1.- ¿Considera que la futura llei que s’aprovarà com a resultat de les negociacions dels partits polítics per assolir un acord d’investidura i/o de legislatura, esdevé allò que tècnica i jurídicament coneixem com Amnistia?
Les raons de l’amnistia rauen en el perdó, tot i que els juristes l’encabeixen dins el dret de gràcia. El perdó és el concepte moral a partir del qual es dona. I el perdó comporta que l’estat entén que cal solucionar un problema greu per a la convivència o per a la integració de la diversitat de projectes polítics, per la qual cosa decideix que no hi ha antijuridicitat en les accions penals amnistiades.
En aquest context, penso que el moment i les circumstàncies poden semblar massa conjunturals, però així és la política, que és la vida real, és a dir amb moments que cal aprofitar per a portar a terme determinades decisions. La feblesa estructural de l’estat en aquest punt és evident, per això hi ha aquestes reaccions tant furibundes, des de concepcions que només pensen en el poder. En tot cas, considero que cal baixar la febre de grups professionals o polítics que en els darrers anys -i no tant darrers- no han mostrat la més mínima empatia o comprensió per alguns projectes polítics i que la única proposta que tenen és la repressió.
2.- Tot i que no disposem del redactat de la futura llei, ¿considera que existeixen més similituds o més diferències entre la motivació i fonamentació de la Llei d’Amnistia del 15 d’octubre de 1977 (transició i punt final del franquisme) i la futura Llei d’Amnistia de 2023 (en favor de la convivència ciutadana)?
L’amnistia de 1977 va permetre explicitar el perdó al que em referia abans, en un moment de canvi de règim, del franquisme a la democràcia constitucional. Amb la lògica de la memòria democràtica hi ha qui pensa que es van deixar impunes fets que haurien de ser imprescriptibles. L’amnistia és també un acte de generositat. I de responsabilitat. Però com sempre, qualsevol llei pot tenir els seus defectes, sobretot amb el pas del temps. L’amnistia que ara es vol impulsar, es producte d’un acord d’investidura i les causes no són només la convivència a Catalunya sinó l’acceptació de projectes polítics difícils que poden arribar a desestabilitzar les estructures de l’estat, generant crisis constitucionals, però que no son delictives (el relat del cop d’estat no s’aguanta). El procés polític sobiranista català va trasbalsar tot l’estat i el lideratge del PP no va escoltar res, només el va encerclar i el va portar a la inconstitucionalitat. I després li va aplicar el model del dret penal de l’enemic. Un desastre. Uns van capturar l’estat (dreta política i judicial) i altres van exercir una llibertat excessiva que en cap moment es va voler reconduir des del poder. Per això ara criden tant. Al meu parer, és molt adient l’amnistia per a fer justícia davant d’un ús dels recursos jurídics en mans de l’estat de forma exorbitant.
3.- ¿Considera que la futura llei d’Amnistia encaixa amb la declaració de principis de l’article 1 de la CE, on es fa constar que els ciutadans i els poders públics estan subjectes a l’ordenament jurídic característic de l’Estat de Dret?
Tot i que qualsevol consideració caldria fer-la dependre del redactat de la llei, al meu parer és un exemple excels de la vinculació dels ciutadans i els poders públics a la constitució i a la resta de l’ordenament jurídic de l’art. 9.1 CE, el qual és una conseqüència de l’art. 1 CE que hem de recordar que no parla només de l’estat de dret sinó d’un estat social i democràtic de dret. Cal aquesta interpretació sistemàtica dels principis constitucionals per a ubicar correctament una llei d’amnistia. El que no pot ser és que ens omplim la boca d’estat de dret i oblidem la voluntat popular, que s’expressa mitjançant la majoria parlamentària, com a llei orgànica.
4.- L’article 9.3 de la CE estableix, entre d’altres, els principis de seguretat, irretroactivitat de les sancions i el de seguretat jurídica ¿considera que una futura llei d’Amnistia podria conculcar l’esperit dels esmentats principis rectors?
No ho hauria de fer, si està ben feta. No són principis rectors sinó principis constitucionals de l’estat de dret (que ha de ser democràtic, insisteixo). Cal garantir aquests tres principis que s’indica. Garantir la seguretat jurídica comporta establir una correcta predictibilitat de les actuacions de l’estat (intentant que cessin les actuacions ultrapatriòtiques sense límit), la irretroactivitat ho és només de les disposicions desfavorables o restrictives de drets. Em preocupa més que la inseguretat la creï el mateix estat en una mena de persecució abusiva dels ciutadans.
5.- ¿Està justificada la invocació dels articles 14 i 149.1 de la CE que estableixen el dret d’igualtat de tots els espanyols/es, per recórrer la futura llei d’Amnistia?
Recordaré que la igualtat no és tractar tothom igual sinó a cadascú com es mereix. I que la jurisprudència constitucional ha reiterat que el 149.1 comporta un estàndard bàsic general per a tot l’estat. No entenc l’argument de negar l’amnistia perquè vulnera la igualtat de tots els espanyols, perquè se sosté una idea de la igualtat que és una fal·làcia, que no existeix ni és democràtic que sigui així. El repte de futur és acceptar la diversitat, l’heterogeneïtat, ajudar a construir el reconeixement de la diferència raonable i justa. Aquí es mou l’amnistia, al meu entendre.
6.- L’article 62.i de la CE i la jurisprudència del Tribunal Constitucional ¿prohibeixen els indults generals? ¿O aquesta prohibició simplement es tracta d’una interpretació restrictiva de l’esmentada norma?
L’únic que diu la constitució és que es prohibeixen els indults generals. Només poden ser particulars. Us recomano una web, https://civio.es/el-indultometro on es pot veure l’ús desbocat que s’ha fet d’aquesta institució. El cas més flagrant va ésser l’any 2000 quan es van atorgar 1.744 indults, d’aquests 1433 de cop. Vull dir que eren particulars però es van atorgar de forma massiva, per tal d’amagar el que van concedir al jutge Gómez de Liaño que havia perseguit un grup periodístic proper als socialistes. I això ho va fer un govern del PP amb José Maria Aznar. En tot cas em sembla una estranya operació que es va consolidar com si res. Sigui com sigui no té res a veure l’indult -que afecta a la pena- amb l’amnistia -que afecta el delicte-. Totes dues són, això sí, mesures de gràcia en la terminologia clàssica, com he dit abans. Insisteixo que cal saber gestionar el perdó, la qual cosa no crec que comporti anar posant tota mena de pegues.
7.- L’article 62.i de la CE i la jurisprudència del Tribunal Constitucional ¿prohibeixen l’amnistia ? ¿O aquesta prohibició simplement es tracta d’una interpretació restrictiva de l’esmentada norma?
La Constitució no diu res sobre l’amnistia. Tampoc a altres Estats com la República Federal d’Alemanya on s’han fet lleis de caràcter amnistiador sense problemes. Les Constitucions de França, Itàlia o Portugal sí que les preveuen. No entenc per què s’argumenta per alguns que està prohibida l’amnistia. Només en nom d’un concepte inquisitorial i no democràtica de constitució em semblaria coherent. I jo no defenso això.
8.- La independència i l’exclusivitat judicial previstos en l’article 117 CE, ¿es poden veure afectats o menyscabats amb l’aprovació de la nova Llei d’Amnistia?
Però si són qui ha d’aplicar la llei al cas concret! I a més poden presentar una qüestió d’inconstitucionalitat. No afecta en res al seu estatut constitucional. Els jutges estan molestos amb l’ús genèric del mot “lawfer” i ho comprenc. Ara bé, cal reconèixer que hi ha arguments en contra de la instància única del Tribunal Suprem en el judici de l’1-0, o dels impulsos ultrapatriotes espanyolistes d’alguns jutges que poden posar en dubte la seva independència...No ho dic jo. És un pensament de molta gent, fins i tot del comitè de drets humans de l’ONU. Aleshores si es vol posar un cert comptador a zero també caldrà que es gestionin d’una altra manera, no com a delinqüencials, les activitats dels partits independentistes. Cal una nova mirada d’una part dels jutges a les activitats polítiques dels dirigents independentistes. Cal una nova mirada també, de l’estat al món independentista. Cal una nova mirada del món independentista a l’estat espanyol. L’amnistia hauria de jugar en aquest terreny de joc.
9.- ¿Considera que el redactat de l’article 139.1 CE justifica que l’aprovació d’una futura Llei d’Amnistia s’hagi de sotmetre a referèndum en tot l’estat espanyol?
No. Una futura llei d’amnistia s’ha d’aprovar per llei orgànica en la mesura que afecta delictes, que a la vegada estan connectats amb drets fonamentals. I en darrera instància segur que acaba en mans del Tribunals Constitucional. I a més, el constitucionalisme democràtic es basa en el principi “favor libertatis” en l’exercici dels drets fonamentals. La llei no pot posar noms i cognoms, sinó definir conductes per després subsumir fets. No portem una llei d’aquest tipus vers el populisme punitiu!
10.- ¿Ens podria informar sobre l’existència de jurisprudència del TS o del TC a favor o en contra en matèria d’Amnistia?
Sobre aquest punt cal dir que molta gent s’ha apuntat darrerament a trobar obstacles. Quan els de les normes no semblen suficients els busquen en la jurisprudència. En el cas de la llei d'amnistia de 1977, la seva aplicació va arribar al Tribunal Constitucional mitjançant recursos d’empara o qüestions d’inconstitucionalitat, les sentències dels quals sostenien una interpretació restrictiva dels efectes de l’amnistia. També va dir que l’amnistia respon a fer realitat el principi de justícia (STC 63/1983, STC 147/1986). Per la seva banda, el TS també s’ha referit tangencialment a l’amnistia com un acte de reconciliació en un moment excepcional. Es curiós com els prohibicionistes tergiversen la idea jurisprudencial que no es pot ampliar la llei d’amnistia de 1977 a altres casos posteriors tot entenent que no es possible constitucionalment l’amnistia ara, quan no té res a veure.
11.- Quan entri en vigor la Llei d’Amnistia, ¿La presentació d’una Qüestió o un Recurs d’Inconstitucionalitat i la seva admissió a tràmit tindria efectes suspensius per l’aplicació de la Llei? ¿quin recorregut final preveu per els esmentats recursos?
No, perquè els efectes suspensius via 161.2 CE només són automàtics en el cas de les impugnacions presentades pel Govern de l’Estat, la qual cosa no es donarà aquí. D’altra banda, es preveu una oposició important dels jutges però si presenten qüestions d’inconstitucionalitat aquestes no comporten la suspensió de la llei sinó del procediment que tenen entre mans en el moment de dictar sentència fins a rebre la resposta del TC. En tot cas penso que a banda dels entrebancs judicials, la llei acabarà segur a la taula del TC, que ara està controlat per una majoria de 7 magistrats anomenats progressistes front a 4 conservadors, en principi propera a avalar una llei d'aquestes característiques. Ara bé, penso que la situació és més complexa i la majoria es pot reconfigurar quan s'hagi de dictar la sentència.
12.- Finalment, fem una ullada a Europa: en el cas de la derogació de la sedició, les institucions europees van optar por un paper de no ingerència en les legislacions nacionals, ¿considera que un Recurs davant el TJUE podria tenir un altre recorregut per considerar que l’amnistia abasta el delicte de malversació el qual disposa d’una regulació molt estricte en l’àmbit normatiu europeu?
Es va eliminar el tipus delictiu de la sedició, es va introduir el de desordres públics agreujats, hi ha tota una història de desencontres entre la jurisdicció espanyola i la europea, es van concedir uns indults, etc. Ara el punt més rellevant és el delicte de malversació. Es el que resta per alinear-se. Hem de veure com evolucionen els esdeveniments, que tenen un fort component polític partidista i en ocasions d’incomprensió i d’odi. Centrar-se en la malversació és on ens portarà segurament l’aplicació d’una llei d’amnistia. Però en el rerefons de tot plegat no podem oblidar que el procés ha permès fer màniga ampla per privar càrrecs públics representatius de forma al meu parer frívola, sense garanties, de forma “sobrevinguda” per obra de la Junta Electoral, o matxacats econòmicament pel Tribunal de Comptes. Penso que hi ha una cosa que en la societat europea no s’accepta de cap manera: jugar amb el dret de representació política què és sagrat en la mentalitat democràtica de la vella Europa.
