La Unió Europea condemnada per no publicar els objectes prohibits a l’equipatge de mà dels avions

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha condemnat la decisió de la Comissió europea de no publicar la llista d’objectes prohibits en l’equipatge de mà dels avions. L’obsessió per la seguretat ha fet que les autoritats europees imposessin unes mesures, que, si més no, en el procediment per tal d’establir-les han de ser respectuoses amb els drets fonamentals i la cultura de la llibertat pròpia de l’Estat de Dret. La publicitat de les normes i la seguretat jurídica son innegociables en aquestes les coordenades. La no publicació de la llista d’objectes prohibits crea una incertesa inacceptable, no tan sols a la ciutadania sinó als agents que han d’aplicar les normes i decisions.
Cal recordar que fins l’agost passat no es va publicar l’esmentada llista, i el reglament europeu que regula la matèria que comentem és de 2003. D’aquesta manera s’han donat casos esperpèntics com una persona a la que li van obligar a baixar-se de l’avió per portar unes raquetes de tennis, objecte prohibit però no publicat en l’annex corresponent.
Més enllà de la reflexió sobre l’ incompliment de requisits bàsics pels poders públics, que ningú amb una mica de seny pot posar en dubte, estranya aquesta manera d’actuar tan opaca i que genera un malestar innecessari a una part important de la població. Aquest fet ens posa de manifest con la lluita contra la inseguretat generada pel crim organitzat i el terrorisme, no es pot fer amb les mateixes armes que els criminals, atès que es deslegitimen les mesures.
A banda de cercar l’eficàcia pràctica de les mesures acordades cal respectar sempre unes formes i uns principis. En el cas que comentem no té cap sentit amagar quins objectes es poden pujar com equipatge de mà a un avió. No s’entén què es pot guanyar amagant-ho, ni tan sols en l’eficàcia. Casos com aquests ens mostren, al meu parer, que el civisme i la responsabilitat són virtuts que cal aplicar a ciutadans però també a les autoritats i poders públics.

CONSTITUCIONALISTES I NACIONALISTES

Una de les dicotomies que ha tingut més èxit en el llenguatge polític dels darrers anys, com ho està mostrant el procés per a la investidura del nou lehendakari, amb el suport dels socialistes i populars, es la divisió de les forces polítiques basques entre constitucionalistes i nacionalistes. Aquesta distinció comença a emprar-se amb freqüència a partir de la primera treva d’ETA, a finals dels anys 90 i durant el Pacte de Lizarra, i ha culminat amb el seu objectiu després de les darreres eleccions autonòmiques basques.
Aquesta distinció em sembla molt perillosa, ja que precisament ignora que un dels objectius de la Constitució és la integració política i per tant no l’exclusió. La Constitució no és un catecisme, ple de valors i principis per a combregar, sinó per a no vulnerar, que no és el mateix. Quan es va redactar va pretendre integrar el nacionalisme basc i català, aconseguint més el segon que el primer. No podem oblidar que quan es va aprovar el text constitucional aquest va significar un pacte entre dretes i esquerres, però també entre el nacionalisme espanyol i l’anomenat des de Madrid “perifèric”.
A partir de l’aprovació de la llei de partits el 2002, entrem en una dinàmica de tensió premeditada, fins i tot institucional, que acaba per excloure de la representació política una part de la població basca. Des de l’aprovació de la llei de partits, es pot considerar que hi ha un abans i un després en la política espanyola, perquè aquesta llei ha reforçat l’estratègia excloent dels partits autoanomenats constitucionalistes (socialistes i populars) i ha criminalitzat el nacionalisme, fins i tot el més moderat en una pretensió de deslegitimar indirectament el nacionalisme, arribant a associar-lo fins i tot amb el terrorisme. L’estratègia de la crispació antinacionalista té les seves darreres expressions en el trasllat de les decisions polítiques als jutges (denuncia a Ibarretxe per parlar amb Batasuna, per exemple).
Aquest conflicte ha arribat a uns nivells intolerables en un Estat de Dret, perquè s’ha provocat com mai el seu descrèdit afavorint la creença que aquestes normes i decisions són imposicions estratègiques d’una majoria nacionalista espanyola enfront del nacionalisme basc. L’estratègia de la confrontació, penso, ni vol solucionar el greu problema del terrorisme, molt rendible al nacionalisme espanyol, ni pretén òbviament la integració del nacionalisme basc. La dicotomia constitucionalistes/nacionalistes expressa una “aliança de neuròtics”, entre dos blocs (potser en són més, però interessa simplificar en dos) i els neuròtics ja sabem que tenen pors, fòbies, i altres patologies. I així és impossible fer política, construir un país, propiciar la convivència, respectar el pluralisme, i sobretot respondre a una “cultura constitucional”. L’únic que interessa, sembla ser, és accedir al poder, encara que no es guanyin les eleccions.

Més sobre els informes inútils

La Fiscalia ha demanat a la Generalitat que justifiqui l’encàrrec de diversos informes per part de diferents Conselleries, davant la sospita que podrien tenir una utilitat que qualifica de dubtosa.

S’està investigant un informe sobre el cultiu de l’avellana, un altre sobre la ventilació natural dels patis, un relatiu al ratpenat com a control de la plaga de la papallona de l’arròs en el delta de l’Ebre, o un disseny de parxís i un puzle d’una caseta de cartró retallable.

Cal recordar que la Fiscalia va acordar el maig passat, després d’una denuncia presentada pel sindicat de funcionaris públics “Mans Netes”, obrir diligències contra set consellers de la Generalitat per un presumpte malbaratament de cabals públics en encarregar informes de dubtosa utilitat a persones afins al Govern. Segons la denuncia s’haurien elaborat 1.583 informes per un valor superior a 12.000 euros cadascun, per poder així evitar el concurs públic.

Aquesta pràctica de fer informes inútils amb diners públics no és nova, ni els processos judicials en els que es pretenen ventilar responsabilitats, desgraciadament.

És reprovable, en tots els casos, la facilitat amb què s’encarreguen estudis, i l’ús dels diners sense responsabilitat. Tot plegat repercuteix en la crisi de la política i en la manca de credibilitat dels polítics.

Es converteix l’activitat pública en una prepotent utilització de diners per tal d’afavorir amics, tornar favors o pagar per vies indirectes o encobertes.

Penso que aquestes pràctiques son una mostra d’una manera de fer política corrupta i desviada, sectària i contra els interessos generals. Però ens posen de manifest cóm no s’han de fer les coses. Ens donen pautes per tal de valorar més aquelles persones que es dediquen als altres amb vocació de servei, amb rigor en l’ús dels diners públics, amb responsabilitat i discreció, i que no surten normalment en els grans titulars dels mitjans de comunicació.

TESTAMENTS I RECTORS

El passat dia 1 de gener entrà en vigor la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les successions. Una de les novetats d’aquest text legislatiu és que a partir d’ara desapareix la competència tradicional de fer testament davant del rector de la parròquia. D’altra banda, els testaments ja realitzats i no executats, hauran de ser protocol·litzats davant de notari, atès que en un altre cas caducarien en un termini de quatre anys, quan el causant hagi mort abans de l’entrada en vigor de la llei, i si el causant ha mort després, el termini de quatre anys es compta des de la seva mort. El govern de la Generalitat es compromet a facilitar la protocol·lització dels testaments atorgats davant de rector dipositats als arxius parroquials i en conseqüència els rectors que tinguin testaments no executats cal que els protocol·litzin davant notari per tal de no incórrer en negligència.
El dret civil català, competència nuclear de l’autonomia política de Catalunya, obvia així una de les pràctiques seculars del dret de testar, que tot i el seu desús, expressava una concepció de la societat, que clarament no es vol mantenir. La nova regulació de la successió “actualitza” les formes de dictar testament i deixa de banda una de les pràctiques immemorials de la nostra tradició jurídica, la mateixa tradició jurídica que quan interessa es fa servir com a criteri per tal d’argumentar la raó de ser de la nostra autonomia (vegeu l’art. 5 de l’actual Estatut d’autonomia). A partir d’ara els tipus de testaments que es poden atorgar en aplicació del dret català es redueixen a dos: el notarial, en les modalitats de testament obert i testament tancat, i l'hològraf, és a dir l’escrit i signat de manera autògrafa pel testador que es presenta després de la mort davant el jutge o el funcionari competent.
La llei que ara entra en vigor s’emmarca en el llenguatge d’allò “políticament correcte”, que comporta reduir el pes social de l’Església catòlica al nostre país. Certament, el testament davant de rector és propi d’una societat en la que l’Església catòlica tenia més influència social, en un món més homogeni, i més vinculació institucional directa amb els poders civils; on fins i tot desenvolupava una part important de funcions públiques que avui desenvolupa l’Estat. Ara, però, deliberadament, el plantejament del legislador se situa en l’altre extrem: se suprimeix el paper públic de l’Església; fins i tot, es considera que no es procedent, en nom de criteris com l’aconfessionalitat de l’Estat -convertida aquí en expressió de laïcisme-, i el reconeixement del multiculturalisme o pluralisme religiós com a “tabula rasa” de la història i de la mateixa tradició jurídica catalana.
Avui, per tant, ja no es reconeix legislativament en el nou codi de successions –en la pràctica més simbòlic que una altra cosa- el testament davant rector. Es regira la història, ignorant-la, en nom de les tendències ideològiques laïcistes i del pluralisme religiós mal entès, la qual cosa fa perdre una referència de la identitat de Catalunya com a nació. Amb la nova llei es refan les relacions entre l’Estat i l’Església catòlica, en el marc d’una interpretació esbiaixada de l’aconfessionalitat reconeguda per la Constitució. Es considera així que l’Església ha de restar closa en l’àmbit de les seves actuacions internes i que la participació en l’àmbit públic, com en el cas dels testaments, és una rèmora del passat que cal superar. L’opció del legislador actual, és –recordem-ho - diversa de la llei precedent de 1991 o d’èpoques anteriors com el text de 1960, i s’atreveix a suprimir una pràctica immemorial a casa nostra des de les Decretals del segle XIII, i vigent al llarg de tota la tradició jurídica catalana, en la que el dret canònic ha tingut una aplicació supletòria.
El pretès “progressisme” del discurs políticament correcte exigeix ara acabar amb una tradició què es considera un anacronisme històric. Òbviament no es vol reconèixer cap estatuts específic a l’Església catòlica, no ja jurídicament sinó històricament o socialment. El llibre quart del nou codi civil de Catalunya relatiu a les successions, llei aprovada per unanimitat dels diputats del Parlament de Catalunya, és producte d’una obra d’enginyeria en la què no es vol mantenir un dels trets propis de la nostra història col·lectiva. Es tracta, com exposa la mateixa llei, d’adaptar-se a la societat actual, com si l’Església catòlica fos una relíquia històrica, com si no hagués estat un element definidor del poble de Catalunya com a subjecte històric.

La política de l'esperança

L’any 2009 ha començat amb el mandat d’un nou president al Estats Units, Barack Obama. La presa de possessió del passat dia 20 va ser un autèntic bany de multituds a Washington, i el que és més important és l’esperança i el carisma que ha aixecat entre la gent. Obama parla de “nosaltres “, el famós “Yes, we can” i ha aconseguit un discurs realment transversal per a la nació americana. Obama parla de la necessitat de fer un canvi, en la manera de governar i fins i tot en la manera de viure, com és l’ús de les noves tecnologies, de les quals és un fidel seguidor. La blackberry i el youtube son mecanismes nous que per primer cop s’han utilitzat per a emetre missatges presidencials.
Obama representa així la política de l’esperança, a la qual tothom té dret. A mi m’ha impactat l’home i les seves primeres decisions. Potser podem pensar que l’esperança amb el temps s’anirà esvaint, però a mi m’ha emocionat que un president tingués tant suport popular, que fos tant reclamat i que de les seves decisions s’esperés tant. Crec que aquesta es una bona manera de començar, i de continuar; que és possible una altra manera de fer política i de governar,

Recordo ara el 2003 al Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva també aparegué –salvant les distàncies- com el símbol d’una nova manera de fer política, més propera a les persones, més preocupada per les necessitats immediates i fins i tot urgents de la població, com ara fer front a la fam. Ambdós casos però, tenen en comú la necessitat d’acostar-se a les persones, ara en la gran crisi econòmica global que ens ha tocat de viure.

Hi ha moments en la història que determinats líders exemplifiquen una nova manera de fer les coses, com ho han estat també per exemple, Vaclav Havel a Txèquia o Lech Walesa a Polònia, per posar altres noms. En tos els casos, hi ha un esforç per tal de prestigiar la política, i el retorn a l’esperança, una esperança que comença per poder garantir uns mínims vitals dignes a la ciutadania. Què Déu beneeixi als polítics amb majúscules, i què tots nosaltres sapiguem esperar allò que és raonable i no ens creem falses expectatives.

Veritat i Política

Avui a Catalunya i a Espanya necessitem que el relat sobre molts aspectes de la vida en comú, sobre la vida social i política, es faci amb una alta dosi de veritat. Només a partir de fets veritables es podrà construir un discurs clar i coherent. Però penso que la confusió se’ns ha instal·lat en el discurs polític. Per exemple, primer es va negar des del govern l’existència de la crisi econòmica, utilitzant mots com desacceleració, i altres eufemismes, perquè no es volien perdre vots. Un cop celebrades les darreres eleccions generals el passat març de 2008 i aconseguida la victòria ja es va enfocar d’una altra manera el problema, i es va admetre la crisi, perquè no es podia anar contra la evidència. Un altre exemple, del que sembla que ningú se’n recorda és el famós cas del “català emprenyat”, superat per la pròpia dinàmica històrica postelectoral. Finalment, voldria recordar tot el procés de reforma estatutària, del qual encara no sabem com acabarà, fins que el Tribunal Constitucional no decideixi el què en la seva esperada sentència: era necessària? Ha servit per alguna cosa? Es podria obtenir un sistema més just de finançament per la Generalitat sense l’alt grau de confrontació suscitat?
De fet, segons les opcions polítiques es ven una o altra resposta a les situacions o problemes anteriors, i a molts altres (qüestions lingüístiques, fiscals, familiars, etc). Ara bé, així com ningú no confiaria en un tècnic que no digués la veritat no acabo d’entendre la falta d’interès per a què els polítics ens diguin la veritat. Fins i tot, tenim ben integrat –desgraciadament- que a la política no dir la veritat, o dir allò que fa guanyar vots a cada moment pot ser un valor positiu.
Al meu entorn immediat he observat fins i tot casos en els quals el silenci és la tècnica adoptada pels responsables polítics: és el cas del silenci administratiu. Fins a tres instàncies presentades a l’Ajuntament, no han rebut cap resposta des del passat estiu. Totes en relació als arbres arrencats del meu carrer i d’altres de la localitat, en aplicació d’unes “recomanacions tècniques”, que s’apliquen quan li interessa al polític de torn (i per això s’arrenquen arbres també en llocs on les recomanacions tècniques no ho permeten). Tinc la sensació que el ciutadà concret –en tot cas, el no fidel pels vots- tant se’ls hi en dona: no volen debat, no tenen resposta perquè saben que no diuen tota la veritat, perquè aquesta no existeix per qui no creu en aquest valor tan important. I així, es construeix un nou indret on el silenci i la manca de veritat s’instal·len amb comoditat.

Any Nou, preus diferents

Com cada any el primer de gener s’apugen els preus de molts productes i serveis. Aquest any, immersos en la crisi econòmica, no ha estat una excepció.
Tot i que la inflació prevista es d’un 2%, i que els salaris poden pujar entorn d’un 3%, els preus de molts serveis públics amb tarifes regulades han pujat entre un 4 i un 7% com és el cas del transport públic. L’aigua un 8%, tot i que depèn de les poblacions. També pugen més dels salaris i la inflació determinats impostos i tarifes. Els bitllets de tren un 5% de mitja, l’AVE un 4% i les rodalies un 6,2%, les tarifes elèctriques un 3% tot i que està previst que arribin fins l’11 % al llarg de l’any.
En definitiva, tot puja més del que sembla raonable si es tingués en compte la capacitat real dels ciutadans per assumir aquesta càrrega.
Em sobta que els servis i tarifes estiguin regulats i s’aprovi aquesta mena d’acarnissament sobre la ciutadania. Com que no soc un tècnic en la matèria em pregunto si no es podria fer d’una altra manera. La situació és encara més curiosa quan si bé baixa el preu del petroli això no sembla que repercuteixi de moment en el preu de les gasolines.
D’altra banda, el Govern ha anat demanant moderació salarial al sector privat, el sou dels funcionaris s’apuja un 3,5 de mitjana, i també puja un 4% el salari mínim interprofessional i les pensions entorn un 2,4 %. Es mantenen els famosos 400 euros de la deducció en el IRPF, entre altres mesures.
Jo em pregunto: no es possible una regulació dels preus més humana, especialment si tenim en compte les circumstàncies de la economia del país? I també em faig una altra pregunta: on son aquells que criticaven determinats peatges abans d’ocupar conselleries, i què ara aproven des del govern de la Generalitat unes alces considerables?
Que tingueu una bona entrada d’any i que la sort ens acompanyi en aquests moments tan delicats per l’economia de moltes famílies.