dijous, 29 de juny del 2023

La Rosa de Puiggraciós.

 

Diumenge a la matinada traspassà la germana Rosa Julibert. La Rosa de Puiggraciós. El dia abans em varen avisar que estava a punt de morir.  El dia abans era Sant Joan. La Rosa sempre em trucava per telèfon per felicitar-me el Sant, tot els anys, durant gairebé quaranta. No fallava mai. I sempre em deia una frase:  “preguem per vosaltres”. Dissabte passat el silenci es va fer present.

La germana Rosa ha estat el pal de paller de la vida monàstica al Santuari de Puiggraciós. Una fórmula que s’inicià el 1973 quan algunes monges de Sant Pere de les Puel.les varen instal·lar-se a la casa del costat del Santuari.  Des d’aleshores fins el 2019, la gna. Rosa va ser la priora, però per damunt de tot una dona molt singular: senzilla, amb una fe diàfana i amb una gran humanitat. Una persona que se t’acostava i et transformava, en una mena d’atracció de pau, estimació i caritat.

El Santuari de Puiggraciós editava un Butlletí, on les monges i els seglars escrivíem. A redós del Santuari els pobles de la contrada vivien els seus dies millors, com Festes i Aplecs. Van ser uns anys boníssims, amb Certàmens Literaris, peregrinacions a Montserrat, concerts, i un consell pastoral erigit en l’època del cardenal Jubany, que en crear-se el bisbat de Terrassa va desaparèixer. L’esperit postconciliar d’acostar-se al món surava arreu. I moltes persones de la contrada eren felices de participar-hi. Una fe senzilla i popular brollava per tot arreu.

Jo m’hi vaig incorporar a aquest equip l’any 1987. M’acabava de casar i el meu sogre em va portar al consell pastoral. Hi pujàvem plegats quan hi havia reunió del consell. Les monges, totes, ens rebien amb els braços oberts. Comunicació, litúrgia i economia eren les tres comissions en què es dividia el consell. Reflexionàvem sobre el paper del Santuari al Vallès i a la nostra societat.

El consell es va acabar. Vingueren nous temps. Les monges sempre fidels. Altres monges com la germana. Teresa i la germana Griselda marxaren una mica abans, però formaren el nucli dur de monges al Santuari. La germana Rosa sempre manifestava tendresa en els actes, en la mirada, en la pregària. Ha estat una de les persones més bones que he conegut mai.  

Parlar amb ella era entrar en una dimensió diferent de l’habitual; et senties bé, acollit, fins i tot arraulit per la seva companyia. Era la responsable de la cuina. Recordo dos cops que ens vàrem quedar a dinar amb les monges: el dia abans que em donessin un premi i amb motiu dels 25 anys de casats. Moments entranyables.

Rosa Julibert i Busquet (1933-2023), amant de la natura i els animals, em va ensenyar la guineu que cada nit anava a dormir al Santuari. Una gran dona, expressió de la bondat de Déu, que ja ha obert la porta de la casa del Pare.