L’ètica de la cura i la política

El delicat i complex procés de tenir cura dels altres reclama la conversa enriquidora i l’escolta intel·ligent amb tots aquells que tenim al davant. És “la mirada atenta” que ha dit en J.M. Esquirol. És un món teixit amb sensibilitat i subtilesa, que demana la contemplació dels altres com a persones en el sentit més integral –on la persona humana es mostra com un ésser singular, irrepetible i intransferible, dotada del gran valor de la dignitat . Atendre així les persones és una activitat compromesa, a partir de conviccions; un “compromís” amb les altres persones amb qui convivim. I en aquesta experiència personal se’n segregaran qualitats tant profundes com el respecte, la gratitud, l’estimació…

Si aconseguim que qualli una ètica de la cura, les polítiques públiques que es puguin portar a terme partiran –més que no pas ara– del reconeixement de les circumstàncies personals, tot fugint de la massificació.

L’estat hauria de ser un factor generador de polítiques públiques educadores a partir d’un profund respecte a la dignitat de la persona humana i la seva vocació d’inserció comunitària. Fins i tot podria donar-se una actitud de cordialitat a partir de la sensibilitat pròpia de la cura mitjançant les exigències de les lleis.

Autors personalistes com ara F. Rosenzweig, H. Arendt, E. Fromm, J. Patocka, M. Gauchet, P. Rosanvallon, P. Ricoeur, entre d’altres, ens donen pautes per a la complicada feina de re-simbolitzar el significat del mot “estat” i la seva aplicació pràctica, segons els criteris esmentats, basats en el respecte a la persona i a la construcció de lligams comunitaris profunds. Llavors l’estat hauria d’obrir-se a la ciutadania; ambdós són complementaris, en anar en la mateixa direcció: ajudar el ciutadà a sortir-se’n de les dificultats, a resoldre les seves necessitats, a fer-lo créixer donant-li garanties que no defallirà en el seu ajut, tenint “cura” de les persones i promocionant oportunitats perquè el ciutadà pugui actuar amb llibertat real. I és evident que aquí les entitats civils en les quals s’enquadra la ciutadania tenen també el seu lloc i responsabilitat, com ara  les esglésies, els sindicats, els partits polítics o les institucions culturals, educatives i socials de tota mena. L’estat hauria de canalitzar les opcions dels ciutadans, fins i tot acceptant la figura de l’objecció de consciència, i fomentar, mitjançant el seu poder normatiu, la cura dels altres.

Però tot això només es podrà implementar mitjançant polítics ben educats, que no atiïn l’odi i la mala educació per aconseguir el suport de la ciutadania a qualsevol preu. Al contrari, caldria tenir uns polítics que fomentessin el sentit del perdó per tal de facilitar la convivència, i una comunitat de persones madures que s’esforcessin en superar el ressentiment i l’odi. L’estat hauria de practicar polítiques de veritat, en lloc de polítiques de poder, control, desconfiança, por…

Si s’instal·la certa dosi d’esperit reconciliador entre la ciutadania, amb la intercessió de l’estat, s’obre la possibilitat que el ciutadà opti pel perdó a qui hagi comès mals contra ell. Mentre es creen les condicions per a un autèntica reconciliació comunitària, el mer reconeixement de l’alteritat o d’estar al costat de l’altre ja fora un element definitiu del nou paradigma que proposem.

Ens urgeix avui una reflexió crítica sobre els valors dominants a la nostra societat per tal de propugnar un canvi que vagi des de la persona fins a la comunitat, i que proposi polítiques públiques “humanitzadores”. Ens urgeix també un estat que no s’alimenti de l’odi al diferent o al considerat enemic.

Avui observem una manca d’atenció a les posicions dels altres, un relat polític que genera odi i confrontació, una exaltació passional populista i un oblit gravíssim de l’ètica de la cura. La política com a lluita entre relats, que es compren i es venen, està massa allunyada del discurs que aquí hem descrit.

Ens cal parlar menys de ciutadania i més de la cura dels altres. Ens manca moltíssim per tal de salvar la dignitat de moltes persones. Menys presó i més comprensió. Ens cal instaurar una civilització de l’amor. Una utopia?