L’aplicació de l’article 155 com a mecanisme per suspendre
l’autonomia de Catalunya entranya algunes paradoxes que no deixen de ser
curioses. La primera d’elles té a veure amb el fet que és un article
que no s’ha aplicat mai, ni a l’Estat espanyol ni a Alemanya: el 155 és
una còpia de l’article 37 de la llei fonamental de Bonn (Alemanya), on
tampoc l’han arribat a desplegar mai. Segons Joan Lluís Pérez Francesch,
catedràtic acreditat de dret constitucional per la UAB, en certa manera
aquest és un article “posat perquè no s’apliqui mai”. El seu caràcter
“absolutament excepcional” explica que no tingui “cap aplicació
pràctica”.
Si per alguna cosa no està pensat és per una situació
de possible secessió ni per suspendre “l’autonomia de manera total”. Si
aquesta fos la utilització que en fes el govern espanyol en les
propostes de mesures que acabés traslladant al Senat, Pérez Francesch no
té cap dubte que ens trobaríem davant d’un fet “manifestament
inconstitucional”. Per què? Per la senzilla raó que “el principi
d’autonomia és un principi estructural de la Constitució”. Igualment,
“depèn de quines mesures adoptin”, poden ser, si no inconstitucionals,
“excessives”.
Per aplicar el 155 hi ha d’haver hagut “una no actuació d’un òrgan
autonòmic o una actuació inapropiada”. Es necessita, per tant, que “un
òrgan autonòmic deixi de fer una cosa que ha fet” o bé que se li
requereix “una mesura davant una no actuació”. Un exemple pràctic per
demostrar la utilitat amb què va ser pensat el 155 seria aquest: la
Generalitat deixa de complir les seves obligacions amb els ajuntaments
i, davant d’això, l’administració pren la decisió de substituir el
govern català i fer-les ella. Però ara –es pregunta Pérez Francesch–
quines són les actuacions que voldria fer el govern de Rajoy?
Les
“mesures específiques” que el govern espanyol vulgui imprimir les haurà
de detallar al Senat, un cop rebi la resposta al requeriment que ahir va
enviar per escrit a Puigdemont. Aquestes mesures s’han de sotmetre a un
debat parlamentari, en una cambra on el PP disposa de majoria absoluta.
Una altra cosa és la pressió que Rajoy ja ha engegat sobre la
Generalitat, a través de la intervenció dels comptes. De facto,
ja s’ha fet una mossegada a l’autogovern, encara que “a través d’una
ordre ministerial no es pugui intervenir l’Estatut”, avisa Pérez
Francesch.
Al
fil dels moviments que hi ha en l’escenari polític, i sobretot arran de
les declaracions que fa Cs dia sí dia també, sembla que l’estratègia,
com a mínim d’una part de l’espanyolisme, és mirar de desplegar el 155
per convocar eleccions: rellevar Puigdemont per una autoritat de l’Estat
(com ara el delegat del govern a Catalunya, Enric Millo) i que aquest
convoqui eleccions. “Això és una aberració jurídica, perquè qui té la
potestat exclusiva de convocar les eleccions és el president de la
Generalitat.” Té quatre anys per fer-ho, i només en cas que acabats
aquests quatre anys no ho fes, el govern espanyol podria fer el
requeriment corresponent o, si no, acabar-ho fent ell mateix. “El que no
es pot fer és carregar-se l’autogovern per convocar unes eleccions de
forma substitutòria, perquè t’estàs carregant un principi autonòmic i,
per tant, la Constitució”. “És delicat aplicar el 155, encara que
tinguis la cobertura del Tribunal Constitucional”, apunta Pérez
Francesch, que augura que és possible que sigui per aquest motiu que La
Moncloa n’hagi demorat l’aplicació fins ara. “El 155 no està pensat per
allò que alguns es pensen, una intervenció global comportaria una
substitució en l’exercici de competències.”
En els darrers dies
tot fa pensar que les mesures derivades del 155 es poden combinar amb
d’altres que el govern espanyol ja insinua, com ara la il·legalització
dels partits independentistes. “Em preocupen estratègies com aquesta
perquè això sí que seria un cop d’estat”. La llei de partits és una
“llei molt política”, creada en el context del terrorisme d’ETA al País
Basc. Per això la il·legalització de partits va molt lligada a demostrar
que una determinada formació provoca o dona cobertura a “actes de
violència”. Això va en la línia de la lògica dels delictes de sedició
per “actes tumultuosos” que es volen imputar sobre els líders de l’ANC i
Òmnium per les protestes pacífiques del 20 de setembre. D’aquí, també,
la insistència dels poders de l’Estat a relacionar l’independentisme amb
una violència fins ara inexistent. Igualment, aquesta mateixa setmana
el polèmic vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, ja
suggeria un canvi en la llei de partits per encabir-hi els
independentistes. Per impulsar la il·legalització de partits hi ha dues
vies: que el Congrés ho demani –amb l’actual correlació de forces el
PSOE hi hauria d’estar d’acord– o bé que sigui el govern espanyol mateix
que ho porti a la fiscalia perquè ho impulsi. En els dos casos, això
hauria de tenir el vistiplau del Tribunal Suprem. Ara mateix tot són
conjectures a partir de les cartes que ha anat ensenyant l’executiu de
Rajoy –de la mà de Cs– a través de moviments i declaracions públiques
gens casuals. Conjectures que, al final, i tal com apunta Pérez
Francesch, topen amb dues realitats crues: la negació de l’abordatge de
la qüestió catalana per vies polítiques per només esprémer la via
jurídica, i els interrogants seriosos sobre la independència del poder
judicial.
Necessitat de transparència
Un
cop rebut el requeriment del govern espanyol, ara el català hi ha de
donar resposta i, a partir d’aquí, La Moncloa haurà de portar al Senat
les mesures que vol implantar. “Hi ha d’haver transparència en els
procediments”, avisa Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de dret
constitucional. Això sí, de la lectura del requeriment, del qual destaca
la duresa del to, n’extreu la impressió que, respongui el que respongui
Puigdemont, “ja estan preparant les mesures”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada