L’1 d’octubre ha arribat
i ha passat. I ara què? Full de ruta fins el final o suspensió de l’autonomia. Catalunya
es juga l’ésser. Ens trobem en aquesta tensió dialèctica plena d’incerteses,
d’esperances, de pors i de passions de tota mena. Tenim un conflicte polític de
primera magnitud, entre una part de la societat catalana, cada cop més nombrosa
i l’estat espanyol. Ens trobem davant d’un conflicte de sobiranies. Catalunya
vol que es reconegui la seva existència com a nació sobirana, en un mon com
l’actual d’identitats múltiples i realitats interconnectades globalment.
Davant d’aquesta
demanda de sobirania l’estat espanyol ha optat per la via repressiva, des de la
manipulació institucional del Tribunal Constitucional per part del PP (i també
pel PSOE) que va desmuntar per la porta del darrere l’Estatut de 2006. Des del
2010 s’ha activat un pla sostingut per a impedir qualsevol reivindicació que
provingués de Catalunya. Podem dir que els anys de govern del PP a Espanya
s’han caracteritzat per ignorar, menysprear i ridiculitzar les reivindicacions
sobiranistes catalanes. Per aconseguir aquest objectiu s’han reformat
institucions com el Tribunal Constitucional, i s’ha judicialitzat al màxim la relació
amb la Generalitat (Govern i Parlament). Tota la maquinaria de l’Estat s’ha
concentrat en impedir la més mínima possibilitat de trobar una solució al
problema plantejat. I així, el més greu al meu parer és que se’ns ha furtat als
ciutadans de poder fer un debat polític madur, serè i per damunt de tot
democràtic.
La part catalana ha
actuat amb excessiva pressa, condicionada a l’estratègia dels grups que donen
suport al Govern en la seva demanda. Sigui com sigui, s’ha plantejat un
problema difícil, que necessita una solució política i no mers gestors del
conflicte permanent. En tot cas, la part forta del conflicte es la que
representa el govern central, en un pols asimètric. S’ha fet impossible constitucionalment allò
que és possible: fer un referèndum a Catalunya.
Així arribem a la
desobediència civil de ciutadans que volen celebrar un referèndum
d’autodeterminació. I aquest es fa. La reacció la va veure tot el món:
repressió, violència, i absència de cap proposta per part de l’estat. I
mentrestant alguns partits com C’s empenyen per aplicar un art. 155 CE que
ningú sap què pot permetre, i d’altres
com el PSC diuen que tot aquest embolic no va amb ells.
El “xoc de trens”
s’ha produït. Mediació? Només resposta democràtica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada