dimecres, 19 de setembre de 2012

L’estat del malestar


Vivim temps convulsos. No cal que ho recordi. I no obstant això cal mantenir l’esperança, com ja he dit en altres ocasions. I lluitar per tal d’assolir els objectius que ens permetin configurar la nostra vida com a persones i com a poble en els paràmetres de la dignitat.
Em costa acceptar com una maledicció l’actual situació econòmica, social i política. Treballar més –qui pugui- per a cobrar menys. Retallades en sectors essencials de la vida pública, com ara educació, sanitat, serveis socials, perquè no s’han fet els deures a temps. A Espanya es va negar la crisi durant molt temps, i se’ns va dir que estàvem a la “champions”, com si fóssim una colla d’imbècils. L’objectiu això si sempre guanyar eleccions. Ni una sola idea de país, ni d’Estat, excepte quan a corre-cuita es reforma en un mes una constitució intocable pràcticament durant trenta-cinc anys. A Catalunya la situació és molt preocupant, per l’asfixia econòmica a la que ens sotmet el govern central i per un deute acumulat que ens deixa morts. I a sobre hem d’estar pendents de la prima de risc de l’Estat tot el dia. Pur avorriment existencial. Necessitem esperança.
Ara, l’herència obliga a fer qualsevol cosa, i el tacticisme i el curtplacisme segueixen campant a la vida pública espanyola i catalana. Una vida que no sé per quin motiu volen que sigui de dos partits, de dos mons. Tot ha de ser binari? En aquest context, de misèria, i de modèstia (bon llibre el darrer de l’Enric Juliana) em venen al cap una sèrie d’idees que voldria comentar.
Hem de construir estructures d’Estat, i tenir un full de ruta, prudent i responsable. Sobretot que es pugui defensar davant les instàncies internacionals i europees. Cal que si s’arriba a convocar una consulta d’autodeterminació sigui amb el màxim suport jurídic, i el procés posterior també.
La independència no és la solució a tots els nostres mals, però avui ja sembla un objectiu imparable. Ara bé, em pregunto quina independència volem. Perquè amb aquest nom i en el si de la Unió Europea, es poden fer moltes coses, i es pot articular el poder polític de maneres diverses. Jo vull una Catalunya que sigui plenament sobirana, que tingui la màxima expressió nacional. Vull una Catalunya nacional. No un Estat qualsevol.
Quan es parla d’independentisme es poden expressar moltes o poques idees. Jo em defineixo com a partidari d’una Catalunya independent, però no independentista. Fins i tot he pensat com em podria independitzar de brètols i incívics, que com passa sempre s’emparen en grans paraules per amagar la seva manca de principis, idees i també per què no, de coratge personal.
Penso que necessitem un nou Estat,perquè el que tenim ja ha demostrat la seva inutilitat. No conec cap teoria política que justifiqui el malestar actual. Si les estructures polítiques d’una societat organitzada com és l’espanyola no poden respondre a les demandes socials de feina, assistència, benestar mínim, aleshores em pregunto per a què volem aquest Estat. He llegit teòrics del contractualisme, del iusnaturalisme, liberals, socialdemòcrates, democratacristians, i no trobo ningú que em justifiqui que s’hagi de mantenir un Estat que és inútil per al poble que gestiona i administra. La pura inutilitat fa que es pugui justificar la substitució d’aquest Estat per un altre.
I el malestar actual no és solament de tipus econòmic;  també ho es  de tipus espiritual: a Catalunya una part important de la població ja n’està farta de viure malament, de no obtenir respostes com a ciutadans de ple dret. I directament ha dit prou. Clar que no és tothom. Però sí una majoria que s’anirà fent gran. A l’ abús i discriminació amb altres territoris, afegim  la incomprensió per elements simbòlics, i identitaris, com ara la llengua, la cultura, i la voluntat de ser.
Volem ser. Volem ser una nació reconeguda per tot el món. M’agradaria que en el futur a Catalunya aquesta voluntat de ser es plasmes en estructures socials, econòmiques i polítiques més justes i equilibrades en tots els ordres. Si hem de continuant treballant en aquesta línia que sigui per arribar a un objectiu que pagui la pena: una Catalunya plenament nacional, sobirana, justa. Si us plau, fem les coses bé, entre tots! Tant se me’n dona si és una quimera!