El meu Papa Francesc

El pontificat del Papa Francesc ha estat marcat, al meu parer, per un llenguatge, del qual en destacaria conceptes com ara la globalització de la indiferència, la cura de la creació, la misericòrdia, la teologia  de la pobresa, la fraternitat humana. També destacaria el seu paper de líder mundial en la defensa de la pau i contra les guerres. 

Un aspecte que, al meu parer marcarà el futur de l’Església, i en el que s’ha avançat gràcies a les seves directrius, ha estat en el paper de la dona en la governació de la Santa Seu, tot i que en els aspectes  litúrgics no s’ha avançat tant. Francesc ha liderat un projecte d’actualització de les estructures de  l’Església catòlica: la sinodalitat ha estat la gran reforma eclesiàstica, acompanyada del desig de  superació de la “capellanitis”.

Voldria destacar el fet de ser jesuïta i d’arribar a Roma des de la perifèria del món. No hi estàvem acostumats a cap de les dues coses en un Papa. Va ser singular el període en el que encara vivia Benet XVI i es donava la curiositat d’un Papa emèrit. La imatge de les visites a Castel Gandolfo i dels “dos Papes”, va ser realment extraordinària.

El Papa Francesc és el Papa de la senzillesa, de la residència a Santa Marta i de les sabates de carrer, de la superació de la pompa i l’ostentació. Francesc serà sempre un Papa bo, capaç de fer grans coses. 

De la dictadura del proletariat a la tirania operaria, per acabar en la pobresa estructural.

De la dictadura del proletariat a la tirania operària, per acabar en la pobresa estructural

Tota la joventut em van matxacar – en especial a la Universitat- amb la doctrina marxista de la dictadura del proletariat com a mecanisme revolucionari per a implantar el socialisme i el comunisme. Després hem vist que d’allò que ens deien no ha quedat res de res, ni en el radi d’acció soviètic ni en el de la Xina, excepte alguns llocs pintorescos com Corea del Nord o lamentables com a Cuba. Amb el temps el capitalisme rampant va implantar un estat d’obres i serveis, i darrerament la tecnologia, com a vies per assolir cotes més altes d’una teòrica felicitat. La forma de vida que tenim avui en dia està arrelada en la triada cotxe, carreteres, urbanitzacions, de manera que molta gent es passa tot el dia fent desplaçaments insofribles, col·lapsant les vies de transport, engreixant amb els seus diners els pobles que volen ésser ciutats.

Una part important de la gent viu de les obres, les reparacions, les màquines o fa d’oficinista, prestador de serveis, el que sigui però sempre amb la dependència de la mobilitat. No parlo només de la RENFE que és patètica i un autèntic atemptat a la intel·ligència i a la dignitat humanes.  Es tota la forma de vida que domina avui en dia, amb urgències constants, necessitats materials sense aturador, dependències dels tècnics de torn, en un món que li costa sortir de l’ansietat permanent.   

En aquest ambient penso que hi ha una classe social molt estesa, que és la classe operària, la que instal.la de tot, es mou tot el dia prestant els seus serveis, es desplaça constantment, ja sigui per anar a fàbriques, a serveis, i sobretot a la construcció.  Dins la disbauxa general em crida l’atenció el fet de la construcció. Com l’eixample que han construït al meu poble amb un impacte ambiental descomunal. Són edificis que es poden fer en qualsevol indret, que tenen una gran volumetria, monstruosos. De moment han construït quatre fases, a mes de 400.000 € cada pis. Set anys de construcció, de moment, amb tot tipus de situacions abusives, invisibilització del veïnat, tensió amb els antics pobladors de la zona, moltes males maneres, i un paper ben galdós de l’Ajuntament. 

Fins i tot l’Ajuntament ha de permutar patrimoni per tal que no es construeixi tant en aquella zona. I han col·lapsat la mobilitat. Perquè avui ens hem de moure molt d’un lloc a l’altre, amb accidents de tot tipus associats. El resultat és el col·lapse. Ja hi som. En una dinàmica en la que les relacions personals concretes han passat a segon pla, el que interessa es que funcioni l’economia, o ni això, mirar de passar la vida de la millor manera possible, perquè no es poden tenir gaire expectatives. Mentre d’altres destrueixen el paisatge i s’omplen les butxaques. O ni això. 

Ens maltractem fins i tot quan no cal. Aquesta és la nova divisa de les relacions humanes. No sabem tenir cura dels altres i encara menys dels vulnerables i dels exclosos socialment. Hem arribat al final d’un cicle. Arriba la prepotència, la seguretat garantida pel xèrif, l’opressió dels rics sobre els pobres, la molèstia quotidiana. I el món d’una banda augmenta la preocupació per la seguretat, però no per l’educació, el civisme, els valors humans, la sanitat o els serveis. Fixeu-vos en aquestes dades: El 16% dels catalans amb feina viuen sota el llindar de la pobresa; avui un de quatre catalans és pobre, segons l’enquesta de condicions de vida 2024. I encara es pot dir més: el 35% dels menors de 16 anys són pobres. I mentrestant ens diuen que creix l’economia. Si us plau, no veieu que estem tots manipulats i cal recomençar de nou? Sí, però no de la manera com volen alguns. 

