La plataforma “One Health” i el nostre entorn medioambiental

 https://valors.org/la-plataforma-one-health-i-el-nostre-entorn/

L’Associació d’Amics de la UAB (AmicsUAB) ha organitzat un cicle d’activitats entorn la plataforma One Health. El passat 30 de setembre vaig assistir-hi a la conferència inaugural celebrada a l’Ateneu Barcelonès, on la seva presidenta, la Dra. Maite Martín Ibáñez va explicar els seus objectius i línies de treball. Va recordar que es tracta d’una xarxa d'àmbit estatal que uneix els esforços d'organitzacions col·legials, associacions i fundacions pertanyents a diferents àmbits i sectors, dotant-la del caràcter interdisciplinari i intersectorial que requereix l’enfocament integral de la salut.

Com ens recorden al seu web, el que pretenen és contribuir al trànsit cap a polítiques alineades amb la visió “Una Sola Salut” amb l'objectiu d'assolir un major grau de protecció de la salut de les persones, reduir les inequitats en salut i progressar en la consecució dels Objectius de Desenvolupament Sostenible seguint les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut, l’Organització Mundial de Sanitat Animal, l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura i el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient.

De l’excel·lent i experta exposició de la conferenciant em va sobtar que una cosa tan evident i obvia com la bona interacció entre humans, medi ambient i animals per tal de millorar la salut de tots plegats sigui tan complicada i encara estiguem tan lluny d’un alineament acceptable. D’altra banda, es tracta d’una bona pràctica del que s’ha dit “polítiques de la cura”, que té una base científica innegable. En un món on el valor de la veritat s’ha relativitzat al màxim, la política de la cura basada en una idea de salut global posa en valor la veritat científica, objectiva, absoluta.

Per tant, quan els poders polítics i econòmics tiben per forçar decisions incongruents globalment, ens hauríem de revelar perquè ens estan imposant la mentida en el marc d’un el fals relativisme, al servei d’interessos espuris que ens perjudiquen a tots, persones, animals i medi ambient.  Així, ens hauríem d’adonar que la nostra forma de vida actual és insostenible i a més és dolenta per la nostra salut.

Penso en la gran capacitat destructiva de l’ésser humà i l’autoengany de les decisions a curt termini, que generacions futures ja solucionaran si poden, com la crisi climàtica o les pandèmies. La política no té força per a reconduir les contradiccions socials. Ni tan sols mira cap a una altra banda. Deixa fer, en un món globalitzat que supera les capacitats de reacció estatals i supraestatals.

Així, la destrucció generada per la humanitat es converteix de forma estúpida en una autodestrucció de la pròpia humanitat. I molt sovint es fa en nom del progrés. Un progrés, sense cap mena de dubte, profundament decadent. L’home és signe de contradicció.  

 

 

Un any de català al Congrés dels Diputats

Ara fa un any, el setembre de 2023 la presidència del Congrés de Diputats va permetre que els portaveus parlamentaris es dirigissin a la Cambra en llengües oficials diferents del castellà, abans que s’aprovés la modificació del Reglament del Congrés, fent ús de les potestats de direcció pròpies que l’atorga l’esmentat reglament. D’aquesta manera es va desenvolupar el debat que va acabar en l’aprovació de la reforma del reglament segons el qual es varen introduir com a llengües de treball.

Posteriorment, el mateix setembre de 2023 els grups parlamentaris Socialista, Plurinacional SUMAR, Republicà, Euskal Herria Bildu, Basc (EAJ-PNB) i Mixt van presentar una proposició de modificació del Reglament del Congrés sobre l’ús de les llengües que tinguin caràcter oficial en alguna comunitat autònoma, que va ser presa en consideració pel Ple del Congrés el dimarts 19 de setembre, tramitada en lectura única i aprovada per una majoria de 180 vots a favor i 170 en contra.

En els darrers anys, els diputats catalans —en particular, els que formaven part de partits sobiranistes— han hagut de veure com se’ls retirava la paraula per intentar parlar en la seva llengua o, fins i tot, se’ls expulsava de l’hemicicle. Al cap d’un any de la reforma del reglament del Congrés podem dir que l’ús de les llengües oficials s’ha produït amb normalitat. A diferència dels primers moments, sense conflicte aparent. Els diputats del PP i encara més Vox, però, continuen sent reticents a fer-lo servir. A finals del mes de desembre del 2023, la convocatòria de les primeres comissions parlamentàries va endarrerir l’ús normal perquè s’estava tramitant el contracte per adquirir els instruments necessaris per traduir les llengües oficials a les comissions.

Ara només falta un darrer pas. El mes d’abril, la cambra baixa va treure a concurs un contracte de 12,5 milions d’euros fins al 2027 pels “serveis de traducció, interpretació i transcripció” de les llengües cooficials i el “subtitulat en directe” de les intervencions dels diputats. Això vol dir que encara no es poden presentar documents en les llengües cooficials (de moment, els diputats han de presentar els escrits en les dues llengües). Encara resta aquesta petita implementació, que sembla ser que es resoldrà aviat.

Amb la perspectiva del pas de temps, podem dir que l’avenç és espectacular, i fins i tot amb possibilitats d’ús del català superiors que no pas al Senat -on no es pot emprar al Ple, malgrat definir-se aquesta cambra com de representació territorial. La conjuntura política defineix l’estructura de l’Estat, tot fent de la necessitat virtut.

L’assetjament urbanístic

 Visc un autèntic assetjament urbanístic. Fa gairebé quaranta anys que visc al mateix lloc. Un indret residencial. Estava content del meu entorn, verd, de mirada llarga i arbres, fins i tot animalons com esquirols, conills i eriçons. Davant de casa n’hi havia cavalls. I un camp de futbol del poble.

Un dia varen construir una primera casa, i una segona. Després va venir asfaltar el carrer -el 90 % el pagarem els veïns- i posaren uns arbres que després van treure perquè tenien arrels. Tal com sona. I més tard van posar uns altres, que no feien malbé la vorera. La història dels arbres és curiosa, perquè alguns de la segona tongada han mort però ja no han tornat a posar cap. 

El camp de futbol el van traslladar a un altre indret, i com no, varen fer unes graderies i un entorn de primera categoria, i al costat un pavelló de nassos. Era la dècada dels noranta i si uns dirigents independents allargaven més el braç que la màniga, ja es pagaria al cap de no se sap quan temps. Els diners del comú no són de ningú. 

Es moriren els veïns de l’altra banda. I la seva casa està avui mig abandonada després de set anys. Tenia un jardí, pendent de la voracitat de fons voltors. Construir per destruir.

I construïren tres cases més, davant per davant amb casa meva. L’herència del segle XXI. I poc abans de la pandèmia desenvoluparen un polígon de pisos, que marquen totalment la diferència amb la resta del poble. Un autèntic formiguer a preus prohibitius. Es ven tot. I ja porten quatre fases. Cada vegada la destrossa és més gran. Aquests promotors apliquen uns plànols que es van repetint per fases. Es a l’entrada del poble. Un despropòsit. Els nouvinguts s’esforcen en integrar-se però viuen en un habitat que ha escardat d’arrel el model de poble. Es un formiguer que el podrien haver plantat en qualsevol indret del primer món.

Tornem als promotors. La consolidació de l’urbanisme salvatge, tolerat per no dir promogut per alguns equips de govern de l’Ajuntament -com el cas d’algun regidor il·luminat que ha deixat la seva petjada- em porta a pensar que les coses no són perquè si. L’urbanisme en aquest país -competència exclusiva autonòmica i local- és un mostra de la autodestrucció del propi país. No hi ha res de fora. Tot ens ho fem i fan aquí. 

Els plans urbanístics venen cuinats per Ajuntaments i Generalitat, massa sovint en coalició amb els promotors, els quals un cop aprovats apel·len a la propietat privada per a fer el que volen -pobre Costa Brava!-. Sota l’aparença de participació, s’imposen massa vegades projectes aberrants, que fins i tot si es volen revertir comporten indemnitzacions amb diners públics a promotors especuladors. Un disbarat. 

L’important es especular, invertir i vendre. En una zona on no hi ha ni un servei. Tant se’ls en dona. Als compradors també. Aquests es queixen quan l’Ajuntament per primer cop a la història promou uns habitatges socials a la vora. Un joc de despropòsits. Difícil gestionar tant malestar.

Ara a la cantonada de davant estan fent una altra casa. Visc envoltat d’obres pels quatre costats. M’han canviat el meu habitat. Allò que vaig escollir s’esmicola entre records, enyorança, i un profund sentiment de frustració davant de tanta gent que ha vingut per aquí només per amargar-me la vida. 

La llei d’amnistia: de la teoria a la pràctica

 El BOE d’11 de juny passat publicà la “Llei Orgànica 1/2024, de 10 de juny, d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya”. La proposta ja va tenir tensions i tot tipus de dilacions i declaracions apocalíptiques en la seva contra, en especial del PP. Juntament amb el finançament singular de Catalunya, ha estat el tema estrella de la furibunda oposició al govern del PSOE. La dreta, així com els alts estaments judicials, l’han intentat torpedinar, primer interpretant-la segons el seu interès i al final fins i tot no aplicant-la. La relació entre Catalunya i la resta de l’Estat segueix essent un problema molt més gran que la “convivència” entre catalans.

