Diumenge a la
matinada traspassà la germana Rosa Julibert. La Rosa de Puiggraciós. El dia
abans em varen avisar que estava a punt de morir. El dia abans era Sant Joan. La Rosa sempre em
trucava per telèfon per felicitar-me el Sant, tot els anys, durant gairebé
quaranta. No fallava mai. I sempre em deia una frase: “preguem per vosaltres”. Dissabte passat el
silenci es va fer present.
La germana Rosa ha
estat el pal de paller de la vida monàstica al Santuari de Puiggraciós. Una fórmula
que s’inicià el 1973 quan algunes monges de Sant Pere de les Puel.les varen instal·lar-se
a la casa del costat del Santuari. Des
d’aleshores fins el 2019, la gna. Rosa va ser la priora, però per damunt de tot
una dona molt singular: senzilla, amb una fe diàfana i amb una gran humanitat.
Una persona que se t’acostava i et transformava, en una mena d’atracció de pau,
estimació i caritat.
El Santuari de
Puiggraciós editava un Butlletí, on les monges i els seglars escrivíem. A redós
del Santuari els pobles de la contrada vivien els seus dies millors, com Festes
i Aplecs. Van ser uns anys boníssims, amb Certàmens Literaris, peregrinacions a
Montserrat, concerts, i un consell pastoral erigit en l’època del cardenal
Jubany, que en crear-se el bisbat de Terrassa va desaparèixer. L’esperit
postconciliar d’acostar-se al món surava arreu. I moltes persones de la contrada
eren felices de participar-hi. Una fe senzilla i popular brollava per tot
arreu.
Jo m’hi vaig
incorporar a aquest equip l’any 1987. M’acabava de casar i el meu sogre em va
portar al consell pastoral. Hi pujàvem plegats quan hi havia reunió del consell.
Les monges, totes, ens rebien amb els braços oberts. Comunicació, litúrgia i
economia eren les tres comissions en què es dividia el consell. Reflexionàvem
sobre el paper del Santuari al Vallès i a la nostra societat.
El consell es va
acabar. Vingueren nous temps. Les monges sempre fidels. Altres monges com la germana.
Teresa i la germana Griselda marxaren una mica abans, però formaren el nucli
dur de monges al Santuari. La germana Rosa sempre manifestava tendresa en els
actes, en la mirada, en la pregària. Ha estat una de les persones més bones que
he conegut mai.
Parlar amb ella era
entrar en una dimensió diferent de l’habitual; et senties bé, acollit, fins i
tot arraulit per la seva companyia. Era la responsable de la cuina. Recordo dos
cops que ens vàrem quedar a dinar amb les monges: el dia abans que em donessin
un premi i amb motiu dels 25 anys de casats. Moments entranyables.
Rosa Julibert i
Busquet (1933-2023), amant de la natura i els animals, em va ensenyar la guineu
que cada nit anava a dormir al Santuari. Una gran dona, expressió de la bondat
de Déu, que ja ha obert la porta de la casa del Pare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada