dissabte, 7 de desembre de 2013

No hi ha justícia!

La llibertat de molts ciutadans i el sentit de justícia es troben conculcats per una concepció totalitaria de la constitució i el dret
L’acció dels poders públics posant al servei dels ciutadans institucions com ara l’administració pública o el poder judicial, esdevé cabdal per tal de fer efectiva la virtut cívica de la justícia. Hi ha d’haver una complicitat entre Estat i societat, en el sentit que ambdós confiin en aquestes institucions per tal de construir una societat amb justícia. Per això, quan no es posen tots els mitjans per a dotar aquestes institucions de recursos efectius, àgils, transparents, quan no hi ha una efectiva accessibilitat, tot plegat repercuteix negativament en la consciència ciutadana i afecta a l’ideal de justícia. Si un procés triga més temps del necessari, si no es respon a demandes socials majoritàries, i determinades institucions no són valorades positivament perquè no esdevenen útils per tal de solucionar els problemes dels ciutadans, la justícia com a valor cívic es pot veure malmesa, tot generant-se actituds de pèrdua de confiança en el “sistema institucional” o de descrèdit de les institucions que són perilloses per a la convivència. I una convivència pacífica, única que pot rebre aquest nom, depèn de tothom, dels ciutadans i dels poders públics. Podem afirmar, per tant,  que ambdós han de ser virtuosos i guiar-se per criteris de justícia.
Quan parlem de justícia hem de tenir present altres conceptes profundament relacionats, com són la igualtat (la real i no només la formal), i la proporcionalitat de les accions humanes i de les decisions públiques. La justícia per tant, tot i que es pot moure en el camp del dret, és un element de la vida, que hauria d’impregnar les actuacions de tothom. Si mes no aquesta sembla una aspiració legítima, per tal de millorar la societat; una societat més justa en el seu conjunt i en les relacions entre les persones.
Una societat , en definitiva, que tingui ben present el valor de la justícia estarà preparada, com els seus ciutadans, per a resistir-se a les injustícies. Com va dir Ihering, resistir-se a les injustícies és un deure de cadascú amb ell mateix, és un deure moral, però al mateix temps és un deure envers la societat. La justícia s’oposa així a la arbitrarietat i als abusos d’uns sobre els altres i requereix uns poders públics que la promoguin i la facin efectiva.
Des d’una perspectiva humanística, és important reflexionar sobre com són o haurien de ser les actuacions de les persones, i quines són les creences dominants a la societat: avui un mínim inexcusable és defensar el respecte als drets humans, amb el problema de trobar una base ètica universal que els defineixi. Què és la justícia, per tant, forma part, d’un debat social i de concepcions personals, en el que hi influeixen els elements anteriors i que com en tots els temes humanístics no té una definició definitiva. El debat sobre allò que és just o injust és això: un debat, ètic, moral i jurídic, obert o pendent de construcció, en cada moment històric, però que hauria de tenir algun element de permanència propi dels valors de civilització.
Per això, el valor que defineix el que pot ser just segueix essent el de donar a cascú el que es mereix, el que es seu i d’aquesta manera construir una societat el més cohesionada possible, i en conseqüència amb les màximes cotes de justícia. Aquí el dret té un paper destacat com a instrument ordenador per a propiciar el valor de la justícia. Una societat justa i amb ciutadans que se sentin ben tractats en les seves demandes de justícia, esdevenen els punts d’arribada de qualsevol procés d’institucionalització política, que pel que a nosaltres ens interessa és l’Estat de Dret. Com es recorda sovint, l’Estat de Dret no és un Estat amb normes –això ho seria qualsevol Estat- sinó aquell que fa possible la limitació del poder absolut, que garanteix la seguretat jurídica, i que sobretot protegeix els drets subjectius de les persones. 
D’aquesta manera, una comunitat política civilitzada es regeix avui pel dret. Com va afirmar Sant Agustí i després ens recordà Kelsen, la convivència regida per un ordenament jurídic ens permet legitimar les institucions existents i diferenciar l’Estat d’una banda de lladres, en una expressió realment gràfica. El dret objectiu (les normes jurídiques) es construeix a partir del respecte i promoció dels drets subjectius.  Què millor que observar que l’ordenament jurídic regula, garanteix i promociona els drets de les persones i dels col·lectius? El dret no és un producte de laboratori sinó conseqüència de factors socials i morals, i malgrat el que alguns puguin pensar no és un conjunt de normes per a prohibir-ho tot sinó per a regular ordenadament, a través de regles de procediment, límits i criteris interpretatius, entre els que destaca el “favor libertatis”, és a dir, el respecte màxim a la llibertat. D’aquesta manera, l’ordenament jurídic és un instrument de promoció de la justícia, o el que ara és el mateix, la llibertat.
Avui, en el nostre context més inmediat podem afirmar, sense por a equivocar-nos que la llibertat de molts ciutadans i el sentit de justícia es troben conculcats per una concepció totalitaria de la constitució i el dret, sense cap deferència a les persones que, com el cas de Catalunya, volen participar en la construcció de la justícia mitjançant el dret de vot. Un dret inalienable, garantit per la constitució i els tractats internacionals i perfectament exercitable en el marc normatiu vigent a l'Estat espanyol. I sobretot perfectament realitzable dins el sentit més democràtic de l'Estat de dret. Quan temps es podrà intentar negar la força decidida d'un sector de la ciutadania espanyola d'expressar-se, de fer-se justícia, de no respondre per part de les institucions públiques a les autèntiques demandes socials majoritàries malgrat que minoritaries en el conjunt de l'Estat?