Voldria parlar del silenci, de la necessitat del silenci i de les virtuts del silenci. En la nostra societat hi ha massa soroll, fins i tot es diu que vivim en un país dels més sorollosos d’Europa. La rapidesa i el soroll semblen dues divises que van del bracet. Soroll dels locals nocturns, d’obres, de vehicles i màquines, de la música a tot volum, de la televisió a tota hora, del xivarri en una aula. A part del soroll, penso que avui es crida massa, com passa a les tertúlies televisives. El soroll està cada vegada més instal·lat en les nostres vides.
Davant d’aquest panorama, caldria a parer meu, reivindicar el paper del silenci. Del silenci creador, del silenci de la pau interior, del silenci que ens humanitza perquè ens permet descobrir-nos, del silenci que ens posa en contacte amb l’experiència espiritual, del silenci que ens permet entrar en contacte amb la transcendència.
Crec que dir que el silenci és bo és una obvietat. I ja se sap, defensar les obvietats és molt cansat i costós. Però per si algú no està encara convençut de les bondats del silenci li diré que és bàsic per a la reflexió, per a la concentració i per a la relaxació. Aquests tres elements es dificulten avui tant per la contaminació acústica com per la manca de respecte als altres quan fem soroll.
Em sembla importantíssim insistir en el valor del silenci de cara a la joventut. Els pares i educadors en general, hauríem de fer un esforç per tal de saber desenvolupar una educació en silenci i per al silenci. La cridòria, el xivarri, el soroll descontrolat no crec que comportin res de bo. En canvi, el silenci, quan cal, és una benedicció. Saber administrar el silenci és un aspecte central per a una formació humana integral. Per què no fem un esforç per deixar un espai al silenci en les nostres vides, en la família, en la feina, en les aules o en l’oci?
El Tribunal Europeu de Drets Humans en una línia jurisprudencial ja consolidada entén que es produeix una intromissió il·legítima en el dret a la inviolabilitat de domicili i en el dret a la vida privada perquè es dona una “invasió sonora” i una “contaminació acústica”. Aquesta jurisprudència ens mostra les dificultats de la lluita contra el soroll, ja que els afectats han hagut d’anar fins a Estrasburg, després d’exhaurir les vies internes de l’Estat.
Avui, per tant, podem afirmar que la societat del soroll reprodueix i fomenta els valors de la força de qui més crida, de la indiferència del soroll ambiental, de la irracionalitat i del descentrament personal, els quals no són compatibles ni amb la llibertat individual ni amb el respecte, valors que són cabdals per a la construcció d’una societat democràtica. Quan defensem una societat amb menys soroll estem parlant del nucli del concepte de política, és a dir, de convivència i de valors sobre els quals edifiquem la comunitat. Ens cal més sensibilitat i més cura, per tal de posar el silenci com a centre d’una societat més respectuosa amb els altres i també més exigent amb nosaltres mateixos. Ja sabem on ens porta “el molt soroll per no res”. Enlloc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada