dijous, 30 de gener de 2014

Lideratges bons i dolents


Llegeixo que els jutges ja reconeixen casos d’assetjament psicològic a la feina, i els estudiosos, fan seminaris sobre aquest tema.  Alguns parlen de “mobbing” i d’altres expressions que fan referència a aspectes concrets de patiment i de diverses modalitat d’assetjament.
Estem davant d’una persecució subtil, com és la psicològica o moral, que s’exerceix pels caps o companys de feina, que pot arribar a causar un gran malestar, depressió,  angoixa,  patiment psíquic en definitiva.
Es difícil de provar aquest assetjament psicològic i moral, i  el grau de crisi que provoca depèn de cada persona. Em causa una profunda tristesa, l’existència d’aquests casos on aquells que es consideren superiors no tenen la intel·ligència emocional ni la sensibilitat per tal de saber manar. Avui es parla molt del lideratge per a una bona feina, però també de la importància que aquest lideratge sigui exercit amb empatia, provoqui benestar i seguiment, en definitiva que no comporti prepotència mental.  Hi ha casos greus de pretesos lideratges que fins i tot inconscientment esdevenen tiranies i destrueixen psíquicament les persones que es troben al voltant d’un analfabet emocional. I això esdevé al món del treball i de l’empresa, i també al de la política, dins els partits i a les institucions.
Es confon l’autoritat amb l’autoritarisme, i les ordres als subordinats, companys de feina o col·laboradors, amb imposicions irracionals, en ocasions fins i tot en els detalls més petits. De vegades trobem el cas de qui no sap manar perquè només crida, o aquell que es considera superior perquè té un determinat càrrec, o més edat.
Dirigir una organització és complex. Cal inspirar confiança, saber delegar, gratificar els encerts i ser sincer quan alguna cosa no surt bé. Liderar no és imposar. Cal exercir les intel·ligències múltiples...
Hi ha qui és considera propietari d’institucions, recordant-te que tu li deus alguna cosa o perdonant-te la vida. Hi ha gent falsa, i gent que tot ho troba malament perquè no ho han fet ells. Hi ha qui assetja perquè s’aprofita de la pretesa impunitat que provoca manar sense límits. Aquest tipus de subjectes, difícilment poden ésser reconduïts vers la sensibilitat, l’humanisme i fins i tot la cultura democràtica, especialment els gestor de les institucions públiques, malgrat que de vegades s’omplen la boca de paraules com democràcia, progressisme o constitució. Esperem que el futur no caigui de la seva banda, en benefici de tots.