dissabte, 7 de febrer del 2009

Més sobre els informes inútils

La Fiscalia ha demanat a la Generalitat que justifiqui l’encàrrec de diversos informes per part de diferents Conselleries, davant la sospita que podrien tenir una utilitat que qualifica de dubtosa.

S’està investigant un informe sobre el cultiu de l’avellana, un altre sobre la ventilació natural dels patis, un relatiu al ratpenat com a control de la plaga de la papallona de l’arròs en el delta de l’Ebre, o un disseny de parxís i un puzle d’una caseta de cartró retallable.

Cal recordar que la Fiscalia va acordar el maig passat, després d’una denuncia presentada pel sindicat de funcionaris públics “Mans Netes”, obrir diligències contra set consellers de la Generalitat per un presumpte malbaratament de cabals públics en encarregar informes de dubtosa utilitat a persones afins al Govern. Segons la denuncia s’haurien elaborat 1.583 informes per un valor superior a 12.000 euros cadascun, per poder així evitar el concurs públic.

Aquesta pràctica de fer informes inútils amb diners públics no és nova, ni els processos judicials en els que es pretenen ventilar responsabilitats, desgraciadament.

És reprovable, en tots els casos, la facilitat amb què s’encarreguen estudis, i l’ús dels diners sense responsabilitat. Tot plegat repercuteix en la crisi de la política i en la manca de credibilitat dels polítics.

Es converteix l’activitat pública en una prepotent utilització de diners per tal d’afavorir amics, tornar favors o pagar per vies indirectes o encobertes.

Penso que aquestes pràctiques son una mostra d’una manera de fer política corrupta i desviada, sectària i contra els interessos generals. Però ens posen de manifest cóm no s’han de fer les coses. Ens donen pautes per tal de valorar més aquelles persones que es dediquen als altres amb vocació de servei, amb rigor en l’ús dels diners públics, amb responsabilitat i discreció, i que no surten normalment en els grans titulars dels mitjans de comunicació.


dimecres, 4 de febrer del 2009

TESTAMENTS I RECTORS

El passat dia 1 de gener entrà en vigor la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les successions. Una de les novetats d’aquest text legislatiu és que a partir d’ara desapareix la competència tradicional de fer testament davant del rector de la parròquia. D’altra banda, els testaments ja realitzats i no executats, hauran de ser protocol·litzats davant de notari, atès que en un altre cas caducarien en un termini de quatre anys, quan el causant hagi mort abans de l’entrada en vigor de la llei, i si el causant ha mort després, el termini de quatre anys es compta des de la seva mort. El govern de la Generalitat es compromet a facilitar la protocol·lització dels testaments atorgats davant de rector dipositats als arxius parroquials i en conseqüència els rectors que tinguin testaments no executats cal que els protocol·litzin davant notari per tal de no incórrer en negligència.
El dret civil català, competència nuclear de l’autonomia política de Catalunya, obvia així una de les pràctiques seculars del dret de testar, que tot i el seu desús, expressava una concepció de la societat, que clarament no es vol mantenir. La nova regulació de la successió “actualitza” les formes de dictar testament i deixa de banda una de les pràctiques immemorials de la nostra tradició jurídica, la mateixa tradició jurídica que quan interessa es fa servir com a criteri per tal d’argumentar la raó de ser de la nostra autonomia (vegeu l’art. 5 de l’actual Estatut d’autonomia). A partir d’ara els tipus de testaments que es poden atorgar en aplicació del dret català es redueixen a dos: el notarial, en les modalitats de testament obert i testament tancat, i l'hològraf, és a dir l’escrit i signat de manera autògrafa pel testador que es presenta després de la mort davant el jutge o el funcionari competent.
La llei que ara entra en vigor s’emmarca en el llenguatge d’allò “políticament correcte”, que comporta reduir el pes social de l’Església catòlica al nostre país. Certament, el testament davant de rector és propi d’una societat en la que l’Església catòlica tenia més influència social, en un món més homogeni, i més vinculació institucional directa amb els poders civils; on fins i tot desenvolupava una part important de funcions públiques que avui desenvolupa l’Estat. Ara, però, deliberadament, el plantejament del legislador se situa en l’altre extrem: se suprimeix el paper públic de l’Església; fins i tot, es considera que no es procedent, en nom de criteris com l’aconfessionalitat de l’Estat -convertida aquí en expressió de laïcisme-, i el reconeixement del multiculturalisme o pluralisme religiós com a “tabula rasa” de la història i de la mateixa tradició jurídica catalana.
Avui, per tant, ja no es reconeix legislativament en el nou codi de successions –en la pràctica més simbòlic que una altra cosa- el testament davant rector. Es regira la història, ignorant-la, en nom de les tendències ideològiques laïcistes i del pluralisme religiós mal entès, la qual cosa fa perdre una referència de la identitat de Catalunya com a nació. Amb la nova llei es refan les relacions entre l’Estat i l’Església catòlica, en el marc d’una interpretació esbiaixada de l’aconfessionalitat reconeguda per la Constitució. Es considera així que l’Església ha de restar closa en l’àmbit de les seves actuacions internes i que la participació en l’àmbit públic, com en el cas dels testaments, és una rèmora del passat que cal superar. L’opció del legislador actual, és –recordem-ho - diversa de la llei precedent de 1991 o d’èpoques anteriors com el text de 1960, i s’atreveix a suprimir una pràctica immemorial a casa nostra des de les Decretals del segle XIII, i vigent al llarg de tota la tradició jurídica catalana, en la que el dret canònic ha tingut una aplicació supletòria.
El pretès “progressisme” del discurs políticament correcte exigeix ara acabar amb una tradició què es considera un anacronisme històric. Òbviament no es vol reconèixer cap estatuts específic a l’Església catòlica, no ja jurídicament sinó històricament o socialment. El llibre quart del nou codi civil de Catalunya relatiu a les successions, llei aprovada per unanimitat dels diputats del Parlament de Catalunya, és producte d’una obra d’enginyeria en la què no es vol mantenir un dels trets propis de la nostra història col·lectiva. Es tracta, com exposa la mateixa llei, d’adaptar-se a la societat actual, com si l’Església catòlica fos una relíquia històrica, com si no hagués estat un element definidor del poble de Catalunya com a subjecte històric.