Tenim dret a l’esperança. Sentit de la jornada "Viure en l’esperança”. XX jornada Grup Sant Jordi.

Bon dia a tothom. M’han encarregat de dir unes paraules introductòries sobre el sentit de la jornada d’avui que duu per títol “Viure en l’esperança”, cosa que agraeixo sincerament. 

Us voldria parlar de l’esperança, en aquest temps d’incertesa i de desesperança per a molta gent. I em ve al cap la referència al catecisme, a les anomenades virtuts teologals –fe, esperança i caritat- com a fonament per a un relligament sòlid amb Déu i els altres, des d’una cosmovisió cristiana sense la qual no podem derivar amb sentit les virtuts cardinals, que són les que ens donen criteris per a una bona conducta: la prudència, la justícia, la temprança i la fortitud. Així ho vàrem aprendre de menuts.

Penso que cal tornar a les virtuts humanes, i deixar-nos endur per l’esperança, pels brots verds en aquests temps de sequera. Hem de salvar-nos, en una època difícil atès que la toxicitat ambiental i les greus dificultats no ens ajuden per tal de mantenir un “estat d’ànim” positiu. 

L’esperança però no és qualsevol pensament construït amb llenguatge positiu, sinó que s’emmarca en un sentit global de la vida, en una cosmovisió, com ara la cristiana. No és viure en un món màgic sinó real, com demostren les dues ponències d’avui.

Ens cal comprendre el nostre “humus”, és a dir, allò que ens fa fructificar.  Davant la gran crisi moral que patim i la confusió dominant, ha augmentat la desesperança i per què no dir-ho, la desesperació. Alguns li diran “nihilisme”. Els mitjans de comunicació ens turmenten massa sovint amb missatges negatius. Acceptem sense més que “això és el que hi ha”. Ens ofeguem per la continua experiència de problemes propis i aliens. Davant d’aquesta situació necessitem l’esperança.

L’esperança té unes connotacions molt constructives. Ens ajuda a no acceptar fàcilment la derrota, ens dona força per tal de lluitar per uns objectius que considerem legítims, justos, bons, i ens permet esperar un futur millor però també viure un present més ple. 

L’esperança és tan essencial per a la vida digna que, al meu parer, cal reivindicar el dret a l’esperança. Tenim dret a no caure en la desesperança, ni en la desesperació. Aquest és un dret personal però en la cosmovisió cristiana s’ha de viure en comunitat. 

Penso que també tenim dret a que no ens robin l’esperança, en especial els tirans i dèspotes del nostre entorn. Ningú no ens pot robar l’esperança. Cal que reaccionem amb contundència front les ingerències il·legítimes dels altres, que no ens deixen viure amb esperança.  

Aquest dret a l’esperança es troba molt lligat, penso,  a la intel·ligència (sobretot emocional i espiritual), la qual cosa vol dir a la pràctica lluitar contra l’estupidesa, l’analfabetisme emocional, contra les persones que no ens deixen ésser nosaltres mateixos. Ens necessitem uns als altres per a construir plegats escenaris de present i de futur, ancorats en principis nuclears compartits per tal de desenvolupar-nos com a persones i com a país. 

Cada dia hauríem de preguntar-nos què i qui ens impedeix l’esperança. Avui reflexionarem sobre el lliure desenvolupament de la personalitat basada en els valors evangèlics i ens n’adonarem a ben segur que ningú no se salva sol. 

Moltes gràcies per la vostra atenció i bona jornada. 

Ens cal una cultura de la integritat

Ens cal una cultura de la integritat 

Davant la polarització destructiva de la convivència i sobretot davant els nombrosos casos de corrupció que ens ofeguen, considero que cal reivindicar una cultura de la integritat, entesa com el conjunt de valors, principis, actituds i comportaments compartits dins una organització o a la mateixa societat, que promouen l’honestedat, la transparència, la responsabilitat i el compliment ètic de les pròpies accions.

La cultura de la integritat cerca que les persones actuïn correctament no només per obligació o per por de possibles sancions, sinó perquè creuen en els valors ètics que sustenten les decisions. Implica coherència entre allò que es diu i allò que es fa.

Es podria dir que la cultura de la integritat és una part de la cultura cívica o fins i tot del civisme, és a dir, del conjunt de regles morals i jurídiques que corresponen a la persona pel fet d’ésser membre d’una comunitat. Tot i que el compliment normatiu és molt important, ens cal un ethos, uns valors compartits considerats bons.

La cultura de la integritat significa crear un entorn on els líders donen exemple amb la seva conducta, s’estableixen codis d’ètica clars i accessibles, es promou la capacitació contínua en valors i conducta ètica; hi ha canals segurs per denunciar irregularitats i es reconeix i es valora el comportament íntegre.

Una cultura de la integritat posa en valor aspectes com ara el respecte per les lleis i normes socials, la participació ciutadana, la confiança en les institucions, el rebuig de la corrupció o la confiança personal i institucional.