L’amnistia compren  els delictes realitzats entre l’1 de novembre de 2011 i el 13 de novembre del 2023, en el context del denominat procés independentista. La redacció de la llei va intentar ser el més exhaustiva possible.  Què ha passat en la seva aplicació? Acabem de veure com totes les comunitats autònomes controlades pel PP, a més de la de Castella-La Mancha, han presentat recursos d’inconstitucionalitat. Abans ho havien fet membres del grup popular al Congrés i al Senat. Sempre amb la petició de la recusació del president i de dos magistrats del Tribunal Constitucional. També el Tribunal Suprem ha expressat la seva opinió contraria,  presentant una qüestió d’inconstitucionalitat a l’Alt Tribunal, que ara comença a estudiar. El gran argument de la impugnació és la vulneració del principi d’igualtat i de la seguretat jurídica. Com a mínim fins d’aquí a mig any no sabrem com acaba tot plegat. L’anomenada majoria progressista del tribunal sembla que podria decantar-se per una valoració positiva de la llei.

La llei d’amnistia s’està aplicant  amb normalitat, tot i que depèn de cada cas. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’ha aplicada a una vintena de persones, del total de 486 segons la Fiscalia General de l’Estat que es podrien beneficiar. Però el problema més greu és la no aplicació, com ara quan el Tribunal Suprem considera que hi ha un delicte de malversació, que no és amnistiable , com és el cas del president Puigdemont.  Un autèntic cop de força, que obligarà els afectats a presentar recursos d’empara al TC contra la denegació i en el seu cas anar al TEDH. Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn, un cop rebutjat el seu recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional per haver estat condemnats per sedició i malversació pel Tribunal Suprem, van anar al Tribunal Europeu de Drets Humans. Ara, en aquest procediment els advocats de l’Estat defensen la llei d’amnistia com a prova de que l’estat espanyol va fer les coses bé, tot sentenciant, i després reformant els delictes de sedició i aplicant els indults, pretenent així que la llei d’amnistia els faci perdre la condició de víctimes.

L’amnistia s’ha aplicat a 46 agents de la Policia Nacional investigats per agressions i lesions a votants del referèndum de l’1—O.  Pel que fa a la resta d’amnistiats la majoria son manifestants que varen participar en les manifestacions de protesta per la sentència de l’1-0 entre els anys 2018 i 2020 condemnats per atemptats a l’autoritat i per lesions. També s’ha amnistiat a l’exconseller d’Interior Miquel Buch, i a un agent dels Mossos per atorgar  protecció al president Puigdemont quan va marxar a l’exili. En el cas dels “Tres de Granollers” en un primer moment se’ls va amnistiar el delicte de lesions però després s’ha presentat un recurs per un afectat que ha deixat en suspens la sentència.

A l’Operació Judes o Tsunami Democràtic, que han implicat a membres dels CDR, l’Audiència Nacional ha presentat una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en entendre que el delicte de terrorisme no és amnistiable. Finalment, podem ressenyar els casos d’aquells que han renunciat a l’amnistia.

L’amnistia s’està aplicant  als independentistes catalans per als quals va ser dissenyada, amb comptagotes, i en el marc d’una gran polarització política.

 

QÜESTIONARI CARA VS CARA – MÓN JURÍDIC NÚMERO 349 (novembre-desembre2023). AMNISTIA I CONSTITUCIÓ

1.- ¿Considera que la futura llei que s’aprovarà com a resultat de les negociacions dels partits polítics per assolir un acord d’investidura i/o de legislatura, esdevé allò que tècnica i jurídicament coneixem com Amnistia?

Les raons de l’amnistia rauen en el perdó, tot i que els juristes l’encabeixen dins el dret de gràcia. El perdó és el concepte moral a partir del qual es dona. I el perdó comporta que l’estat entén que cal solucionar un problema greu per a la convivència o per a la integració de la diversitat de projectes polítics, per la qual cosa decideix que no hi ha antijuridicitat en les accions penals amnistiades.  

En aquest context, penso que el moment i les circumstàncies poden semblar massa conjunturals, però així és la política, que és la vida real, és a dir amb moments que cal aprofitar per a portar a terme determinades decisions. La feblesa estructural de l’estat en aquest punt és evident, per això hi ha aquestes reaccions tant furibundes, des de concepcions que només pensen en el poder. En tot cas, considero que cal baixar la febre de grups professionals o polítics que en els darrers anys -i no tant darrers- no han mostrat la més mínima empatia o comprensió per alguns projectes polítics i que la única proposta que tenen és la repressió.  

2.- Tot i que no disposem del redactat de la futura llei, ¿considera que existeixen més similituds o més diferències entre la motivació i fonamentació de la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977 (transició i punt final del franquisme) i la futura Llei d’Amnistia de 2023 (en favor de la convivència ciutadana)?

L’amnistia de 1977 va permetre explicitar el perdó al que em referia abans, en un moment de canvi de règim, del franquisme a la democràcia constitucional. Amb la lògica de la memòria democràtica hi ha qui pensa que es van deixar impunes fets que haurien de ser imprescriptibles. L’amnistia és també un acte de generositat. I de responsabilitat. Però com sempre, qualsevol llei pot tenir els seus defectes, sobretot amb el pas del temps. L’amnistia que ara es vol impulsar, es producte d’un acord d’investidura i les causes no són només la convivència a Catalunya sinó l’acceptació de projectes polítics difícils que poden arribar a desestabilitzar les estructures de l’estat, generant crisis constitucionals, però que no son delictives (el relat del cop d’estat no s’aguanta). El procés polític sobiranista català va trasbalsar tot l’estat i el lideratge del  PP no va escoltar res, només el va encerclar i el va portar a la inconstitucionalitat. I després li va aplicar el model del dret penal de l’enemic. Un desastre. Uns van capturar l’estat (dreta política i judicial) i altres van exercir una llibertat excessiva que en cap moment es va voler reconduir des del poder. Per això ara criden tant.  Al meu parer, és molt adient l’amnistia per a fer justícia davant d’un ús dels recursos jurídics en mans de l’estat de forma exorbitant.   

3.- ¿Considera que la futura llei d’Amnistia encaixa amb la declaració de principis de l’article 1  de la CE, on es fa constar que els ciutadans i els poders públics estan subjectes a l’ordenament jurídic característic de l’Estat de Dret?

Tot i que qualsevol consideració caldria fer-la dependre del redactat de la llei, al meu parer és un exemple excels de la vinculació dels ciutadans i els poders públics a la constitució i a la resta de l’ordenament jurídic de l’art. 9.1 CE, el qual és una conseqüència de l’art. 1 CE que hem de recordar que no parla només de l’estat de dret sinó d’un estat social i democràtic de dret. Cal aquesta interpretació sistemàtica dels principis constitucionals per a ubicar correctament una llei d’amnistia. El que no pot ser és que ens omplim la boca d’estat de dret i oblidem la voluntat popular, que s’expressa mitjançant la majoria parlamentària, com a llei orgànica.  

4.- L’article 9.3 de la CE estableix, entre d’altres, els principis de seguretat, irretroactivitat de les sancions i el de seguretat jurídica ¿considera que una futura llei d’Amnistia podria conculcar l’esperit dels esmentats principis rectors?

No ho hauria de fer, si està ben feta. No són principis rectors sinó principis constitucionals de l’estat de dret (que ha de ser democràtic, insisteixo). Cal garantir aquests tres principis que s’indica. Garantir la seguretat jurídica comporta establir una correcta predictibilitat de les actuacions de l’estat (intentant que cessin les actuacions ultrapatriòtiques sense límit), la irretroactivitat ho és només de les disposicions desfavorables o restrictives de drets. Em preocupa més que la inseguretat la creï el mateix estat en una mena de persecució abusiva dels ciutadans. 

5.- ¿Està justificada la invocació dels articles 14 i 149.1 de la CE que estableixen el dret d’igualtat de tots els espanyols/es, per recórrer la futura llei d’Amnistia?

Recordaré que la igualtat no és tractar tothom igual sinó a cadascú com es mereix. I que la jurisprudència constitucional ha reiterat que el 149.1 comporta un estàndard bàsic general per a tot l’estat.  No entenc l’argument de negar l’amnistia perquè vulnera la igualtat de tots els espanyols, perquè se sosté una idea de la igualtat que és una fal·làcia, que no existeix ni és democràtic que sigui així. El repte de futur és acceptar la diversitat, l’heterogeneïtat, ajudar a construir el reconeixement de la diferència raonable i justa. Aquí es mou l’amnistia, al meu entendre. 

6.- L’article 62.i de la CE i la jurisprudència del Tribunal Constitucional ¿prohibeixen els indults generals? ¿O aquesta prohibició simplement es tracta d’una interpretació restrictiva de l’esmentada norma? 

L’únic que diu la constitució és que es prohibeixen els indults generals. Només poden ser particulars. Us recomano una web, https://civio.es/el-indultometro on es pot veure l’ús desbocat que s’ha fet d’aquesta institució. El cas més flagrant va ésser l’any 2000 quan es van atorgar 1.744 indults, d’aquests 1433 de cop. Vull dir que eren particulars però es van atorgar de forma massiva, per tal d’amagar el que van concedir al jutge Gómez de Liaño que havia perseguit un grup periodístic proper als socialistes. I això ho va fer un govern del PP amb José Maria Aznar. En tot cas em sembla una estranya operació que es va consolidar com si res. Sigui com sigui no té res a veure l’indult -que afecta a la pena- amb l’amnistia -que afecta el delicte-. Totes dues són, això sí, mesures de gràcia en la terminologia clàssica, com he dit abans.  Insisteixo que cal saber gestionar el perdó, la qual cosa no crec que comporti anar posant tota mena de pegues. 

