L’urbanisme com a destrucció i el dret a l’habitatge
En aquest temps de reivindicació de sobiranies i de més autogovern cal recordar que des de l’any 1980, l’estatut d’autonomia de Catalunya assigna la competència sobre l’urbanisme a la Generalitat i els Ajuntaments. L’urbanisme, en la fase més decisòria, la d’elaboració dels plans urbanístics generals i parcials, i la gestió de les llicències d’obres depenen d’administracions radicades a Catalunya. De ningú més.
D’altra banda, l’urbanisme no es caracteritza -malgrat alguns processos participatius- pel seu component democràtic, tot i que ens volen fer creure el contrari, atès que és un àmbit especialment tècnic on allò què importa és més la construcció que no pas el respecte al medi ambient, el model de poble, el paisatge o altres consideracions. Dic això perquè algun alcalde m’ha arribat a dir, confús, que si no deixen construir haurien d’indemnitzar els promotors, i un altre va impulsar el procés de permuta de terrenys per tal d’evitar la construcció en un indret on han fet un nyap de premi.
En tots aquests anys d’autonomia, en una dinàmica que ve d'abans, l’àmbit local ha estat especialment propici per a corrupteles i per a un tràfic d’influències descomunal, conegut i contrastat, en tot allò que es refereix a la urbanització del territori, dels nostres pobles, viles i ciutats. La construcció ha estat la gran via de finançament municipal. Mitjançant la construcció desmesurada s’ha malmès el patrimoni natural i s’ha canviat la configuració dels pobles, convertits en miniciutats. A més, tanta construcció no ha estat directament relacionada amb el fet de viure-hi, és a dir, garantir mínimament el dret a l’habitatge. Ara veiem com la manca d’habitatge assequible és una autèntica vergonya. Per acabar-ho d’adobar les entitats financeres han estat les cooperadores necessàries del desgavell.
El negoci del totxo i l’especulació immobiliària campen sense fre. Fins i tot en indrets emblemàtics volen construir urbanitzacions com a la Costa Brava. No en tenen mai prou. Es la gallina dels ous d’or i una crisi descomunal de la política. Els interessos generals no existeixen per enlloc. Un perill públic, que dona feina a molta gent poc qualificada. Un abús amb massa empara legal, des d’interpretacions al servei d’interessos econòmics molt potents.
Els promotors fan el que volen: sorolls insuportables, pols, horaris descontrolats... Hi ha un de dret a construir, sense respectar els drets de la ciutadania. El problema de l’urbanisme compulsiu és que hi ha massa gent – polítics inclosos- que segueix interessada en instal·lar-nos en el monocultiu d’aquesta activitat econòmica, que no ha servit per a garantir un dret a l’habitatge a tothom. Massa especulació i persecució de diner fàcil. Una xacra que no ens la traurem del damunt fins que no es facin d’altres polítiques. I tot això, depèn en gran part de nosaltres mateixos. Realment es vol i es pot anar a un canvi de model que ens acosti a Europa? Serem capaços d’autodeterminarnos com a poble?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada