobem amb la paradoxa de que els poders públics no troben els ciutadans -de vegades ni tan sols els busquen- atès que ja s’han fet servir per a legitimar el sistema mitjançant les eleccions. Aleshores podríem afirmar que tenim un sistema polític democràtic sense gaire demòcrates, i que caldria aprofundir molt en la qualitat de la democràcia tant en l’àmbit institucional com social i en especial en tot allò referent a la qualitat humana de tots plegats. Només així es podria passar d’una “democràcia governada” a una “democràcia governant” en la qual la ciutadania tingués un paper més actiu. Sovint, en canvi, l’exercici de la ciutadania responsable es confon o resta amagat pel protagonisme de grups subvencionats o de xarxes clientelars. En l’àmbit autonòmic, els pactes postelectorals a Catalunya i a Euskadi contra el partit que ha guanyat les eleccions ha ofès moltes persones. Dir que és legítim sembla una excusa. En general, podríem dir que quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, si després uns quants professionals de la política decideixen per ells.
D’altra banda, és relativament fàcil dedicar-se a la política sense gaire “control efectiu de qualitat”. Trobem personal que fa anys i panys que està enganxat a la mamella del pressupost públic, sense estudis o coneixements específics, tot esperant una jubilació com a màxima meta de la seva vida. Que la democràcia és manifestament millorable es pot observar també en el grau de sectarisme amb què s’exerceix el poder. Com que els representants no son escollits nominalment sinó en el marc d’unes llistes, el gran valor a fomentar és la fidelitat a la llista. La moció de censura on tot suma per treure qui mana, això sí només un cop per legislatura, és el punt d’arribada més extrem d’aquest sectarisme, com hem pogut viure en diversos indrets de la nostra comarca. A més, el control de la informació – aquesta sempre implica poder- mitjançant campanyes o butlletins de propaganda amb diners públics, o dificultant l’accés a la documentació als grups de l’oposició, són malauradament pràctiques massa habituals.
Testimoniar virtuts cíviques és difícil, com ens ho mostra la història. Tenim grans exemples de persones que han donat la vida per un ideal i que han servit de tot cor la causa del seu poble, ciutat o país. Per tal d’honorar aquells que han fet i fan el bé, identifiquem i expulsem de la vida política corruptes, erotitzats, prepotents, incultes, acomodats i altres desaprensius que potser tenim ben a prop. No ens deixem endur per la desafecció. I que cadascú llegeixi tot el que dic en la clau local que li pugui afectar.
(El9Nou, Vallès Oriental)
Ens trobem amb la paradoxa de que els poders públics no troben els ciutadans -de vegades ni tan sols els busquen- atès que ja s’han fet servir per a legitimar el sistema mitjançant les eleccions. Aleshores podríem afirmar que tenim un sistema polític democràtic sense gaire demòcrates, i que caldria aprofundir molt en la qualitat de la democràcia tant en l’àmbit institucional com social i en especial en tot allò referent a la qualitat humana de tots plegats. Només així es podria passar d’una “democràcia governada” a una “democràcia governant” en la qual la ciutadania tingués un paper més actiu. Sovint, en canvi, l’exercici de la ciutadania responsable es confon o resta amagat pel protagonisme de grups subvencionats o de xarxes clientelars. En l’àmbit autonòmic, els pactes postelectorals a Catalunya i a Euskadi contra el partit que ha guanyat les eleccions ha ofès moltes persones. Dir que és legítim sembla una excusa. En general, podríem dir que quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, si després uns quants professionals de la política decideixen per ells.
D’altra banda, és relativament fàcil dedicar-se a la política sense gaire “control efectiu de qualitat”. Trobem personal que fa anys i panys que està enganxat a la mamella del pressupost públic, sense estudis o coneixements específics, tot esperant una jubilació com a màxima meta de la seva vida. Que la democràcia és manifestament millorable es pot observar també en el grau de sectarisme amb què s’exerceix el poder. Com que els representants no son escollits nominalment sinó en el marc d’unes llistes, el gran valor a fomentar és la fidelitat a la llista. La moció de censura on tot suma per treure qui mana, això sí només un cop per legislatura, és el punt d’arribada més extrem d’aquest sectarisme, com hem pogut viure en diversos indrets de la nostra comarca. A més, el control de la informació – aquesta sempre implica poder- mitjançant campanyes o butlletins de propaganda amb diners públics, o dificultant l’accés a la documentació als grups de l’oposició, són malauradament pràctiques massa habituals.
Testimoniar virtuts cíviques és difícil, com ens ho mostra la història. Tenim grans exemples de persones que han donat la vida per un ideal i que han servit de tot cor la causa del seu poble, ciutat o país. Per tal d’honorar aquells que han fet i fan el bé, identifiquem i expulsem de la vida política corruptes, erotitzats, prepotents, incultes, acomodats i altres desaprensius que potser tenim ben a prop. No ens deixem endur per la desafecció. I que cadascú llegeixi tot el que dic en la clau local que li pugui afectar.
(El9Nou, Vallès Oriental)