Els Valors i principis fundacionals de la Unió Europea en temps d’incertesa i policrisi

 Els Valors i principis fundacionals de la Unió Europea en temps d’incertesa i policrisi

Es reflexiona sobre la importància dels valors i principis constitutius de la Unió Europea en una època que es considera de crisi d’identitat del projecte europeu, que cal revitalitzar davant de greus amenaces com ara la polarització política, la hiperegulació burocràtica, la crisi de les estructures pròpies de l’Estat de dret en alguns Estats membres, les tendències autoritàries de la democràcia il·liberal, les reaccions euro escèptiques de grups polítics populistes, tot plegat en un escenari internacional incert i en un context de “policrisi” de gran complexitat. Hom descriu els reptes actuals de la Unió Europea i la necessitat de mantenir amb èmfasi un perfil propi en el concert internacional. Finalment, es presenten les aportacions al present número de la revista.

Quaderns IEE: Revista de l’Institut d’Estudis Europeus, Vol.4,Núm. 1(2025)3-14

ESTADO SOCIAL Y CULTURA DEL CUIDADO. UNA REFLEXIÓN EN CLAVE DEMOCRÁTICA TRAS LA GESTIÓN DE LA PANDEMIA DEL COVID-19 RE: A DEMOCRATIC REFLECTION FOLLOWING THE MANAGEMENT OF THE COVID-19 PANDEMIC

 ESTADO SOCIAL Y CULTURA DEL CUIDADO. UNA REFLEXIÓN EN CLAVE DEMOCRÁTICA TRAS LA GESTIÓN DE LA PANDEMIA DEL COVID-19 WELFARE STATE AND THE CULTURE OF CARE: A DEMOCRATIC REFLECTION FOLLOWING THE MANAGEMENT OF THE COVID-19 PANDEMIC

Pérez Francesch, Joan Lluís (2024):

Estado social y cultura del cuidado. una reflexión en clave democrática tras la gestión de la pandemia del Covid-19, en:

Cuadernos Manuel Giménez Abad, nr. 28.

DOI: https://doi.org/10.47919/FMGA.CM24.0209

Cal refer Catalunya, el país dels “sorolls”

 Cal refer Catalunya, el país dels “sorolls”

La majoria de nosaltres vivim immersos en el país dels sorolls. Sorolls d’obres, d’aparells de tota mena, de cridòria innecessària, de disrupcions mentals abruptes. Segurament és una qüestió d’educació, però també de forma de vida. Quan anem a altres països es conegut, per exemple, que en els restaurants no es crida. Un cas curiós el nostre.

Aquesta tendència al soroll és un símptoma de la manca de respecte per l’altre, en una mena de “molt soroll per no res” shakespearià. No li trobo cap efecte positiu, a no ser que el que es pretengui sigui descentrar el personal per tal de manipular-lo millor. El descentrament ens porta a la confusió i a no saber ben bé què ens passa, com a persones, com a comunitat, com a país.

Que les nostres ciutats -i molts pobles que volen semblar ciutats- son sorolloses em sembla una obvietat. Sovint el soroll es produït per operaris de tot tipus, els quals fan un soroll excessiu perquè no hi ha els controls adients, la coordinació necessària ni les inspeccions regulars. Així com ens hem acostumat a la tirania dels grafits o dels tatuatges, també el soroll l’anem integrant a les nostres vides. Fins que algú no aguanta més i es rebel·la, presenta recursos i accions legals davant la deixadesa o la indiferència generalitzada.  

La política s’ha convertit també en una mena de relat a base de soroll i agressivitat, que només agrada o pot ser suportat per la pròpia parròquia, i tot en el marc d’un màrqueting ben orquestrat. Els partits se situen com a oposició els uns al altres, no a idees, sinó al servei de grups de repartiment de poder. La idea d’enemic substitueix la d’adversari, i el discurs de la “postveritat” s’implanta al bell mig de l’àgora pública com si res. La incertesa generalitzada, la precarització cada cop més gran de les condicions de vida, el discurs de l’odi, la indiferència, la massificació i la despersonalització ens menen, al meu parer, a  un col·lapse com a societat. Per això cal refer el país.

Cal superar el condicionament de tot tipus de sorolls, ambientals i interpersonals o relacionals. Cal tornar a posar en valor el silenci. El silenci del qual brolla la pau interior. El silenci ambiental, que vol dir pensar en els altres, com al transport públic o al carrer. El silenci creador sense el qual la vida és pura animalitat despersonalitzada. El silenci que permet la música i no el mer soroll. En l’època de la intel·ligència emocional i de l’empatia, el silenci i les pautes de conducta reflexives costen de portar a terme. Tenim un país sorollós i a més col·lapsat pel que fa a la mobilitat i els serveis, la qual cosa és un desastre sense pal·liatius.   Per tal de refer el país necessitem altes dosis de civisme, d’educació, de respecte als altres, la qual cosa afecta també les institucions. No ens podem instal·lar en una “dictadura operaria” d’anar fent amb tot tipus de soroll sense cap sentit i sovint evitable. Ara que agrada tant de fer moltes obres, totes de cop, els responsables públics haurien de pensar en el mal que això fa a la ciutadania, perquè és una desproporció i una disrupció. Molts volem viure millor, amb més civisme. Curiosament, l’anterior director general d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Drets Socials de la Generalitat va cancel·lar durant el seu mandat d’un any i mig els programes relatius al civisme. Va aturar per exemple la feina de l’Observatori del Civisme i Valors, com si tal cosa. Com si el civisme no fos una urgència al nostre país. Com si el civisme no tingués res a veure amb la construcció de comunitat. Quan la ideologia et fa perdre les idees, anem a una nova mostra de “molt soroll per no res”.

