divendres, 26 de maig del 2023

TENIM DRET A L’ESPERANÇA

Vull parlar de l’esperança, en aquest temps d’incertesa i de desesperança per a molta gent. I em ve al cap la referència al catecisme, a les anomenades virtuts teologals –fe, esperança i caritat- com a fonament per a un relligament sòlid amb Déu i els altres, des d’una cosmovisió cristiana sense la qual no podem derivar amb sentit les virtuts cardinals, que són les que ens donen criteris per a una bona conducta social: la prudència, la justícia, la temprança i la fortitud. Així ho vàrem aprendre de menuts.

Penso que cal tornar a les virtuts humanes, i deixar-nos endur per l’esperança, pels brots verds en aquests temps de sequera. Hem de salvar-nos, en una època difícil, per tot tipus de raons. Potser la toxicitat ambiental o les dificultats tot de tot tipus, no ens ajuda per aconseguir mantenir un “estat d’ànim” positiu. 

L’antropologia, la sociologia, la política, el dret, ens aporten punts de vista sobre la  construcció personal i comunitària, per a comprendre el nostre “humus” i el sentit de pertinença a comunitats i identitats, sovint múltiples. Avui, davant la crisi moral que patim i la confusió dominant, ha augmentat la desesperança i per què no dir-ho, la desesperació. Alguns li diran “nihilisme”. Els mitjans de comunicació ens turmenten amb missatges negatius. Acceptem sense més que “això és el que hi ha”. Ens ofeguem per la continua explicació de problemes propis i aliens. Davant d’aquesta situació ambiental, necessitem l’esperança.

L’esperança té unes connotacions molt constructives. Ens ajuda a no acceptar fàcilment la derrota, ens dona força per tal de lluitar per uns objectius que considerem legítims, ens permet esperar un futur millor. L’esperança però no és qualsevol pensament construït amb llenguatge positiu, atès que s’emmarca en un sentit global de la vida, en una cosmovisió. No és viure en un món màgic sinó real.

L’esperança és tan essencial per a la vida digna que cal reivindicar el dret a l’esperança. Tenim dret a no caure en la desesperança, ni en la desesperació. Un dret que és personal però que també s’ha de viure en comunitat. I tenim dret a que no ens robin l’esperança, en especial els tirans i dèspotes del nostre entorn. Ningú no ens pot robar l’esperança, com ara alguns polítics en nom de grans principis o paraules. Cal que reaccionem amb contundència front les ingerències il·legítimes dels altres. Cal tenir la força vital per a lluitar i per a desenvolupar projectes nobles, de millora personal i social. 

Aquest dret a l’esperança es troba molt lligat a la intel·ligència (racional, emocional, espiritual) individual i col·lectiva, la qual cosa vol dir lluitar contra l’estupidesa, l’analfabetisme emocional, contra les persones que no ens deixen ésser nosaltres mateixos. Ens necessitem uns als altres per a construir plegats escenaris de futur, per desenvolupar-nos com a persones i com a país. Cada dia hauríem de preguntar-nos què ens impedeix l’esperança.

http://valors.org/author/joanlluisperez/