7.- L’article 62.i de la CE i la jurisprudència del Tribunal Constitucional ¿prohibeixen l’amnistia ? ¿O aquesta prohibició simplement es tracta d’una interpretació restrictiva de l’esmentada norma? 

La Constitució no diu res sobre l’amnistia. Tampoc a altres Estats com la República Federal d’Alemanya on s’han fet lleis de caràcter amnistiador sense problemes. Les Constitucions de França, Itàlia o Portugal sí que les preveuen. No entenc per què s’argumenta per alguns que està prohibida l’amnistia. Només en nom d’un concepte inquisitorial i no democràtica de constitució em semblaria coherent. I jo no defenso això. 

8.- La independència i l’exclusivitat judicial previstos en l’article 117 CE, ¿es poden veure afectats o menyscabats amb l’aprovació de la nova Llei d’Amnistia?

Però si són qui ha d’aplicar la llei al cas concret! I a més poden presentar una qüestió d’inconstitucionalitat. No afecta en res al seu estatut constitucional. Els jutges estan molestos amb l’ús genèric del mot “lawfer” i ho comprenc. Ara bé, cal reconèixer que hi ha arguments en contra de la instància única del Tribunal Suprem en el judici de l’1-0, o dels impulsos ultrapatriotes espanyolistes d’alguns jutges que poden posar en dubte la seva independència...No ho dic jo. És un pensament de molta gent, fins i tot del comitè de drets humans de l’ONU. Aleshores si es vol posar un cert comptador a zero també caldrà que es gestionin d’una altra manera, no com a delinqüencials, les activitats dels partits independentistes. Cal una nova mirada d’una part dels jutges a les activitats polítiques dels dirigents independentistes. Cal una nova mirada també, de l’estat al món independentista. Cal una nova mirada del món independentista a l’estat espanyol. L’amnistia hauria de jugar en aquest terreny de joc.

9.- ¿Considera que el redactat de l’article 139.1 CE justifica que l’aprovació d’una futura Llei d’Amnistia s’hagi de sotmetre a referèndum en tot l’estat espanyol?

No. Una futura llei d’amnistia s’ha d’aprovar per llei orgànica en la mesura que afecta delictes, que a la vegada estan connectats amb drets fonamentals. I en darrera instància segur que acaba en mans del Tribunals Constitucional. I a més, el constitucionalisme democràtic es basa en el principi “favor libertatis” en l’exercici dels drets fonamentals. La llei no pot posar noms i cognoms, sinó definir conductes per després subsumir fets. No portem una llei d’aquest tipus vers el populisme punitiu! 

10.- ¿Ens podria informar sobre l’existència de jurisprudència del TS o del TC a favor o en contra en matèria d’Amnistia?

Sobre aquest punt cal dir que molta gent s’ha apuntat darrerament a trobar obstacles. Quan els de les normes no semblen suficients els busquen en la jurisprudència. En el cas de la llei d'amnistia de 1977, la seva aplicació va arribar al Tribunal Constitucional mitjançant recursos d’empara o qüestions d’inconstitucionalitat, les sentències dels quals sostenien una interpretació restrictiva dels efectes de l’amnistia. També va dir que l’amnistia respon a fer realitat el principi de justícia (STC 63/1983, STC 147/1986).  Per la seva banda, el TS també s’ha referit tangencialment a l’amnistia com un acte de reconciliació en un moment excepcional. Es curiós com els prohibicionistes tergiversen la idea jurisprudencial que no es pot ampliar la llei d’amnistia de 1977 a altres casos posteriors tot entenent que no es possible constitucionalment l’amnistia ara, quan no té res a veure.  

11.-   Quan entri en vigor la Llei d’Amnistia, ¿La presentació d’una Qüestió o un Recurs d’Inconstitucionalitat i la seva admissió a tràmit tindria efectes suspensius per l’aplicació de la Llei? ¿quin recorregut final preveu per els esmentats recursos? 

No, perquè els efectes suspensius via 161.2 CE només són automàtics en el cas de les impugnacions presentades pel Govern de l’Estat, la qual cosa no es donarà aquí. D’altra banda, es preveu una oposició important dels jutges però si presenten qüestions d’inconstitucionalitat aquestes no comporten la suspensió de la llei sinó del procediment que tenen entre mans en el moment de dictar sentència fins a rebre la resposta del TC.  En tot cas penso que a banda dels entrebancs judicials, la llei acabarà segur a la taula del TC, que ara està controlat per una majoria de 7 magistrats anomenats progressistes  front a 4 conservadors, en principi propera a avalar una llei d'aquestes característiques. Ara bé, penso que la situació és més complexa i la majoria es pot reconfigurar quan s'hagi de dictar la sentència.  

12.- Finalment, fem una ullada a Europa: en el cas de la derogació de la sedició, les institucions europees van optar por un paper de no ingerència en les legislacions nacionals, ¿considera que un Recurs davant el TJUE podria tenir un altre recorregut per considerar que l’amnistia abasta el delicte de malversació el qual disposa d’una regulació molt estricte en l’àmbit normatiu europeu?

Es va eliminar el tipus delictiu de la sedició, es va introduir el de desordres públics agreujats, hi ha tota una història de desencontres entre la jurisdicció espanyola i la europea, es van concedir uns indults, etc. Ara el punt més rellevant és el delicte de malversació. Es el que resta per alinear-se. Hem de veure com evolucionen els esdeveniments, que tenen un fort component polític partidista i en ocasions d’incomprensió i d’odi. Centrar-se en la malversació és on ens portarà segurament l’aplicació d’una llei d’amnistia. Però en el rerefons de tot plegat no podem oblidar que el procés ha permès fer màniga ampla per privar càrrecs públics representatius de forma al meu parer frívola, sense garanties, de forma “sobrevinguda” per obra de la Junta Electoral, o  matxacats econòmicament pel Tribunal de Comptes. Penso que hi ha una cosa que en la societat europea no s’accepta de cap manera: jugar amb el dret de representació política què és sagrat en la mentalitat democràtica de la vella Europa. 

 Revista Calidoscopi n. 54. Estiu 2024.

Joan Lluís Pérez Francesch  és doctor en Dret i catedràtic de Dret Constitucional del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha estat també professor visitant de l’Institut Universitari Europeu de Florència  i d’altres universitats com la Universitat del Norte (Colòmbia) i de Tblisi (Georgia). S’ha interessat per la teoria de la constitució i de l’Estat, la qual cosa l’ha portat a endinsar-se en camps com la història i la filosofia.

Ha estudiat el pensament polític català i també d’autors anglesos com Locke, Winstanley, Wollstonecraft, Burke, John Stuart Mill o Lord Acton. Ha participat en diversos projectes d’investigació finançats amb fons públics: drets fonamentals i Unió Europea; l’indult com a acte del govern; Administració de Justícia i Estat Autonòmic; xarxa temàtica de pensament i filosofia a Catalunya, no discriminació i persona, els partits d’àmbit no estatal en el sistema polític espanyol; llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat, i darrerament relacionats amb l’estudi de la corrupció política i la qualitat de les institucions públiques. 

Ha dirigit projectes i cursos sobre el civisme i la responsabilitat social de la persona, entre els que destaquen el “Pla Nacional de Valors per una nova cultura cívica” (2011-2015) i l’Observatori del Civisme i Valors (2022-23) de la Generalitat de Catalunya. Ha estat director de l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (2000-2023) i de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (2017-2020). Actualment és president de l’ Institut Emmanuel Mounier Catalunya, amb seu a la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. 

Li adrecem les següents qüestions:

1.  1.- Doctor Pérez Francesch, feu-nos un repàs del vostre currículum i de les vostres actuacions, juntament amb la vostra visió filosòfica de l’ensenyament en general i del dret en particular, avui.

Vaig estudiar la llicenciatura i el doctorat en dret. Després m’he dedicat a ser professor universitari. Tota la vida. En concret a la Universitat Autònoma de Barcelona. En tots els anys viscuts he vist un gran canvi dels estudis de dret com de la societat en general. Avui tot és més pragmàtic, no es valora tant la teoria com en altres èpoques. Però a mi m’agrada recordar que “no hi res més pràctic que una bona teoria”.

Per a mi l’ensenyament és un acte d’amor, un acte transcendent en el que s’ha de crear un ambient de confiança que sigui propici per al desenvolupament de la persona. En el camp del dret és especialment significativa aquesta actitud atès que es tracta de defensar el sentit jurídic de la vida, que és el del dret i la justícia, el de les causes justes, que estan lligades a un sentit de la vida, a una noblesa d’esperit, al servei d’uns ideals de millora de la societat.

En l’ensenyament sempre intento tenir present la persona i el seu procés educatiu integral. Pel que fa a l’ensenyament del dret considero que és essencial lligar el dret amb una perspectiva humanista, de respecte de la condició humana, de la seva dignitat i transcendència social i espiritual.

 2.    Assenyaleu tres temes que considereu que la filosofia del dret i/o les ciències socials avui, que vivim en temps convulsius i d’incertesa, haurien de tractar de manera preferent. Dit en una frase: quina opinió teniu sobre el paper de la filosofia i el dret avui, i quin creieu que haurien de tenir? 

M’he centrat en l’estudi del civisme i els valors per a la convivència. Sempre m’ha preocupat el roblema de la convivència entre les persones i els grups, perquè entenc que és el gran problema de la humanitat, lligat als valors socials i per tant a la moral i les convencions. Un segon àmbit de preocupació ha estat la cultura de la cura, com a paradigma polític, la importància de la qual s’ha mostrat plenament durant la pandèmia del Covid-19. Si no som capaços d’articular un sistema comunitari i institucional d’ajuda efectiva als necessitats, als desvalguts, la resta de qüestions són per a mi secundaries. Entenc que l’organització política es justifica en la mesura que serveix les persones i desenvolupa una mira atenta. Es el pas de la ciutadania a la “cuidadania”. Un tercer àmbit que m’interessa és la tensió entre els valors de la llibertat i de la seguretat, que es manifesta en molts aspectes. De vegades hi ha una idea de reforçar tant la seguretat que no es té en compte que el més important és la llibertat, o sigui la dignitat humana i el respecte als drets fonamentals de les persones, col·lectius i pobles. El Dret constitucional és una tècnica jurídica al servei de la llibertat, no com alguns es pensen que està al servei del statu quo i del poder.

3.- Parlem de la realitat que ens envolta. Vos, que per la vostra vocació educadora i viatgera cívic-humanista, heu viscut i viviu els ambients docents i culturals universitaris i també no universitaris, exposeu la vostra opinió sobre el que hauria de ser aquest món (cultural, inclòs); és a dir, el vostre ideal humà.

Aquesta és una pregunta interesant. Potser podríem retrobar aquí els principis del personalisme comunitari.  M’agradaria que el món fos molt més humà, i que pel que fa a la cultura fos realment un espai d’emancipació personal. Avui penso que malauradament la Universitat -com la societat- està massa pendent de la immediatesa i de la rapidesa, no hi ha temps per a reflexionar. La urgència ha fet perdre de vista la importància de la tasca reflexiva. Ens trobem amb la paradoxa que podem tenir una Universitat deslligada d’una visió intel·lectual, perquè tot està condicionat pels mercats, les sortides professionals, la immanència. No hi ha una idea transcendent de la feina del professorat, sinó una mena de joc d’avaluacions per a no perdre el ritme burocràtic. S’està perdent el sentit intel·lectual de la Universitat, la qual cosa és una gran tragèdia històrica al meu parer.

En el món del dret domina una visió legalista, fins i tot de la Constitució, que té més en compte la literalitat que no pas tot el sentit dels preceptes, la seva interpretació al servei de la integració comunitària o la finalitat. La paraula deixa de ser allò compartit per a la convivència i la raonabilitat. El dret sense la perspectiva humanista és un dret sense cultura, per tant, un fenomen tecnocràtic, un autèntic desastre que fins i tot pot arribar a ser “inventat” per uns intèrprets que es deixen endur més per la ira que no pas pel sentit de justícia.

Pel que fa a la filosofia, la meva concepció és que ha de servir per fonamentar el sentit de la vida. Ha de ser un saber sobre els fonaments. I cada vegada m’interessa més la filosofia moral, la dels acords per la convivència, la de la proximitat, la que dona sentit a les nostres accions. Per això defenso el personalisme de base moral, en el que la persona humana actua per principis, per conviccions, no només per convencions. Cal refer les bases de la mateixa existència humana, a partir de valors transcendents. Em sembla una prioritat.

 

4.     Sou actualment catedràtic de Dret Constitucional i ocupat en l’estudi de l’ensenyament del dret i la seva realitat humana. Digueu-nos, com educador i com intel·lectual dedicat a l’activitat docent, quin sentit i paper albireu a l’educació cívica de l’ésser humà en l’estil de vida del món d’avui.

La perspectiva del civisme és la que m’interessa més. El civisme és un conjunt de regles propiciadores de la convivència. Això és, al meu parer, molt profund. El civisme es desenvolupa a l'espai públic, essent la manera com es viu la civitas. Per tant, les relacions cíviques són en horitzontal, amb la resta dels conciutadans i de caràcter vertical respecte dels poders públics. El civisme és la plasmació de la democràcia en l'àmbit de les relacions humanes i, si cal, també en les regulacions jurídiques o actuacions públiques. En tot cas, el civisme al·ludeix a la responsabilitat de la persona com a membre de la comunitat, respecte de la que té drets i deures.

Partim del necessari desenvolupament de la persona al si de la comunitat a manera de feedback. En efecte, una visió transcendent de la persona repercuteix en un reconeixement de la dignitat humana i dels drets inherents a la mateixa com a pertanyents al mateix gènere, un respecte a la «casa comuna»,  a la justícia social, a la construcció d'espais de convivència que avui dia són locals i globals alhora. Davant les injustícies i desgràcies del món, és urgent plantejar-se el que cadascú pot fer amb l'objectiu que avanci la humanitat amb intel·ligència i sense por. Ens preguntem com es pot construir el canvi, el nou paradigma, des de la força de les conviccions personals i amb el pes d'institucions inclusives i responsables socialment. En efecte, entenem que el progrés no serà plausible sense consciència crítica a partir d'una informació veraç, sense consum responsable de l'impacte social i mediambiental, sense innovació social a partir de bones dosis de R+D+i, sense capacitat de cooperació nord- sud, amb més col·laboració i menys rivalitat, i sobretot sense capacitat de lluita efectiva contra la pobresa i l'exclusió social, sense polítiques que assumeixin la compassió pels febles. És inacceptable la indiferència amb què massa sovint mirem aquestes i altres grans qüestions lacerants.

Del que he dit podem deduir que avui necessitem un retorn a la concepció eticopolítica de la vida, o el que és el mateix, establir llaços comunitaris en la recerca del bé comú. Davant el màrqueting polític i la lluita per la victòria en un enfrontament polaritzat i brutal, cal que defensem l'establiment de valors compartits, l'educació moral i la responsabilitat de la persona.

És important propiciar una educació que permeti un desenvolupament humà integral, en el que tinguin protagonisme els valors que generen convivència, tolerància, diàleg, sensibilitat. L’educació ha de ser una de les prioritats de l’acció política, centrada en el conreu d’actituds humanes positives. D’altra banda, els ciutadans han de rebre una educació cívica -per convicció o per convenció- que els hi permeti gaudir de la consciència dels seus drets però també dels seus deures envers els altres.

La Unió Europea està preocupada per l’actual qualitat de l’estat de dret

 La Unió Europea està preocupada per l’actual qualitat de l’estat de dret

La Unió Europea (UE) com a organització supraestatal d’integració dels estats membres en una instància superior respon, a parer meu, a interessos i a valors. De vegades es confonen, però es poden separar a efectes de la seva anàlisi. Interessos com la defensa geoestratègica, la millora econòmica, la reacció davant la inseguretat jurídica, però també –i tant de bo de forma prioritària– valors com els que el Tractat de la Unió Europea (TUE), estableix a l’article 2 quan firma que la UE es fonamenta “en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories”. Valors que el mateix precepte considera que són “comuns” a tots els estats membres. A més, l’article 3 estableix com a finalitat, en primer lloc, “promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles”. Tots els elements esmentats es poden relacionar amb la clàusula de l’estat de dret, perquè la UE és una comunitat jurídica.

La pau al continent europeu, doncs, ha estat, des del mateix inici, l’objectiu primordial de les Comunitats Europees, primer, i de la UE actualment. Una pau fonamentalment entre els estats mitjançant la creació d’estructures organitzatives comunes. Una pau que amb la invasió d’Ucraïna s’ha posat a primera línia, i ha comportat un augment molt significatiu de la despesa militar, per no dir res de la por a perdre el paraigua defensiu dels Estats Units, com fins ara.

La protecció dels valors bàsics

Des de sempre, la UE s’ha preocupat de protegir i regular la llibertat –de moviments, de les mercaderies, de treballadors, d’establiment, de serveis, de capitals–. Una llibertat que ha suposat la lluita contra monopolis i restriccions derivades de la pràctica empresarial o de la tutela estatal. A la Declaració sobre la Identitat Europea aprovada a la cimera de Copenhaguen el 1973, es fixaren els principis de democràcia representativa, estat de dret, justícia social i respecte dels drets humans, com a propis de la identitat europea. Anys més tard, la Declaració sobre la Democràcia del Consell Europeu (1978) es dirigeix sense contemplacions als estats membres i candidats, exigint-los el compliment dels principis acabats d’esmentar. Es tracta, per tant, d’uns estàndards jurídics per tal de fornir uns elements comuns a l’espai europeu.

El Tractat de Maastricht (1992) va fer un pas més tot configurant la ciutadania europea. Al Preàmbul hom estableix ara que els estats membres confirmen l’adhesió “als principis de llibertat, democràcia i respecte als drets humans i les llibertats fonamentals i de l’estat de dret”, mentre que, a l’article F, afirma que la Unió “respectarà els drets fonamentals tal com es garanteixen en el Conveni Europeu per la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals (1950), i tal com resulten de les tradicions constitucionals comunes als estats membres com a principis generals del dret comunitari”. El Tractat d’Amsterdam (1997) complementa aquesta formulació en afegir al Preàmbul del TUE l’adhesió dels estats membres als “drets socials fonamentals, tal com es defineixen a la Carta Social Europea (1961) i a la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals dels Treballadors (1989)”.

