dissabte, 7 de desembre de 2013

Protegir els menors (i els adults) davant la televisió

Cal plantejar-se molt més seriosament  la protecció de la infància i la joventut.
Penso que és urgent plantejar-se la protecció de la infància i la joventut, tant en allò relatiu als horaris com pel que fa a la qualitat informativa i dels programes televisius. El cas és greu perquè segons les estadístiques els menors passen gairebé el mateix temps davant la televisió que a l’escola, la qual cosa em sembla una aberració.
El més preocupant es que els infants poden arribar a socialitzar-se majoritàriament mitjançant els suposats valors de la televisió en contra dels de la família o l’escola. Com s’ha recordat, la televisió és com el carrer on passa de tot, i per tant caldria introduir  controls adients, per tal de garantir els drets dels pares d’escollir la formació moral dels fills i el respecte a la familia.
No em sembla de rebut l’argument de “no posar la tele”, o de restar continuadament al costat dels menors tutelant tots els seus actes minuciosament. Potser això estaria bé, però el problema és molt més complex. És a dir, així com al carrer no es pot fer qualsevol cosa, tampoc crec que la televisió pugui emetre el que vulgui sense cap control. Aquesta és la perspectiva que vull comentar. De mica en mica s’està avançant, però encara resta molt camí per recórrer, i no guiar-se només per criteris econòmics. A l'Estat espanyol, a diferència de tots els estats europeus, no hi ha cap ens regulador de continguts televisius i de supervisió dels horaris protegits.
El més preocupant és que els infants poden arribar a socialitzar-se majoritàriament mitjançant els suposats valors de la televisió en contra dels de la família o l’escola. Una deixadesa de funcions de les institucions públiques que no es pot deixar a l'albir de codis deontològics que no serveixen de res, front els interessos dels grans grups mediàtics que dominen la televisió privada o front la polítització sectària en la pública. La televisió és per a veure-la, no sé si per a viure-la. 
El problema és per a mi molt greu, atès que avui ja no sabem, des d’una actitud crítica quin es el relat de la veritat de tot allò que ens passa com a persones, com a societat, o com a país, si ens guiem massa per tot allò que surt a la televisió.
L’excés d’anuncis, el sectarisme informatiu, el dirigisme polític encobert, la renuncia a una autoregulació creïble, provoca en massa casos una feina difícil i imprescindible d’organismes que com el CAC -Consell de l'Audiovisual de Catalunya- haurien de posar de manifest totes aquestes deficiències, des d’una independència real i al servei de la veritat informativa i el respecte dels drets de l’audiència. La televisió no pot ser un instrument al servei de la enginyeria social, amb total impunitat.