dilluns, 15 de juliol de 2013

Espai públic i democràcia

Catalunya necessita avui aprofundir en el civisme i en les potencialitats de la convivència democràtica, pluralista, segura i lliure. En els nostres carrers i places, en l’ús dels equipaments públics o a les xarxes socials, es plantegen problemes de convivència que caldria situar en el marc d'una concepció de "ciutadania republicana".
Els països democràtics ho són en la mesura en què faciliten la participació dels ciutadans en els diversos àmbits de la vida pública. En la gestió dels espais públics el civisme té un paper fonamental. Aquests espais constitueixen un àmbit crucial per a la vida del ciutadà en societat. Són els espais on l’individu és realitza en tant que ciutadà que exerceix els seus drets amb i davant els altres. En la mesura en què aquest exercici dels drets no sigui interferit pel comportament dels altres, els ciutadans gaudiran d’una qualitat de vida més gran i més democràtica. En sentit contrari un excés d’interferències i impediments d’aquest exercici dels drets disminuirà la seva condició de ciutadà i el traslladarà a entorns predemocràtics en què la llei que s’imposa és la voluntat del més fort. A més, l’entorn incívic provoca un alt sentiment d’inseguretat i inhibeix la participació ciutadana en qualsevol activitat que es dugui a terme en aquests espais. En conseqüència existeix un lligam important entre el civisme, la participació democràtica i la seguretat.
Aquest lligam amb la seguretat fa que la participació ciutadana pugui esdevenir problemàtica o no del tot atesa. En ocasions es fa una lectura parcial de l’ incivisme, només un problema de seguretat ciutadana, quan cal anar molt més enllà, i fer un plantejament global, polític i comunitari. Tradicionalment s’ha considerat que la solució als problemes de l’ incivisme s’ha de tractat fent servir mecanismes propis de la seguretat pública vinculats al poder coactiu de l’Estat de dret.
Històricament i conceptualment, l’Estat sorgeix per garantir la seguretat dels ciutadans, passant a l’esfera pública els seus mecanismes de control i garantia. En aquest sentit resulta, en principi, problemàtica la idea de permetre que els ciutadans es garanteixin la seguretat pel seu compte. Probablement per això totes les nombroses ordenances municipals per afavorir el civisme i la convivència que s’han aprovat en el nostre país en els darrers anys s’han centrat sobretot a definir determinades conductes com a infraccions i a establir les corresponents sancions, sense introduir espais suficients de participació ciutadana per tal de promoure la convivència i el civisme.
Els darrers canvis de les nostres societats, derivats tant de transformacions socials com de la introducció de les noves tecnologies, han provocat la creació de xarxes socials diferents de les tradicionals basades en l’associacionisme considerat en un sentit ampli. Aquesta evolució social ha fet perdre representació a les xarxes tradicionals, cosa que implica una dificultat per un funcionament efectiu, des del punt de vista de la representativitat dels mecanismes més habituals de participació. Cal estudiar com es poden articular noves vies de participació en el camp de la seguretat, la convivència i el civisme, a través de les xarxes socials, que siguin efectives per recollir les iniciatives i preocupacions ciutadanes en aquests àmbits, de manera que es corresponguin amb les inquietuds bàsiques i compartides de la comunitat. Existeixen ja algunes iniciatives (a Facebook, Twitter, etc.) i caldrà pensar-ne de noves tenint en compte les possibilitats que ofereixen les TIC’S. Cal recordar l’èxit de recents convocatòries (com ara el 15-M) que s’ha difós ràpidament mitjançant les xarxes socials.
L'espai públic és el cor de la ciutadania, és a dir, l'espai socialment democràtic. Per això considero l'espai públic com "l'àgora", com un element definitori del desenvolupament de les activitats socials que contribueix a millorar la qualitat de vida de la gent. La qualitat de l'espai públic garanteix la qualitat de la ciutadania, és a dir, si tenim un espai públic on els processos de decisió són debatuts i sotmesos a deliberació, estarem sens dubte davant d'un espai realment democràtic. Per conviure necessitem un consens bàsic sobre allò que no es pot fer. I aquesta decisió fonamental només es podrà imposar finalment si hi ha una definició i acceptació des de la diversitat.