Com actuar davant dels incompliments?

Ara hom incorpora un procediment sancionador als estats membres en el cas que es produeixi una “violació greu i persistent” dels principis de “llibertat, democràcia, respecte dels drets humans i de les llibertats fonamentals i l’estat de dret”. Ens trobem en una nova dimensió, imperativa, que pot comportar la suspensió del dret de vot en el si del Consell Europeu, motivada per la crisi de l’espai polític central –socialdemocràcia i democràcia cristiana– i l’emergència de partits populistes, fins i tot euroescèptics, lligats sovint a plantejaments d’extrema dreta. Aquesta situació es comença a fer rellevant per l’extensió de la UE als estats de l’Europa oriental. El Tractat de Niça (2001), continua en la mateixa línia, i posa èmfasi en la seguretat i defensa comuna al servei dels principis i valors reiterats.

Actualment, el Tractat de Lisboa (2007) configura la UE hereva de l’evolució anterior. També del tractat pel qual s’instituïa una constitució per a Europa que va fracassar el 2005 perquè no va ser ratificat per referèndum a França i a Holanda. Avui en dia és cabdal la incorporació amb ple valor jurídic de la Carta de Drets Fonamentals. El Tractat de la UE també recorda que la Unió té com a objectiu “promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles” i que “combatrà l’exclusió social i la discriminació i fomentarà la justícia i la protecció social, la igualtat entre dones i homes, la solidaritat entre les generacions i la protecció dels drets del nen”. L’article 10 estableix que el funcionament de la Unió es basa en la “democràcia representativa”, tot afirmant: “Els ciutadans estaran directament representats a la Unió a través del Parlament Europeu” i “els estats membres estaran representats al Consell Europeu pel cap d’estat o de govern i al Consell pels governs” i que els representants dels estats al Consell Europeu i al Consell de Ministres “seran democràticament responsables”. La participació directa s’intenta promoure mitjançant la “iniciativa ciutadana” en el procediment legislatiu; és a dir, la possibilitat que els ciutadans presentin textos que es puguin convertir en normes jurídiques de la Unió.

El foment de la participació ciutadana

La referència a valors i principis sobre els quals s’organitza l’entramat institucional segueix a l’article 21 del TUE quan estableix, amb total precisió i claredat, que “l’acció de la Unió en l’escena internacional es basarà en els principis que han inspirat la seva creació, desenvolupament i ampliació i que pretén fomentar a la resta del món: la democràcia, l’estat de dret, la universalitat i la indivisibilitat dels drets humans i de les llibertats fonamentals, el respecte de la dignitat humana, els principis d’igualtat i solidaritat i el respecte dels principis de la Carta de les Nacions Unides i del Dret Internacional”.

La UE, com veiem, se sosté sobre el principi de respecte als drets fonamentals, un element clau del concepte d’estat de dret. L’any 2000, al Consell Europeu de Tempere, es va adoptar la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, tot sistematitzant el que fins aquell moment el Tribunal de Justícia de la Unió (TJU) havia estat considerant com a mers principis generals del dret. Des d’aquest moment tant la incorporació de nous estats com el funcionament dels estats membres, estaran condicionades respecte dels drets humans. La Carta de Drets Fonamentals de la UE adquireix ple valor jurídic amb l’actual Tractat de Lisboa. Però anant més enllà, el TUE també estableix que la Unió “s’adherirà al Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals” del Consell d’Europa –amb la important jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans amb seu a Estrasburg–, i que els drets fonamentals que garanteix aquest Conveni i tots els que són fruit de les tradicions constitucionals comunes als estats membres, “formaran part del Dret de la Unió com a principis generals” (Art. 6 TUE). Segons el principi de competència la Carta s’aplica a les institucions europees i al dret produït per elles, amb l’important paper interpretatiu del Tribunal de Justícia de la Unión Europea (TJUE).

Protecció absoluta i lluita contra les desigualtats

El Tractat de Funcionament de la UE (TFUE) estableix a més que, en totes les seves accions, la Unió s’ha de fixar com a objectiu “eliminar les desigualtats entre l’home i la dona i promoure’n la igualtat”; “un nivell d’ocupació elevat, amb la garantia d’una protecció social adequada, amb la lluita contra l’exclusió social i amb un elevat nivell d’educació, formació i protecció de la salut humana”; lluitar “contra tota discriminació per raó de sexe, raça o origen ètnic, religió o conviccions, discapacitat, edat o orientació sexual” ; la protecció del medi ambient i el foment d’un desenvolupament sostenible; la protecció dels consumidors; el benestar dels animals; l’efectivitat dels serveis d’interès econòmic general; el principi d’obertura en actuació de les institucions, òrgans i organismes de la Unió; i el respecte de les comunitats religioses i de les organitzacions filosòfiques i no confessionals. És tota una declaració de principis que ha d’orientar el funcionament de la UE que, com es pot observar, afecta no tan sols els drets civils i polítics sinó també els socials. És a dir, es troba en sintonia amb els elements que configuren el que els constitucionalistes anomenen estat social i democràtic de dret.

De les línies precedents, es desprèn clarament que el manteniment de l’estat de dret és una preocupació important de la UE, no tan sols davant pràctiques contràries al principi de legalitat sinó per polítiques autoritàries i repressives de la llibertat i de la igualtat, amb el gran cavall de batalla de la pèrdua d’independència del poder judicial. Sota la clàusula “estat de dret” hi ha la necessitat de respectar els valors i principis esmentats més amunt. Podem dir, per tant, que l’estat de dret no és qualsevol estat amb dret, sinó que cal una funció del dret en relació amb el poder públic establert, que realment delimiti les competències i les actuacions dels diversos poders públics, d’acord amb el principi de normativitat, la separació de poders, la independència judicial, la limitació efectiva del poder executiu (govern i administració), i la garantia dels drets fonamentals. S’entén que avui el respecte a les estructures de l’estat de dret ha de tenir una legitimitat democràtica. Avui ens movem amb un paràmetre que és l’estat democràtic de dret, tant als estats membres com a la UE. Per aquesta organització, la clàusula de l’estat de dret és un valor constitutiu. No es pot interpretar com un valor aïllat dels altres i menys encara contraposat. Actualment, però, hi ha algun enfrontament dialèctic sobre la ponderació entre aquests dos elements, estat de dret i democràcia, quan per exemple en el procés sobiranista català la vinculació a la legalitat no sempre s’ha deixat penetrar per la voluntat popular, en una dinàmica que ha polaritzat el debat entre aquests dos elements fins i tot en el mateix Parlament Europeu.

Els límits de la democràcia

El problema de la formulació de l’estat de dret és no caure en una mena de tirania de la interpretació legalista de les normes, sense sensibilitat per a noves propostes i sense prou empatia per part dels responsables dels poders públics als processos de canvi i de reforma normativa. La llei no pot ser una cuirassa per impedir les propostes ciutadanes, com, a parer meu, ha passat a Catalunya els darrers anys, amb l’argument que no és possible perquè és inconstitucional o va contra els tractats fundacionals, sense cap resposta més. La democràcia no és només una forma de govern, sinó també una forma de vida, oberta al debat racional, a la proposta, al diàleg, a la tolerància, a la separació de poders i a la interpretació dels drets a partir del principi favor libertatis (per això costa d’entendre en la mentalitat europea l’afecció a la persecució penal de càrrecs representatius que hi hagut a Espanya darrerament).

D’altra banda, estats com Hongria o Polònia han estat qualificats de crítics en la consideració de la qualitat de l’estat de dret, endinsant-se en allò que alguns han anomenat democràcia il·liberal: poca o nul·la separació de poders, escàs pluralisme polític i persecució de l’oposició política, amiguisme en les institucions fins i tot amb duplicitats d’òrgans, en definitiva, polítiques que han encarnat valors incompatibles amb els fundacionals de la UE. De moment han funcionat les amenaces i no sembla que interessi a cap de les dues parts aplicar mesures més dràstiques. En tot cas, cal destacar que la UE està preocupada per la qualitat de l’estat de dret.

Primers mecanismes de control

La Comissió Europea, mitjançant la comunicació Un nou marc de la UE per reforçar l’estat de dret, d’11 de març del 2014, va establir l’anomenat marc de l’estat de dret, el qual crea un procediment per advertir un estat membre que està en una situació crítica, abans d’aplicar el procediment sancionador i expulsar-lo del Consell Europeu. També tenim l’Informe anual sobre l’estat de dret, establert també per la Comissió, on es valora aquest punt tant pel que fa als estats membres com al funcionament de la mateixa UE. En tercer lloc, cal destacar el mecanisme que s’estableix al Reglament 2020/2092 del Parlament Europeu i del Consell sobre les condicions del pressupost de la Unió. Aquest mecanisme condiciona els fons de resiliència Next Generation i el marc financer plurianual 2021-2027 respecte als valors fundacionals. Hongria és l’estat membre més conflictiu en aquest àmbit.

També hi ha el recurs per incompliment del dret de la UE que la Comissió pot interposar davant el TJUE, per tal d’exigir que un estat membre respecti els tractats constitutius, procediment que poden fer servir els altres estats. D’altra banda, els actes de les institucions europees que vulnerin drets fonamentals continguts a la Carta poden ser objecte de recurs de nul·litat davant del TJUE, per “violació dels Tractats”, mentre que els actes dels estats membres que vulnerin drets fonamentals de la UE en aplicació del dret europeu seran recurribles davant dels tribunals ordinaris dels estats.

En conclusió, podem afirmar que els valors i principis de la UE impregnen la seva actuació i doten de contingut la clàusula d’estat de dret. Si bé la UE no té formalment una constitució, sí que podem entendre que té els elements materials d’aquesta: una part dogmàtica i una part orgànica; unes estructures en què hi ha una separació de poders que afecta de forma notòria la independència judicial, el respecte a uns drets fonamentals que poden ser accionats pels ciutadans, i una estructura jurídica que limita els poders públics. El dret té un paper important en la configuració i en el funcionament de la UE. També la democràcia, intrínseca a l’estat de dret en les coordenades actuals.

Consumir o consumir-se

 El famós sociòleg Zygmunt Bauman al seu  llibre Vida de consum, tot seguint les reflexions ja expressades a altres obres seves com ara Amor Líquid, o Modernitat Líquida, analitza de forma lúcida i amb un llenguatge gràfic els canvis esdevinguts durant les darreres dècades, que han afectat les relacions de parella, familiars, en l’àmbit laboral o en la societat en el seu conjunt. Considera l’autor que s’ha passat d’una societat de productors a una societat de consumidors. 

Aquesta societat de consumidors està orientada a la satisfacció i al gaudi immediats, en la que destaca l’obsolescència programada dels productes, la qual cosa facilita la seva renovació constant, però també les modes, el materialisme o la massificació. En aquest context, l’estabilitat personal en tots els ordres és un problema, ja que la vida es desenvolupa amb el gran referent de l’ara i aquí.

Comprar i acumular dona molta satisfacció, però també poder renovar els materials adquirits amb la màxima celeritat. La fama, a través dels mitjans de comunicació és un altre exemple del tipus de societat que tenim, perquè tenir fama és ser desitjat com un objecte. Les persones esdevenim, així, objectes de consum, fàcil, immediat, recanviable si cal.

Per a ser una persona plenament integrada en aquesta societat s’han d’acceptar uns patrons socials, en els quals consumir i poder  consumir són decisius. Hi ha una pressió ambiental que ens empeny a consumir, més i més, per a estar plenament integrat i no exclòs. En l’ànsia per consumir la felicitat mai es pot assolir del tot, perquè sempre es poden trobar àmbits o coses que no podem comprar, o que ens costen molt. El llistó ens el posem cada vegada més lluny, i així mentre anem desitjant coses noves que ens poden fer feliços, som deutors de noves necessitats, i per tant la felicitat ens pot quedar cada vegada més lluny, per no dir que podem arribar a ser profundament infeliços.

Caldria recordar en definitiva que consumir, més i més, en si mateix no ens pot omplir de tota la felicitat possible, com ja saben ben bé totes les persones mínimament responsables. I com pateixen les persones en el llindar de l’exclusió  (cada cop més gent a Catalunya), els “retallats”, els precaritzats o les persones sense feina estable o fins i tot sense cap feina. 

És possible un altre món on es valorin qüestions no estrictament materials, on la persona es vinculi a elements transcendents com la cultura, la pertinença comunitària o l’altruisme. Aquest és l’exemple d’altres models de societat que malgrat la pobresa material tenen una gran riquesa espiritual.

Consumir o consumir-se

La mala administració

 Un dels problemes més greus de la gestió dels afers públics és, a parer meu, allò que s’ha anomenat la mala administració. Es tracta de decisions preses amb el despropòsit més o menys conscient de generar malestar als ciutadans, perquè no se’ls consulta res, i se’ls tracta com a administrats o súbdits. Com si no tinguessin drets com a ciutadans. A vegades, tot sembla vestit de  legalitat, fins i tot en els expedients hi ha tots els informes tècnics, però en realitat hi ha una opció per la total desconsideració a les persones. Ens trobem així amb una tirania tecnocràtica incompatible amb els valors democràtics i encara menys els humanistes.

En efecte, es poden demanar informes tècnics (normalment quan la decisió ja està presa), es pot fer veure que s’ha respectat la legalitat (la que interessa), però la prepotència, la manca d’audiència i d’empatia amb els afectats, la indiferència pels problemes reals de les persones, porta a pensar que el problema de l’Administració avui, – com ha remarcat sovint el Síndic de Greuges-, no és que se separi de la legalitat sinó que actuí amb falta de respecte i consideració als ciutadans. La desviació o l’abús de poder de l’Administració és un gran perill per la democràcia i per la cultura democràtica. Significa que els poders públics són incívics, no tenen cap sensibilitat per les persones i imposen una incomprensible tirania tecnocràtica. Hi ha casos com en les planificacions urbanístiques on la ciutadania no entén tanta normativa especialitzada i amb una nomenclatura per a iniciats. La decisió municipal sovint és: “no podem fer-hi res”. El problema més greu, al meu parer, és que els ciutadans podem caure en mans de personal tècnic guiat per una mena d’eròtica del poder, sense límits racionals, sense cultura, sense sensibilitat, o fins i tot amb uns procediments que cal anar tancant i en els quals sembla que la ciutadania és una molèstia.

Hi ha una casta d’aristotècnics que saben molt més que els polítics passavolants. Aquests darrers sovint saben poc d’urbanisme, sanitat o mobilitat. Aleshores, malgrat que la retòrica dominant la realitat és que les decisions poden provenir en darrera instància d’aquells àmbits propis de l’arcana imperi, sempre en segona línia de front, però causant-li al ciutadà un malestar innecessari.

Em pregunto com podem reaccionar contra decisions estúpides, arbitràries, capritxoses, indiferents, predeterminades, dels responsables dels poders públics. Sempre ens quedarà la via del control de legalitat, però el tema de fons és, a parer meu, el de la qualitat humana dels governants, i dels seus assessors, i les relacions transparents amb la ciutadania. La tirania tecnocràtica és un càncer del sistema democràtic. La incapacitat de fer política, substituïda per la mera administració, el sectarisme, la negació a definir amb debat els interessos generals, o l’activitat pública al servei de les baixes passions, ens porta a la decadència moral com a persones i com a país.

La mala administració

El dret a la felicitat

De tant en tant apareix el debat sobre el dret a la felicitat. Recordo la campanya d’elaboració de l’Estatut d’Autonomia de 2006, que va acabar en no res. Ara he llegit que als Estats Units d’Amèrica els economistes estan preocupats per tal de definir “la felicitat nacional bruta”. I observo que fins i tot s’han creat índexs de felicitat amb la idea de valorar què tant feliç és una societat i els seus membres.

El dret a la felicitat és certament difícil de configurar, i per això és fàcil fer bromes o comentaris simplistes. És un dret que ha estat teoritzat pels clàssics grecs i llatins, i modernament pels anomenats “utilitaristes”, els quals van tenir una força notable en els segles XVIII i XIX. Autors tan importants com John Mill, Jeremy Bentham o John Stuart Mill, van reflexionar molt seriosament sobre el plaer i el dolor, i com es podia mesurar el grau de felicitat, individualment i socialment. En aquest segon cas es parlà del principi de la major felicitat per al major nombre de persones, i es constatà que no tothom és feliç de la mateixa manera, i que per tant la felicitat de la majoria pot acabar per oprimir una minoria. Aquesta idea està en la base de la revisió del primer liberalisme i s’expressà en el principi de tolerància.

Avui en dia seguim preocupats per la felicitat, per la llibertat i per la tolerància. Podem dir que els grans problemes de la humanitat són sempre els mateixos, i que cada generació es troba que tot està per fer. Ens tornem a preguntar què ens pot fer feliços a cadascú de nosaltres i a la societat en el seu conjunt. Les respostes –com no pot ser d’una altra manera- son múltiples i variades. Ara bé, la pregunta anterior també es pot fer d’una altra manera: sobre quins valors construïm la nostra felicitat personal i col·lectiva? I aquí és indefugible fer referència a unes condicions de vida dignes -on la pobresa no hi cap- i el respecte als drets humans propis de la civilització.

Sense el discurs dels valors la recerca de la felicitat pot ser un camí per a fugir del present, mitjançant el consum i l’oblit d’una realitat que massa sovint ens ofega. El discurs dels valors ha de posar l’ésser per damunt del tenir, l’educació i la formació humana com a fonament d’una cultura. Així, potser es podrà redimensionar l’home i la dona actuals en una dimensió crítica, constructiva, per tal que no siguem uns mers espectadors de les decisions autocomplaents dels gestors públics i dels venedors propagandistes de tot tipus d’idees i productes. En ocasions, penso que la felicitat podria ser –a mi em passa- fer sovint al revés d’allò que fa la majoria, per començar a pensar per un mateix. I sobretot, deixar de confondre la felicitat amb el consum. 

El dret a la felicitat

Les actituds humanes

 Les actituds humanes

La pedagogia parla de propiciar coneixements, procediments i actituds. Certament són tres aspectes complementaris de la formació humana i de la mateixa manera de ser de les persones.  Dels tres àmbits, però, ara voldria parlar de les actituds. Una actitud és una predisposició davant d’un fet, una manera de reaccionar. Les actituds humanes són molt diverses. Tot i així, ens interessa classificar-les i ordenar-les, mirar de posar ordre i aleshores considerem que determinades actituds són bones o són acceptables i d’altres no ho son tant.  Els principis morals i els valors socials dominants ens podem fer decantar una determinada actitud vers un o altre pol. En el fons, tot el procés educatiu, tota la cultura, tendeix a crear patrons de conducta i en conseqüència actituds humanes, de manera que podem considerar que una o altre conducta és bona o no.

Trobo que és molt important l’actitud humana davant els fets de la vida. Crec que això és molt més rellevant que saber moltes coses, o tenir grans habilitats per a solucionar els problemes que van sorgint diàriament, tot i que això darrer déu n’hi do la importància que té.  Però una bona actitud és un element molt positiu: què fem, com actuem, què diem, tot són actituds. 

Les actituds humanes, poden ser mínimament previsibles en un context de cultura i de civilització. Per això podem parlar de persones educades, de bones persones, de persones que reaccionen positivament davant les dificultats, de persones que ajuden els altres… Quants valors humans hi ha darrere les actituds! Perquè hi ha actituds bones i actituds dolentes. Saludar quan entrem en una casa o una botiga, per exemple, sempre és senyal d’una actitud bona, perquè suposa tractar als altres com ens agradaria que ens tractessin a nosaltres. Quan comencem a relativitzar la correcció de les nostres actituds introduïm un element molt perillós: si no sabem si està bé o malament saludar, o tant se’ns en dona, les actituds de les persones es fan imprevisibles i aleshores es poden generar actituds de tirania, despotisme, de falta de límits.

Les actituds humanes s’han de generar des de la llibertat però amb els límits propis de la necessitat de viure en societat, de la convivència, del respecte als altres i la coherència entre allò que es pensa, allò que es diu i allò que es fa. Potser una part important de la desorientació actual prové del fet de no tenir clar quines han de ser les pautes de conducta que s’han de seguir. El relativisme moral és un gran mal sobre el que no es pot construir la vida en comú.

L’importantíssim paper dels avis i àvies

L’importantíssim paper dels avis i àvies

Una part considerable dels avis i àvies s’ocupen dels nets i les netes mentre els pares i mares treballen. Així contribueixen notablement a l’estalvi familiar en llars d’infants o cangurs, entre d’altres despeses. Fa anys que penso que aquesta dada mostra un fet social d’una enorme transcendència,  que podríem considerar una “prestació social”.

Qui tingui la sort de disposar d’aquest “servei” tan preuat el pot arribar a considerar “normal”, com si entrés dins les regles de les relacions paterno-filials, però cal tenir present que no totes les famílies tenen aquesta sort.  

En qualsevol cas, allò que voldria destacar és que davant de determinats plantejaments que defensen la superació de l’anomenada concepció tradicional de la família, la dada que comento em fa pensar que quan ens interessa diem que és una institució “tradicional” i que caldria superar-la, mentre que quan ens interessa ens aprofitem de les estructures existents per al nostre benestar. No nego que el concepte de família ha evolucionat i canviat, cosa que és una obvietat, però em crida l’atenció que sovint considerem com antic allò que no ens convé i perfectament actual i vigent allò que ens va bé. I aquest crec que és un cas. Cerquem els vincles afectius dins la família quan ho necessitem, no només per tenir cura dels fills, sinó per altres temes, com demanar diners, consol, afecte, distracció, ajuda en definitiva… i ben barat que ens surt sovint.

D’altra banda, també ha canviat el matrimoni i les relacions de parella, però crec que segueix essent important apel·lar a la procreació responsable, la qual cosa comporta destacar el gran i emotiu rol de la paternitat i la maternitat, més enllà d’estructures socials, de modes o de conjuntures. Ser pare o mare, amb totes les conseqüències, és un do delicat i preuat, per no dir una autèntica heroïcitat avui en dia. Ser avi o àvia també.

He llegit un reportatge sobre unes àvies on es comenta que el fet de fer-se gran no comporta cap descans, sinó assolir un nou paper d’ajuda i en moltes ocasions d’atenció gairebé permanent. En un taller per tal d’aprendre a dedicar-s’hi a elles mateixes una estona, quan se’ls hi preguntava què els feia més felices, moltes responien que tenir cura dels familiars i de la casa. Els estudiosos indiquen que per influència de la cultura tradicional les àvies es converteixen sovint en una mena de mare permanent, o en una segona mare, i en ocasions fins i tot en una esclava del treball domèstic. Aquesta actitud de lliurament constant, sense condicions, és una mostra d’amor que – més enllà d’ideologies-  fa un gran bé a la família i als seus membres, tot i que també convindria recordar que en ocasions podríem ésser més agraïts i col·laborar tots plegats en un repartiment equitatiu de les tasques familiars dins i fora de la llar.

Ara que soc avi -tot i que en circumstàncies tristíssimes per la mort del meu fill- redescobreixo l’enamorament en aquest cas per la neta, en el marc d’una mena de lluita existencial entre eros i thanatos. Desitjaria ésser útil al servei de l’amor.

La societat del malestar

 La grua no para de fer soroll, és una grua cantarina. He descobert que les obres en aquest país es fan sense tenir en compte els veïns. La molèstia és continuada i completa. Full time. Els veïns estem invisibilitzats. Portem ja cinc anys. Han fet el que han volgut. Els poders públics han desaparegut davant l’assetjament urbanístic. Han estat substituïts per la corrupció i per la dictadura operària. 

La sequera està per quedar-se. No sé que se n’ha fet de les mesures per administrar l’aigua. En temps de policrisi aquesta és una manifestació del camí irreversible cap enrere. Mai més podrem regar en condicions els jardins, i la subsistència de l’entorn verd està en entredit. Ara domina el marró. Ningú sap què s’ha de fer. Es moren les persones i les plantes. La vida es veu des d’un retrovisor com un procés de pèrdua constant.

Em fan fàstic els cossos tatuats. No vull que les persones estimades caiguin en el parany d’aquesta moda. Tatuatges lletjos, enormes, amb formes i colors de tot tipus. Molta tinta... Adoro la pell llisa, neta, suau. L’enyoro en l’espai públic. Cal que la gent sàpiga que no es pot fer tot el que es vol al moment, sense més. Sembla que no hi ha consciència d’això. També em sembla horrible la tolerància amb les pintades i els grafits al carrer i a les carreteres. És un abús. No es fa res. Per exemple, heu anat alguna vegada per la C-17? Sembla el museu de la pintada. No es legal embrutar l’espai públic impunement. Resulta que val diners la neteja. Quin descobriment! Potser es pot actuar de manera preventiva. L’actual abandonament no és de rebut. Tot té la seva lògica: els tatuats no reprimeixen els grafiters. 

Molta gent està enfadada. Fins i tot els polítics. Agressivitat, manca d’empatia, expressions d’odi. Per què hem de suportar aquest tipus de gent? I encara menys pels mitjans de comunicació i les xarxes socials. A casa meva no vull que entrin aquests subjectes que tot ho omplen de negativisme. Cal guanyar-se la voluntat dels altres d’una manera diferent, més suggerent, més amable, més respectuosa amb aquells que volen representar. I sense cridar. S’està imposant el xivarri i la cridòria com a formes de comunicació. Ara als jocs olímpics alguns locutors retransmeten esports com la gimnàstica o l’hípica com es fa amb el futbol o el bàsquet. A base de crits. Fins i tot el tennis deixa de ser un esport de respecte, quan hom aplaudeix les fallades. I el nacionalisme banal sembla encobrir-ho tot. 

L’engany i la mentida s’han instal·lat a les nostres societats. I També la violència. Com sempre. La publicitat ja no té codis ètics, mes enllà de vendre tot el que faci falta. Sense límits. El joc n’és l’exemple paradigmàtic. El mateix passa amb la llibertat d’expressió, fins al punt que l’odi  provoca les fake news. Embolica que fa fort. Ara s’ha de reaccionar institucionalment per tal d’evitar tants excessos. No hi ha civilització sense límits, com passa també amb la massificació turística. 

Els professionals de la salut han de tenir cura dels altres. Els anàlisis del 29 de juliol me’ls comentaran per telèfon la tarda del 4 de setembre. Fan vacances al CAP. Retallades permanents en aspectes bàsics de la vida. La biblioteca també fa vacances tot l’agost. No hi ha diners per a substitucions.  

Defenso un humanisme centrat en la “mirada atenta” envers els altres. Una defensa de la  persona que em fa considerar els casos anteriors com a generadors de gran molèstia,  inadmissibles, destructors. La persona va desapareixent en el sí d’estructures massificades i despersonalitzades. El que he dit són pensaments d’estiu, són realitats del meu entorn. No és surrealisme. És la realitat desagradable de cada dia.  

  

Els reptes de la Unió Europea i les eleccions europees

Després de les eleccions del 9 de juny s’obriran nous escenaris. Els estudiosos consideren que hi haurà un nou cicle. Vivim una època de grans canvis i d’incerteses. La UE ha patit un procés de grans transformacions, des de la seva fundació. Aquesta estructura supraestatal, s’haurà d’adaptar a nous desafiaments. La guerra a Ucraïna, però també a Gaza, han situat la UE al bell mig del debat sobre les seves finalitats fundacionals, segons es desprèn de l’art. 3 TUE: “promoure la pau, els seus valors i el benestar dels seus pobles”. La dependència defensiva respecte dels Estats Units i l’OTAN han fet surar opinions en contra de l’increment de la despesa militar. El paper de la UE des de la perspectiva geoestratègica és una font de preocupacions, en augmentar el pes de la Xina, Rússia i l’Índia. Caldrà un nou posicionament al món, amb les dificultats que comporta, especialment per tal de garantir la seguretat.

D’altra banda, les eleccions tindran uns efectes que aniran més enllà dels estrictament parlamentaris, atès que es provocarà una renovació institucional a gran escala. De fet, ens juguem que la UE sigui un dels grans projectes democràtics en el segle XXI o quedi empantanegada en tensions burocràtiques que poden ofegar-la. La presència cada cop més gran de partits xenòfobs i d’extrema dreta, poden posar pals a les rodes al projecte europeu. Ens podem plantejar en què restarà la idea de la ciutadania europea i l’ordre de convivència basat en els valors fundacionals de l’art. 2 TUE, que recordem són “el respecte a la dignitat, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte dels drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories”. Uns valors que es consideren comuns a tots els estats membres. Per això, caldrà també tenir present els enfrontaments amb alguns estats dominats per allò que hom ha dit “democràcia il·liberal” on no es compleixen els requeriments de l’estat democràtic de dret.

No podem ignorar tampoc els reptes de la transició ecològica verda i el de la tecnologia- especialment la intel·ligència artificial- on fins ara la UE ha exercit un lideratge considerable, impulsant regulacions jurídiques vinculants per als estats membres.

El posicionament de la UE en aquests i molts altres temes que estan en l’agenda mundial agafaran un camí o un altre segons els resultats de les properes eleccions i les polítiques que engeguin les institucions europees. És transcedental reflexionar sobre l’Europa que volem i conscienciar-nos plegats que no es poden perdre els valors que van originar la Unió Europea.

El malestar urbanitzador

Fa trenta-sis anys que resideixo al mateix indret. La urbanització de l’entorn ha provocat un canvi important de les condicions de vida. Situat a la perifèria del poble, sempre s’havien fet construccions integrades amb l’estil i l’estètica dominant. Després de la crisi econòmica del 2008 que ho va retardar tot, el furor urbanitzador va provocar que es desenvolupés un pla parcial absolutament contrari a tot el que trobem al seu voltant. Una masia del segle XII s’havia venut les terres, i després de superar litigis hereditaris, va permetre consolidar el pla urbanístic de la zona, que no te res a veure amb les immediacions. Uns edificis mastodòntics, construït per fases, ens han estat amargant la vida durant els darrers cinc, sis, set anys. I encara queda. Es fan fases, per tal que l’agressió urbanística es vagui consolidant de mica en mica. Edificis de pisos, absència de botigues i serveis, uns carrers ben diferents de la resta del poble...

Hem patit tantes immissions acústiques, brutícia, destrosses, que l’únic que demanem els veïns és que ens deixen en pau. Vàrem constituir una plataforma, però ben poc cans ens han fet arreu. La densificació de la zona és espectacular. Els blocs de pisos ho envaeixen tot. La manca de rigor estètic fa feredat. L’Ajuntament ha estat un dels promotors en l’ombra d’aquest atemptat estètic i a la intel·ligència col·lectiva. Els inicis van ser esfereïdors, sense horaris, contaminant l’ambient amb pols i sorolls de grues sense límit. L’Ajuntament va fer ben poca cosa, perquè suposo que l’interessava que les obres tiressin endavant. Posteriors equips de govern han intentat reconduir - una mica si més no- la situació, però sempre he pensat que la golejada en pròpia porta no es podria remuntar. I així ha estat.

Segueix la construcció. Amb una grua que no para de xiular, que es mou per damunt de les teulades de les cases veïnes es construeixen noves fases. Expressió d’un gran abús. Els promotors ara ja posen el carrer correcte, no com al començament quan això els hi suposava una minúcia secundària. Els pisos tots venuts. El preu més de 400.000 €. I van fent sense parar. L’argument més sentit per part de l’ajuntament: “hi tenen dret”.

El planejament urbanístic s’ha convertit en un instrument poc transparent malgrat el que es diu i tecnocràtic, amb paraules que no se sap què volen dir a no ser que siguis un tècnic. Els veïns afectats tenim poquíssima força. L’Ajuntament pot fer el que vulgui, amb la col·laboració de la Generalitat, que fa aparèixer la decisió final com estranya a l’àmbit local. Tot està condicionat a que es construeixi. Es de les poques coses que lideren l’economia d’aquesta trista terra. Una terra que ho edifica tot i de qualsevol manera. Només cal anar més enllà dels Pirineus. I així ens trobem, amb zones altament densificades, perquè hem passat en tots aquests anys de 3.000 a 10.000 habitats. I contents... Més finançament.

Convertim els jardins d’antigues residencies en zones urbanitzables, passem de torres a pisos amb arguments de sostenibilitat, volem convertir els pobles en ciutats tot i que desapareix una de les diferencies d’habitat que ha marcat la història de la humanitat. Però és clar, si ens hem petat el planeta, també ens hem petat el nostre país amb la competència exclusiva sobre urbanisme. Està ja estudiat: aquest és un dels àmbits de la corrupció. Però no es fa més cas perquè hi viu molta gent de tot el sector constructiu. Alguns seran els més rics del cementiri. Altres s’hipotecaran per trenta anys com a mínim. Una gran quantitat no tindrà mai dret a un habitatge digne. Una vergonya moral d’aquest país.

Els Ajuntaments, situats entre la Generalitat i les promotores, no sé si poden fer política. Alguns personatges guanyaran diners i es jubilaran, després de fer tots els papers de l’auca. Curiosament els nou vinguts a la zona “poligonera” que estan construint a marxes forcades, s’oposen ara als habitatges de protecció oficial que cal fer segons la legislació vigent. O sigui, nosaltres ens oposem a la construcció desaforada que ha envaït la zona amb pisos, i els habitants d’aquests s’oposen als nous HPO. I així ens anem amargant la vida, en una mostra eloqüent d’estupidesa col·lectiva. Mentre tant, les ments pensants d’aquest enrenou no apareixen enlloc. La gent els coneix. S’han amagat com els talps que ja no podran viure en la nova zona urbanitzada. La ciutadania només pot gestionar el malestar.  

Educar per l’amor cívic

 Educar per l’amor cívic

Com va dir Ryszard Kapuscinski, primer de tot s’ha de ser bona persona, i després es pot ser un bon professional, un bon periodista o un bon polític. Tot i que considero que la política no és una professió ja que tot en la vida es troba travessat per la política, aquesta   asseveració em sembla de total actualitat. Per això és tan important propiciar una educació que permeti un desenvolupament humà integral, en el que tinguin protagonisme els   valors que generen convivència, tolerància, diàleg, sensibilitat.

L’educació hauria de ser una de les prioritats de l’acció política, centrada en el conreu  d’actituds humanes positives. D’altra banda, els ciutadans haurien de rebre una educació cívica que els hi permetés gaudir de la consciència dels seus drets però també dels seus deures envers els altres. A partir d’aquí podríem construir l’ideal democràtic concebut com a deutor del foment de les actituds cíviques, i en especial d’una: no hi ha res més democràtic que estimar els altres i el país del qual en formes part. En la terminologia de   l’enyorat bisbe de Solsona, Antoni Deig, ens podríem preguntar retòricament si potser El nacionalisme és pecat? Tampoc ens aniria malament, en l’actual conjuntura política catalana,  plantejar-nos que necessitem polítics cultes de debò, preocupats per la seva formació humana i amb sensibilitat. I encara diria més, avui em sembla urgent fer avançar  la democràcia, a partir de valors i principis ètics mínimament compartits, tot superant una partitocràcia que ens ha segrestat la democràcia, tant per la deficient representació política (llistes tancades i bloquejades) com per la baixa participació, desafecció i abstencionisme. Avui a casa nostra hem de tornar a plantejar la democràcia des dels seus fonaments, i el   govern del poble ha de tenir present el poble que tenim, les  persones concretes que en   formen part i quina és la identitat del demos.

Per això, em sembla de molta urgència fer-nos una altra pregunta: avui tenim democràcia com a sistema polític que es legitima per un ordenament constitucional i unes eleccions   populars, però no sé si hem acabat d’integrar en les nostres consciències la concepció democràtica. Dit d’una altra manera, el sistema polític democràtic necessita ciutadans  demòcrates per a funcionar plenament i no ésser una pantomima. La democràcia no pot esdevenir un mer procediment articulador de la governabilitat conjuntural. Cal atendre a la fonamentació ètica de la democràcia, per tal d’elevar la qualitat dels ciutadans, perquè siguin més actius i responsables, a partir de llur consciència de pertinença comunitària. En definitiva, com ha escrit Michel Wieviorka, al seu assaig La Primavera de la política, un dels problemes actuals més greus –com podem observar a casa nostra- no és tant la crisi de la democràcia representativa, com saber copsar la reformulació  d’allò polític en el complex món global d’avui i en el context del relativisme moral. Sense sentit de pertinença, sense respecte als altres, sense qualitat ètica de governants i ciutadans, no se m’acut cap on podem anar.

L'ETERNA ESPERA DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA

 https://directa.cat/leterna-espera-de-la-llei-de-la-dependencia/

L'ETERNA ESPERA DE LA LLEI DE LA DEPENDÈNCIA

Catalunya és la comunitat amb major llista d'espera per rebre les prestacions a la dependència, el que provoca que milers de sol·licitants morin abans de rebre alguna de les ajudes previstes en una llei que acumula anys d'infrafinançament