L’anunci de la
data i la pregunta del referèndum suposa un pas més en el procés sobiranista
que viu el país. Dins d’un escenari de gran confusió i d’us de relats amb
finalitats estratègiques i des d’interessos sectaris, cal recordar que el
desenvolupament del que s’ha anomenat “full de ruta”, parteix d’un fet històric
i jurídic: la sentencia contra l’estatut d’autonomia de Catalunya, del 2010. No
tant pel contingut –que també- sinó per l’ús tergiversat dels mecanismes legals
per part del PP. Primer recollint signatures contra el projecte, després
impugnant-lo davant el Tribunal Constitucional un cop aprovat per tres cambres
parlamentàries i un referèndum vinculant. El PP qui acusa els redactors de
l’Estatut del 2006 de “reforma constitucional encoberta” provoca una ruptura
constitucional en tota regla, de manera que com ha recordat algun insigne
jurista avui Espanya ha deixat de tenir constitució territorial, perquè el
Tribunal Constitucional es carregà tot d’una el pacte constituent amb Catalunya
que significava l’Estatut. Avui Catalunya té en vigor un Estatut d’Autonomia no
votat per la ciutadania sinó allò que va
decidir (amb argúcies poc homologables als estàndards democràtics occidentals)
un Tribunal Constitucional, que ha esdevingut un problema constitucional.
El procés
sobiranista que s’ha portat a terme encaixa en la legalitat constitucional,
però s’ha provocat des de les institucions centrals que no fos així. S’ha
intentat pactar per tal de fer una consulta a Catalunya, de divuit maneres
diferents. I la resposta sempre ha estat no: “ ni puedo ni quiero”. Durant els
darrers set anys no hi ha hagut cap resposta a les pretensions que venien de
Catalunya. No hi ha hagut possibilitat de fer política, tan sols ésser objecte
de l’aplicació del codi penal i de la suspensió automàtica de qualsevol pas que
s’ha fet des del Parlament o des del Govern catalans. S’ha produït un abús de
les institucions estatals per anar en contra del procés sobiranista. S’ha instal·lat
el “tot val” perquè alguns conceben la
unitat d’Espanya com un fet de dret natural i no pas de dret constitucional
democràtic.
El problema més
greu, al meu parer, és aquest: no hi ha res a discutir, ni a replantejar, només
a reprimir, com la sedició. Els constitucionalistes estan dividits perquè podem
trobar arguments a favor i en contra de celebrar un referèndum. I les
pretensions catalanes, que malgrat les dificultats, avancen, ho tenen en
compte. El darrer pas ha estat l’anunci de la celebració del referèndum
unilateral el proper 1 d’octubre. No hi ha acord possible amb aquells que s’han
carregat la constitució i el Tribunal Constitucional, i només saben pensar en
negatiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada