El passat dimecres s’aprovà al Parlament la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i també se signà el decret de la convocatòria. Aquesta ha estat de moment la darrera etapa del procés sobiranista, al qual seguirà immediatament l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica o de desconnexió.
Les forces polítiques independentistes han jugat amb els seus limitats recursos i per això es pot dir que les coses s’haguessin pogut fer d’una manera diferent, però en el context anormal de crisi d’Estat dels darrers set anys s’ha fet el que s’ha pogut. Es important destacar que el dret a l’autonomia en el marc de les estructures constitucionals espanyoles interpretades com s’han interpretat, ha donat molt poc de sí: l’autonomisme ha estat laminat, el dret a decidir impedit pel Govern del PP però no negat pel Tribunal Constitucional i ara el dret d’autodeterminació prohibit categòricament. El procés sobiranista ha tingut sempre un frontó a l’altra banda i fins i tot un ressort cada cop mes actiu per a reprimir les seves aspiracions. Portem set anys sense fer cap debat, només crispacions i tensions, al més pur estil de l’esperpent espanyol. Però és important destacar que per primer cop a la història dels darrers cents anys, les aspiracions catalanistes vertebrades majoritàriament no s’han tallat d’arrel per via violenta (cop d’estat, aixecament militar, repressions físiques) sinó mitjançant el dret. Ara bé un dret interpretat sempre de la forma més restrictiva possible: Catalunya no té dret i per tant ja està resolt el tema. I a més es reenvia a quimeres com la reforma constitucional, o a heroïcitats com assumir els costos econòmics i penals de les actuacions públiques.
El dret, considerat com un mer reglament, és un mecanisme que no solucionarà mai el problema polític plantejat. Perquè estem davant d’un tema de naturalesa política, que enfronta les estructures centrals de l’Estat espanyol amb la Generalitat de Catalunya. Hi ha gent que pensa que Catalunya no té dret a allò que demana i que a més no existeix com a subjecte polític, però altres si. I son una part important del país. Es així i molts ara volen la independència i que aquesta opció es pugui votar. Dir que el referèndum és il·legal, amaga al meu parer una incapacitat: no reconèixer la realitat. Per aquests Catalunya ha de ser sempre una Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol perquè no pot donar més de si. I si es vol un altra cosa tot són mals. Es allò de vagar per l’espai sideral, o castigats a viure fora de la Unió Europea.
Com ha dit el politòleg Ricardo Romero de Tejada, al seu llibre Por qué hemos llegado hasta aquí (2017) vivim en un “neofranquisme democràtic”, on les línies vermelles estan molt ben delimitades des del 1978 i per tant la reforma dels elements definidors de la transició política no es podran alterar mai. El jurista Javier Pérez Royo a La reforma constitucional inviable, (2015) afirma que Espanya des de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 ja no té constitució territorial, per un cop de força d’aquesta institució, i que la reforma és impossible en especial per a determinades minories territorialitzades. Per tant, hem de saber on som i quin és el context del greu problema que patim. No es agradable, i per als independentistes de ben segur tampoc. Només hi ha negació a l’altra banda. Això no ens ho mereixem els ciutadans de Catalunya, pensem el que pensem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada