La llei d’amnistia: de la teoria a la pràctica

 El BOE d’11 de juny passat publicà la “Llei Orgànica 1/2024, de 10 de juny, d’amnistia per a la normalització institucional, política i social a Catalunya”. La proposta ja va tenir tensions i tot tipus de dilacions i declaracions apocalíptiques en la seva contra, en especial del PP. Juntament amb el finançament singular de Catalunya, ha estat el tema estrella de la furibunda oposició al govern del PSOE. La dreta, així com els alts estaments judicials, l’han intentat torpedinar, primer interpretant-la segons el seu interès i al final fins i tot no aplicant-la. La relació entre Catalunya i la resta de l’Estat segueix essent un problema molt més gran que la “convivència” entre catalans.

L’amnistia compren  els delictes realitzats entre l’1 de novembre de 2011 i el 13 de novembre del 2023, en el context del denominat procés independentista. La redacció de la llei va intentar ser el més exhaustiva possible.  Què ha passat en la seva aplicació? Acabem de veure com totes les comunitats autònomes controlades pel PP, a més de la de Castella-La Mancha, han presentat recursos d’inconstitucionalitat. Abans ho havien fet membres del grup popular al Congrés i al Senat. Sempre amb la petició de la recusació del president i de dos magistrats del Tribunal Constitucional. També el Tribunal Suprem ha expressat la seva opinió contraria,  presentant una qüestió d’inconstitucionalitat a l’Alt Tribunal, que ara comença a estudiar. El gran argument de la impugnació és la vulneració del principi d’igualtat i de la seguretat jurídica. Com a mínim fins d’aquí a mig any no sabrem com acaba tot plegat. L’anomenada majoria progressista del tribunal sembla que podria decantar-se per una valoració positiva de la llei.

La llei d’amnistia s’està aplicant  amb normalitat, tot i que depèn de cada cas. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’ha aplicada a una vintena de persones, del total de 486 segons la Fiscalia General de l’Estat que es podrien beneficiar. Però el problema més greu és la no aplicació, com ara quan el Tribunal Suprem considera que hi ha un delicte de malversació, que no és amnistiable , com és el cas del president Puigdemont.  Un autèntic cop de força, que obligarà els afectats a presentar recursos d’empara al TC contra la denegació i en el seu cas anar al TEDH. Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn, un cop rebutjat el seu recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional per haver estat condemnats per sedició i malversació pel Tribunal Suprem, van anar al Tribunal Europeu de Drets Humans. Ara, en aquest procediment els advocats de l’Estat defensen la llei d’amnistia com a prova de que l’estat espanyol va fer les coses bé, tot sentenciant, i després reformant els delictes de sedició i aplicant els indults, pretenent així que la llei d’amnistia els faci perdre la condició de víctimes.

L’amnistia s’ha aplicat a 46 agents de la Policia Nacional investigats per agressions i lesions a votants del referèndum de l’1—O.  Pel que fa a la resta d’amnistiats la majoria son manifestants que varen participar en les manifestacions de protesta per la sentència de l’1-0 entre els anys 2018 i 2020 condemnats per atemptats a l’autoritat i per lesions. També s’ha amnistiat a l’exconseller d’Interior Miquel Buch, i a un agent dels Mossos per atorgar  protecció al president Puigdemont quan va marxar a l’exili. En el cas dels “Tres de Granollers” en un primer moment se’ls va amnistiar el delicte de lesions però després s’ha presentat un recurs per un afectat que ha deixat en suspens la sentència.

A l’Operació Judes o Tsunami Democràtic, que han implicat a membres dels CDR, l’Audiència Nacional ha presentat una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en entendre que el delicte de terrorisme no és amnistiable. Finalment, podem ressenyar els casos d’aquells que han renunciat a l’amnistia.

L’amnistia s’està aplicant  als independentistes catalans per als quals va ser dissenyada, amb comptagotes, i en el marc d’una gran polarització política.