La Constitució espanyola de 1978, que semblava intocable, ha estat objecte d’una reforma constitucional pel procediment d’urgència les darreres setmanes. El més d’agost d’enguany ha anat ple de notícies negatives sobre les borses i la situació econòmica i finalment ha acabat amb un procés de reforma constitucional en marxa, pactat a corre-cuita entre els dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP. S’ha reformat l’article 135 de la Constitució per tal d’establir límits al deute de totes les administracions públiques espanyoles, l’estatal, l’autonòmica i la local. Dins d’una certa cerimònia de la confusió, la reforma ha deixat fora del consens al nacionalisme català i basc, i ha generat una negativa per part d’altres grups polítics minoritaris.
La manera com s’ha gestat aquesta reforma constitucional és força criticable, per diversos motius. Destacarem que s’observa una certa idea que Espanya “és cosa de dos”, tot trencant d’aquesta manera l’esperit del consens amb el que es va fer en el seu dia la Constitució. També cal fer notar, què el redactat del nou article 135 és molt ambigu, i remet a una llei orgànica posterior també pactada com una mena de contracte d’adhesió entre els dos grans partits espanyols. A més, l’ urgència sembla una excusa per a imposar una reforma constitucional que no sabem si realment aporta alguna cosa positiva a la resolució de la crisi de confiança dels mercats amb el sistema financer i econòmic espanyol. Sembla com si el president del govern s’hagués vist obligat a acceptar unes mesures per part del directori francoalemany que marca els criteris, acceptat unes condicions que el seu propi partit poques setmanes abans considerava inacceptables, i avenint-se així a fer allò que el cap de l’oposició defensava des de feia temps. Un canvi de política i d’estratègia que ha descol·locat, si més no en un primer moment, al nou candidat del PSOE a la presidència del govern.
No podem oblidar el moment en el que es planteja aquesta reforma, en que l’actual govern està a punt d’entrar en funcions per la convocatòria d’eleccions generals. Molta gent es pregunta sobre aquesta manera de procedir, gairebé pròpia d’un estat d’excepció, amb una urgència que caldria demostrar més, i sobretot amb una participació dels grups polítics amb representació al Congrés dels Diputats i al Senat que no es limiti a imposar uns criteris . Cal tenir en compte també que la reforma s’ha fet seguint les pautes que estableix l’art. 167 de la Constitució, i que per tant no es requereix que es convoqui a la ciutadania a un referèndum de ratificació. L’acord entre els dos grans partits espanyols, ha impedit l’acceptació d’esmenes, desenvolupant-se un procediment sense debat suficient i sense la reflexió o el debat que requereix un aspecte tant important com una reforma constitucional. No s’ha tingut cap deferència a una ciutadania angoixada per la crisi econòmica, a la qual no se li permet dir res, aspecte insòlit quan ja se sap de fa temps el dia de les properes eleccions generals, el 20 de novembre. Alguns han proposat que es podria demanar (calen 35 diputats o 26 senadors) un referèndum, i fer coincidir amb les properes eleccions aquest referèndum de ratificació de la reforma. Però ja han dit els representants dels dos grans partits que com que no es imprescindible no tenen cap intenció de facilitar cap ratificació popular de la reforma.
Aquesta és per tant una reforma feta al dictat per intentar tenir un argument més en la lluita contra la lamentable situació econòmica espanyola. Desitgem que doni confiança als mercats, que ajudi a millorar el deute de les administracions espanyoles, però també que realment s’apliquin el conjunt de mesures que es disposen, a diferència del pacte d’estabilitat previst ja a la normativa europea per a la zona euro. Ara bé, entenem que és de justícia reclamar un aprofundiment democràtic en les formes polítiques, atès que la desvinculació entre la ciutadania i l’anomenada classe política es pot accentuar i pel que fa a Catalunya la desafecció envers l’Estat pot anar en augment. Hem de recordar que la democràcia no és tan sols una forma de govern sinó una forma de viure, en la qual les persones no poden ser bandejades amb tanta facilitat. I pel que fa a Catalunya, la imposició de noves i gravoses limitacions a l’endeutament de la Generalitat, sense solucionar prèviament el sistema de finançament, pot arribar a posar en perill l’autonomia de Catalunya, en curtcircuitar la capacitat de gestionar amb suficients recursos les prestacions socials que el país necessita. Desitgem que es propiciïn nous consensos, en benefici de tots els ciutadans de Catalunya que pateixen una crua crisi econòmica.