Paraules de vida. 17/11/2024 (Catalunya Ràdio)

Aquesta setmana parlem amb el president de l'Institut Emmanuel Mounier Catalunya, Joan Lluís Pérez Francesch sobre l'acte d'homenatge al bisbe Joan Carrera que es farà el dissabte 23 de novembre a Sant Jeroni de la Murtra, a Badalona. 

El testimoni personalista del bisbe Joan Carrera

“El testimoni personalista del bisbe Joan Carrera” (Flama)

El llegat de qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona, a debat al Monestir de Sant Jeroni de la Murta “L’activitat pastoral de Joan Carrera va estar amarada d’un personalisme encarnat en les perifèries”

 “El testimoni personalista del bisbe Joan Carrera". Aquest serà el títol de la taula rodona que tindrà lloc el pròxim dissabte 23 de novembre al Monestir de Sant Jeroni de la Murta al voltant de la figura de qui va ser bisbe auxiliar de Barcelona durant gairebé dues dècades. Després de la recepció i benvinguda a càrrec de Jaume Aymar, el debat començarà a dos quarts d’onze del matí i comptarà amb les intervencions de Jordi Breu Pañella, Xavier Puigdollers i Teresa Biayna. Estaran moderats per Joan Lluís Pérez Francesch, jurista i director de l’Institut Emmanuel Mounier, entitat organitzadora d’aquesta jornada que també inclourà, entre altres activitats, una visita a la biblioteca del bisbe Carrera, una missa i un dinar. 

Quins aspectes de la vida i obra del bisbe Carrera considera més influents en el seu paper com a referent de personalisme?

La seva activitat pastoral va estar amarada de personalisme, d’un personalisme encarnat en les arrels cristianes de Catalunya, en el món obrer, en les perifèries de la vida de les persones del període que li va tocar de viure. Expressa una vocació de servei integral, mitjançant el foment dels mitjans de comunicació, com en el cas de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana, amb una manera de fer amable per a transmetre el missatge cristià.  

Quin missatge principal espera que s’enduguin els assistents a l’esdeveniment sobre el seu llegat?

Sobretot m’agradaria insistir en la sempre necessària predicació del missatge cristià a la Catalunya d’avui, com a terra de missió, on cal reivindicar el protagonisme dels valors humans i cristians per tal de construir un país cívic, educat i amb sentit de transcendència. El personalisme del bisbe Carrera el relaciono amb la idea de la “persona encarnada”, no en abstracte, sinó la persona concreta, en especial els més vulnerables. 

Com s’enllaça el personalisme amb els reptes socials i filosòfics actuals, i en quins temes específics creu que aquest corrent pot oferir respostes pràctiques i necessàries avui en dia?

Penso que el personalisme és una gran perspectiva de pensament centrada en la persona, la seva dignitat, el dret al seu ple desenvolupament, el conreu dels lligams sòlids i transcendents amb la comunitat de què en forma part. Tot això avui està en crisi. Vivim una època de massificació, despersonalització, materialisme, individualisme, que està fent del món un lloc molt millorable. Cal una reformulació de tota la nostra manera de viure per tal de posar al mig la transcendència envers els altres i envers Déu. Avui dominen el malestar i les decisions emocionals sense gaire fonament moral. I això ha de canviar. Cal donar a conèixer el plantejament personalista.

Amb les jornades personalistes programades per al febrer, quins són els objectius principals que l’Institut Emmanuel Mounier té per aquesta sèrie d’esdeveniments, i com espera que contribueixin al debat filosòfic i social a Catalunya i més enllà? 

A banda del programa general del curs, farem l’acte del dia 23 de novembre al Monestir de Sant Jeroni de la Murtra més en clau catalana i unes jornades titulades “Pensar junts”, al Seminari Conciliar de Barcelona, els dies 14 i 15 de febrer, conjuntament amb l’Asociación española de personalismo i l’Instituto Emmanuel Mounier de Madrid. Volem que sigui una trobada organitzada per tres entitats personalistes que s’alineen per un pensament actual comú, per reflexions des de la mateixa base compatida. En aquestes jornades intervindran representants dels centres de reflexió personalista més importants a Espanya i també de França. El nostre desig és donar a conèixer diferents perspectives del personalisme, com el comunitari, el metafísic, el fílmic, etc., amb l’objectiu de donar a conèixer aquesta línia de pensament, que entenem té un gran camí a recórrer a Catalunya i al món actual. Pensar la persona és una assignatura sempre pendent.