Un dels problemes més greus de la gestió dels afers públics és, a parer meu, allò que s’ha anomenat la mala administració. Es tracta de decisions preses amb el despropòsit més o menys conscient de generar malestar als ciutadans, perquè no se’ls consulta res, i se’ls tracta com a administrats o súbdits. Com si no tinguessin drets com a ciutadans. A vegades, tot sembla vestit de legalitat, fins i tot en els expedients hi ha tots els informes tècnics, però en realitat hi ha una opció per la total desconsideració a les persones. Ens trobem així amb una tirania tecnocràtica incompatible amb els valors democràtics i encara menys els humanistes.
En efecte, es poden demanar informes tècnics (normalment quan la decisió ja està presa), es pot fer veure que s’ha respectat la legalitat (la que interessa), però la prepotència, la manca d’audiència i d’empatia amb els afectats, la indiferència pels problemes reals de les persones, porta a pensar que el problema de l’Administració avui, – com ha remarcat sovint el Síndic de Greuges-, no és que se separi de la legalitat sinó que actuí amb falta de respecte i consideració als ciutadans. La desviació o l’abús de poder de l’Administració és un gran perill per la democràcia i per la cultura democràtica. Significa que els poders públics són incívics, no tenen cap sensibilitat per les persones i imposen una incomprensible tirania tecnocràtica. Hi ha casos com en les planificacions urbanístiques on la ciutadania no entén tanta normativa especialitzada i amb una nomenclatura per a iniciats. La decisió municipal sovint és: “no podem fer-hi res”. El problema més greu, al meu parer, és que els ciutadans podem caure en mans de personal tècnic guiat per una mena d’eròtica del poder, sense límits racionals, sense cultura, sense sensibilitat, o fins i tot amb uns procediments que cal anar tancant i en els quals sembla que la ciutadania és una molèstia.
Hi ha una casta d’aristotècnics que saben molt més que els polítics passavolants. Aquests darrers sovint saben poc d’urbanisme, sanitat o mobilitat. Aleshores, malgrat que la retòrica dominant la realitat és que les decisions poden provenir en darrera instància d’aquells àmbits propis de l’arcana imperi, sempre en segona línia de front, però causant-li al ciutadà un malestar innecessari.
Em pregunto com podem reaccionar contra decisions estúpides, arbitràries, capritxoses, indiferents, predeterminades, dels responsables dels poders públics. Sempre ens quedarà la via del control de legalitat, però el tema de fons és, a parer meu, el de la qualitat humana dels governants, i dels seus assessors, i les relacions transparents amb la ciutadania. La tirania tecnocràtica és un càncer del sistema democràtic. La incapacitat de fer política, substituïda per la mera administració, el sectarisme, la negació a definir amb debat els interessos generals, o l’activitat pública al servei de les baixes passions, ens porta a la decadència moral com a persones i com a país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada