Bon dia a tothom. M’han encarregat de dir unes paraules introductòries sobre el sentit de la jornada d’avui que duu per títol “Viure en l’esperança”, cosa que agraeixo sincerament.
Us voldria parlar de l’esperança, en aquest temps d’incertesa i de desesperança per a molta gent. I em ve al cap la referència al catecisme, a les anomenades virtuts teologals –fe, esperança i caritat- com a fonament per a un relligament sòlid amb Déu i els altres, des d’una cosmovisió cristiana sense la qual no podem derivar amb sentit les virtuts cardinals, que són les que ens donen criteris per a una bona conducta: la prudència, la justícia, la temprança i la fortitud. Així ho vàrem aprendre de menuts.
Penso que cal tornar a les virtuts humanes, i deixar-nos endur per l’esperança, pels brots verds en aquests temps de sequera. Hem de salvar-nos, en una època difícil atès que la toxicitat ambiental i les greus dificultats no ens ajuden per tal de mantenir un “estat d’ànim” positiu.
L’esperança però no és qualsevol pensament construït amb llenguatge positiu, sinó que s’emmarca en un sentit global de la vida, en una cosmovisió, com ara la cristiana. No és viure en un món màgic sinó real, com demostren les dues ponències d’avui.
Ens cal comprendre el nostre “humus”, és a dir, allò que ens fa fructificar. Davant la gran crisi moral que patim i la confusió dominant, ha augmentat la desesperança i per què no dir-ho, la desesperació. Alguns li diran “nihilisme”. Els mitjans de comunicació ens turmenten massa sovint amb missatges negatius. Acceptem sense més que “això és el que hi ha”. Ens ofeguem per la continua experiència de problemes propis i aliens. Davant d’aquesta situació necessitem l’esperança.
L’esperança té unes connotacions molt constructives. Ens ajuda a no acceptar fàcilment la derrota, ens dona força per tal de lluitar per uns objectius que considerem legítims, justos, bons, i ens permet esperar un futur millor però també viure un present més ple.
L’esperança és tan essencial per a la vida digna que, al meu parer, cal reivindicar el dret a l’esperança. Tenim dret a no caure en la desesperança, ni en la desesperació. Aquest és un dret personal però en la cosmovisió cristiana s’ha de viure en comunitat.
Penso que també tenim dret a que no ens robin l’esperança, en especial els tirans i dèspotes del nostre entorn. Ningú no ens pot robar l’esperança. Cal que reaccionem amb contundència front les ingerències il·legítimes dels altres, que no ens deixen viure amb esperança.
Aquest dret a l’esperança es troba molt lligat, penso, a la intel·ligència (sobretot emocional i espiritual), la qual cosa vol dir a la pràctica lluitar contra l’estupidesa, l’analfabetisme emocional, contra les persones que no ens deixen ésser nosaltres mateixos. Ens necessitem uns als altres per a construir plegats escenaris de present i de futur, ancorats en principis nuclears compartits per tal de desenvolupar-nos com a persones i com a país.
Cada dia hauríem de preguntar-nos què i qui ens impedeix l’esperança. Avui reflexionarem sobre el lliure desenvolupament de la personalitat basada en els valors evangèlics i ens n’adonarem a ben segur que ningú no se salva sol.
Moltes gràcies per la vostra atenció i bona jornada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada