divendres, 28 de setembre de 2012

Les bondats dels llibres i de la play (Ara criatures)


Reprodueixo aquest article del blog de la Trinitat Gilbert:

  Li diuen parenting 

Tot el que m'expliquen sobre criatures, mestres i famílies


Les bondats dels llibres i de la play

Llibres i play són una bona unió. No en faig broma. És el que en penso. Tan educatiu pot ser un llibre com un joc de la play. Per què no? Amb els jocs de la play o d’altres, n’aprenen.
Quan formulo aquesta opinió, em trobo que em responen que la play o que els jocs del mòbil o el que sigui els aïlla. Jo responc que aquest no és el millor argument per defensar els llibres, perquè llegir també aïlla. No hi heu pensat? El fet de llegir fa que les criatures (tothom, és clar) es concentri i no dialogui ni interactuï amb la persona que té al costat.
Si això no és el que volem que passi quan juguen “a les maquinetes”, tampoc no ho hem de voler amb els llibres.
És una mirada que faig per defensar les dues activitats, i ara em desmarco i opino que jo sempre defensaré els llibres, com a font per conèixer nous mons, ficcions, per tenir més arguments, per formar-nos les nostres opinions, en fi, per ser més lliures.
El meu argument essencial és que tant els llibres com els jocs de màquines estan bé si els pares, o els cuidadors, hi estem al costat. I això ho dic sobretot quan els infants són petits. Més d’una família m’ha explicat que jugar al guitar hero de la Wii amb els fills és divertidíssim. M’ho crec.
També conec pares que han acabat llegint el Harry Potter, perquè els fills hi estaven tan enganxats, i en parlaven tant, que al final els pares s’hi van posar al costat per seguir-ne les aventures.
És clar, quan tens les criatures petites, pots defensar una o altra cosa, però sempre et queda el regust de no saber si ho encertes, perquè no saps com seran de grans. Aquest matí, però, n’he parlat amb un professor de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en Joan Lluís Pérez-Francesch, pare de dos fills molt crescudets, i m’ha dit que ell jugava a la play amb els seus fills, i que compartien els reptes. Per què no?
Per últim, dels dibuixos de la televisió, en penso el mateix. Un Scooby-Doo mirat amb família és una bona activitat de tarda, i si en comptes de l’Scooby-Doo, hi surt el Mic, de producció pròpia, catalana, del Canal Súper3, us prometo que encara més. Aquell mitjó taronja allargat amb cap i peus em té el cor robat. Segons la meva opinió, ha sabut explicar les tradicions i les cançons catalanes amb tendresa. No ho dec pensar només jo, perquè sé que cada cop que posen a la venda motxilles, estoigs, llapis, ninos o samarretes del Mic, s’esgoten.
I és que jo crec en la bondat dels dibuixos de la tele, dels llibres i de la play.