De fet, es tracta d’anar consolidant la idea de govern obert, definit per la Generalitat de Catalunya al seu web de la manera següent: “El govern obert és una manera de fer política i gestionar l’Administració pensada per ser més transparent, participativa i col·laborativa. L’objectiu és apropar les institucions a la ciutadania i fer que aquesta pugui formar part activa de les decisions públiques”. En el fons es tracta de potenciar el civisme dels poders públics.

El cas més greu d’incivisme dels poders públics correspon a la corrupció. Per això és imprescindible desenvolupar una cultura de la integritat. Com recorda Xavier Forcadell Esteller, Transparència Internacional, en el seu Informe de febrer del 2025, indica que Espanya continua retrocedint posicions respecte l’any 2024, concretament quatre punts respecte de l’anterior, del 2023, situant-se al nivell de Xipre o la República Txeca.

Un dels factors d’aquesta situació és el retard en la transposició de Directives europees, ja que 87 Directives segueixen pendents de transposició i 30 d’elles ja estan fora de termini. A més, hem de recordar que Espanya continua sense tenir una estratègia nacional anticorrupció, prevista a la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informin sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció; cal afegir-hi la manca de reforma de la normativa de conflictes d’interès i d’adopció d’una regulació de grups d’interès i un registre central de lobbies. D’altra banda, la Llei 19/2013, de 9 de desembre, segueix pendent de la reforma anunciada al IV Pla de Govern Obert i el Consell de Transparència i Bon Govern.

Cal fomentar la cultura de la integritat perquè és una base imprescindible per l’aprofundiment en la democràcia. Hem de millorar la gestió pública per tal que sigui més eficaç i eficient, però sobretot ens cal construir la democràcia de manera que no sigui tan sols una forma de govern sinó, com va dir Friedich, també una forma de vida.

L’allunyament de la política

L'allunyament de la política 

L’allunyament, la desafecció o el desinterès per la política, es una realitat creixent. Al meu parer hi ha dues premisses prèvies a la revalorització de la política: una, la política ha de retornar a la comunitat, i dos, la política ha de respondre a principis ètics i no ésser només a un joc d’estratègies. Això vol dir que la política hauria de ser l’àmbit en el qual s’escenifiqués el bé i les relacions amatents entre persones i grups, a partir d’una idea prèvia i bàsica de país. 

Avui, en canvi, el màrqueting ha substituït l’ètica, i encara pitjor, sovint son emprades grans paraules buides de contingut (el progrés, el canvi..) i sense testimoniatge personal. D’altra banda, caldria superar la crisi de les ideologies. En efecte, hauríem de poder demanar que les diferents opcions ens ofereixin amb claredat quines concepcions de fons, quins valors, sostenen sobre la persona i les seves referències comunitàries, a fi i efecte que així es pogués produir un debat realment racional i es pugues evitar l’actual polarització afectiva.

Penso que la política ha de ressituar-se en la comunitat i després, en un segon moment, en el poder. Primer hem de construir la nació i després l’Estat. I a més, caldria definir el bé comú –que no és la suma dels interessos particulars, sinó els generals o comunitaris -, és a dir, el consens bàsic de país que hem de compartir tots els ciutadans i grups, per a conviure en llibertat. En canvi, l’individualisme regnant provoca un model de persona deshumanitzada. Aquest és un dels reptes més importants que  tenim entre mans: construir un discurs humanitzador, a partir del testimoni de persones que donin la seva vida per un ideal. Avui necessitem humanitzar la vida i per tant també la política. 

Fa gairebé cinquanta anys es va voler reforçar els partits polítics i per això les llistes en eleccions com al Congrés dels Diputats, al Parlament de Catalunya o a les municipals son tancades i bloquejades. Aquest sistema, com s’ha recordat sovint, no ajuda gens a acostar i prestigiar la política. Per això es necessari obrir d’alguna manera les llistes electorals i fer que els electors puguem escollir realment els nostres representants. 

És hora de fer alguna cosa amb l’objectiu d’acostar els representants polítics a la societat i lluitar contra l’abstenció. No cal ser un gran observador per comprovar la desafecció cada vegada més gran dels ciutadans respecte a allò que se’n diu “la classe política”, expressió que no m’agrada, perquè comporta una dicotomia que no comparteixo entre els polítics més o menys professionals i la ciutadania. En tot cas, els pactes postelectorals no sempre son ben compresos i ens trobem amb partits que augmenten el seu poder institucional fins a límits intolerables perquè dominen gairebé totes les institucions. La partitocràcia no pot substituir la democràcia.

La democràcia és sempre fràgil i necessita que les persones –la ciutadania en general i els polítics- siguem realment demòcrates. Només així la democràcia podrà funcionar no tan sols com un sistema de legitimació formal de càrrecs públics, sinó com a mètode per tal de crear una comunitat en la qual tots siguem polítics d’alguna manera. No oblidem que la democràcia també pot funcionar sense demòcrates.