El sol, majestuós, il·lumina, però no escalfa. Diumenge d’estiu.
Pugem al Bertí. Deixem els neguits i les presses a la vall.
Quarts de nou, el monestir de Puiggraciós està despert. El cotxe es queda
sota les ombres d’un arbre amic i nosaltres comencem a caminar en direcció a
l’oest. Sant Pere de Bertí ens espera. Escolem lectures que ens endinsen en
l’espiritualitat de la natura.
Fem camí acompanyats per la pau que regalima per les parets de les
cingleres que ens indiquen, indefectiblement, la direcció. La bellesa del lloc,
la profunditat de la vall que acaba en els turons que separen Bigues de Caldes
de Montbuí i el silenci reverent de la natura, aturen el meu rellotge espatllat
de tant córrer al darrera del temps.
Sota les cingleres, l’esperit torna a volar pel nostre interior. La ment calmada permet escoltar les paraules del acompanyants per començar a fruir del diàleg pausat, de les sensacions oblidades que només poden ser viscudes quan el temps i l’espai no compten, o compten poc.
Arribem a l’amagat i preciós llogarret de Sant Pere de Bertí. Llegim textos
que ens sobten: moren cristians pel sols fet de ser-ho, germans nostres en la
fe que no reneguen de les seves creences ni davant del perill de la mort. Aquí
hi reneguem si l’aigua no surt calenta per l’aixeta o ens posen una multa de
tràfec. El món se’ns mostra tal i com és quan el veiem amb els ulls de
l’esperit; des de la calma, amb profunditat.
L’entrepà ens dona forces per la baixada. Ara el sol escalfa, però no
crema. A la tornada rebem el premi per la matinada. El cotxe, encara fresc, ens
recull i ens porta altre cop a la vall. La serenor és ben viva a l’interior,
mentre el rellotge encara gira poc a poc.
Text: Xavier Guillamet Torres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada