El caos i el desordre establert

El caos i el desordre establert

Entrar i moure’s per Barcelona s’ha convertit en un autèntic calvari. Rodalies ha desaparegut com a servei públic i molt sovint no hi ha més remei que fer ús del vehicle privat, normalment el cotxe. No sé qui ha tingut la idea de fer alhora desenes d’obres, des de fa anys. No comprenc aquesta obsessió compulsiva de canviar de cop la ciutat. Vist en perspectiva ja vàrem patir l’anomenat urbanisme tàctic durant la pandèmia. I el desgavell segueix. 

Qui és el responsable de tanta obra i d’aquesta manera? A més, tot plegat va acompanyat del desori de les bicicletes i patinets, que han adquirit per ordre de la superioritat un estatut privilegiat. Quin debat ciutadà hi ha hagut sobre aquest estatut? Pura ideologia.

Per si no fos suficient, l’incivisme a la ciutat és un fet que va en augment de forma rampant. El grafiti ha adquirit carta de naturalesa. Totes les persianes vandalitzades, moltes parets d’edificis, tota la sortida per la Meridiana per exemple. Qui ha decidit que hem de conviure amb tota aquesta porqueria dels “tags” arreu? Cap debat. Imposició, Mirar a una altra part. 

I així – només poso aquests exemples- anem passant els dies i els anys. Massa obres, incivisme, mobilitat impossible, en una manca de consideració pel ciutadà que, a banda de pagar i suportar el caos, no sembla servir per a res més. Curiosa concepció de la democràcia amb la qual alguns s’omplen la boca.

El col·lapse ja ha arribat. La circulació per les zones de la conurbació de Barcelona és un impossible. Cada vegada pitjor. No hi ha futur a mig termini. Els polítics no ens ho diuen perquè no s’atreveixen. El cotxe esdevé un instrument inevitable. La contaminació segueix igual. No diguem res dels camions, els de gran tonatge, que ocupen massa espai. Perquè tot ha d’anar per carretera. Fins i tots les patates fregides que em vaig menjar a un bar de La Garriga, que venien d’Andalusia. Molta proximitat. Al Carrefour els productes catalans els etiqueten amb les quatre barres com si fossin d’una reserva índia. Ningú és conscient de res. 

I dins la total desmesura ens trobem que el 2024 van arribar 26 milions de turistes a Barcelona. Ningú no fa res aquí tampoc. La gentrificació és un fet evident i els veïns de l’Eixample han de fugir o els fan fugir. La massificació turística acabarà amb la ciutat.

I jo em pregunto, com pot ser que s’hagi arribat a aquest extrem en tots els punts que he comentat. En un moment ple de tècnics, alguns autèntics “aristotècnics” que cobren un bon sou, i potser altres indemnitzacions o complements, a banda de documents i xerrades no han aconseguit res més que el caos. I els polítics amb la seva ignorància polaritzada pels interessos de partit fan veure que saben alguna cosa. 

Com en tants temes, passarà l’agost i vindrà setembre i la casa estarà bruta, desordenada i sobretot molt infeliç. Com sempre. 

 

Joan Lluis Pérez Francesch es nuevo miembro del Comité Científico de “Quién. Revista de Filosofía Personalista”

Nos complace anunciar la incorporación de Joan Lluís Pérez Francesch, presidente del Instituto Emmanuel Mounier de Catalunya al Comité Científico de nuestra revista, agradeciéndole su disponibilidad de colaboración en la línea iniciada en las I Jornadas de Filosofía Personalista celebradas en Barcelona.

Joan Lluís Pérez Francesch es catedrático de Derecho Constitucional en el Departamento de Ciencia Política y de Derecho Público de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB), del que actualmente es secretario. Su trayectoria académica destaca por un enfoque interdisciplinar que integra la teoría constitucional, la filosofía política y la ética.

Ha sido profesor visitante en instituciones internacionales como el Instituto Universitario Europeo de Florencia, la Universidad del Norte (Colombia) y la Universidad de Tbilisi (Georgia). Ha dirigido y participado en proyectos dedicados al civismo, la ética del cuidado y la responsabilidad social, como el Plan Nacional de Valores (2011–2015) y el Observatorio del Civismo y los Valores (2022–2023) de la Generalitat de Catalunya.

Entre sus responsabilidades institucionales, destaca su labor como director del Instituto de Estudios Humanísticos Miquel Coll i Alentorn (2000–2003) y del Instituto de Ciencias Políticas y Sociales (2017–2020). Actualmente preside el Centro de Estudios para el Desarrollo Humano y Comunitario (CEDHICO) y el Instituto Emmanuel Mounier de Catalunya.

La semana pasada impartió una valiosa conferencia titulada "Los fundamentos personalistas de la convivencia y el civismo", en la que abordó la necesidad de repensar los vínculos sociales y la vida pública desde una perspectiva centrada en la dignidad de la persona y el respeto. Su aportación fue recibida con gran interés y encaja perfectamente con el espíritu y misión de la AEP.

Su incorporación al Comité Editorial refuerza el compromiso de la AEP con una filosofía personalista en diálogo con los desafíos contemporáneos, desde una mirada ética, humanista y profundamente comprometida con la dignidad de la persona.

Damos la bienvenida a Joan Lluís con gratitud y entusiasmo, seguros de que su experiencia y sensibilidad enriquecerán profundamente el trabajo editorial de nuestra revista.

La fundamentación personalista de la convivencia y el civismo. Vídeo AEP

 https://youtu.be/HJ12q5P6gWk?si=E5G-WR7uWAFo-Oby

La Fundamentación personalista de la convivencia y el civismo. Joan Luis Pérez Francesch. Presidente del Instiuto Emmanuel Mounier de Cataluña

La corrupció als partits es castiga a les urnes? Tranquil·litat al PP, preocupació al PSOE

La corrupció als partis es castiga a les urnes?

Experts consultats per Nació destaquen que, en general, les irregularitats a les formacions polítiques penalitzen poc a les eleccions, però hi ha diferències entre dretes i esquerres.

Poca penalització electoral, i tampoc interna

Ara, el dubte -i la por dins del PSOE- rau en si les presumptes corrupteles que estan posant en evidència les darreres investigacions poden afectar electoralment i empènyer encara més la deriva cap a la dreta que pronostiquen bona part de les enquestes. El politòleg i professor de Ciències Polítiques a la UPF Toni Rodon i el catedràtic de Dret Constitucional de la UAB Joan Lluís Pérez Francesch coincideixen que la corrupció no se sol castigar a les urnes.

Però això no sempre és així. L'esquerra penalitza més electoralment els casos de corrupció que la dreta. "Al PP no l'afecta. Hi ha un votant permanent del PP a qui no li arriba aquest efecte negatiu de la corrupció", assegura Pérez Francesch, qui afirma que "l'esquerra castiga més" les males conductes de les formacions progressistes. "Si llueixes molta superioritat moral, amb els casos de corrupció la caiguda és més forta", apunta el catedràtic

El baròmetre del CIS del juny, elaborat abans que sortís a la llum la presumpta implicació de Santos Cerdán en la trama corrupta, donava la victòria al PSOE amb un marge de 7 punts per davant del PP. Les enquestes privades, per altra banda, donaven la victòria al PP, però per la mínima amb un punt de marge, i Pedro Sánchez seguia sent el candidat preferit com a president del govern espanyol. Després de fer-se públics els àudios de l'UCO que incriminen l'exnúmero tres dels socialistes, noves enquestes com la que va publicar El Periódico de Catalunya van mostrar una victòria dels populars 3,5 punts per davant del PSOE. En aquesta línia, també Rodon i Pérez Francesch creuen que els socialistes es veuran perjudicats pel cas Cerdán.

La clau de volta de moltes de les pràctiques irregulars és l'adjudicació d'obra pública, sobre la qual "falten més controls efectius", afegeix Pérez Francesch. El catedràtic explica que els principals problemes a Espanya són les obres públiques i el finançament dels partits. "Hi ha gent que creu que tot val per pagar tot el que s'ha de pagar", assegura. En aquest sentit, les portes giratòries també formen part de la quotidianitat. Ambdós experts coincideixen que a Catalunya s'ha avançat, però que es podria "fer més" per acabar amb el pagament de favors per acabar ostentant llocs de responsabilitat en empreses.

Posar el focus en qui corromp

L'adjudicació d'obra pública i les mossegades són, precisament, al que la investigació de la Guàrdia Civil apunta en el cas Koldo. En casos com aquest, hi ha dues parts. "Qui vol corrompre i qui es deixa corrompre", apunta Pérez Francesch, que assenyala directament les empreses de construcció com a corruptores. "Falta posar més al centre no la persona corrompuda, sinó qui corromp, qui utilitza la política per a beneficiar-se", conclou.

GRAFITS ARREU

Grafits arreu

Cada vegada que passo per la carretera C-17 em quedo atònit per la gran quantitat de grafits que hi ha. Pràcticament no hi ha una paret sense vandalitzar. Son “tags” que identifiquen els seus autors, en una mostra provocativa de reptar les autoritats, que d’altra banda estan absent des de fa anys.

Si malmetre el patrimoni públic és un acte incívic, no netejar la brutícia a les parets, i banalitzar les pintades em sembla una actuació encara més incívica de part de qui hauria de vetllar per tal que l’espai públic estigui cuidat, mínimament net. Es la llei. El pas per la C-17 s’ha convertit en un museu de la deixadesa dels poders públics en no fer absolutament res des de fa anys en relació als grafits que embruten l’entorn.

No hi ha res més antidemocràtic que la deixadesa de funcions, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya, perquè no persegueix l’activitat il·legal, per no tenir problemes, per no enfrontar-se amb els antisistemes, per no netejar perquè no hi ha diners, ni segurament ja pressupost. 

La C-17, com molts altres espais d’aquest país – com les persianes de moltíssimes botigues a les ciutats, els trens de la RENFE o les pintades a una part important de parets de la UAB- s’han convertit en espais bruts, on la llei de la selva mana, perquè s’imposa la voluntat de qui embruta per provocar. I no es reacciona de cap manera. Sovint ni es neteja. Alguna vegada es pinta al damunt. 

Alguns pensen que reprimir els grafits, com en general, l’incivisme, és una qüestió ideològica, i més en concret “de dretes”. Es l’estupidesa més gran que es pot pensar. La lluita contra l’incivisme no és un element ideològic. Es la lluita per la democràcia, on els processos de decisió estan sotmesos a lleis, però a lleis producte de la civilització, no a la llei de la selva, que és la llei del més fort. El més fort aquí és qui embruta l’espai públic, sense cap debat previ,  sense deliberació, perquè sap que si hi ha debat se li prohibirà fer-ho. I prohibir els excessos és un element democràtic, per tal d’evitar l’abús i garantir la convivència en llibertat.  

Els provocadors no volen la convivència. Son totalitaris. Només la seva imposició. I cal la reacció davant d’aquest fet inadmissible. Per això parlem del perill de vandalitzar  els espais públics, que són de tothom. No tan sols dels grafiters. I tot això no fa gens de gràcia. 

Si es decideix pintar de nou el cost l’assumeix la col·lectivitat. Un abús de barruts. Però encara em sembla més de cara dures no pintar ni fer res amb el motiu de que costa diners la neteja.

Penso que vivim en una greu confusió mental. La democràcia és una forma de govern, no de desgovern. I l’autoritat té el seu paper a l’hora de garantir la convivència. La democràcia exigeix reprimir la brutícia, l’incivisme i els problemes de convivència. No mirar cap a una altra banda per no tenir problemes. Perquè el problema realment és la deslegitimació de les autoritats que han de fer complir les lleis a tothom, els bruts i provocadors també.

El TERMCAT publica la Terminologia de la corrupció i la transparència

El TERMCAT publica la Terminologia de la corrupció i la transparència, que aplega prop de dos-cents termes rellevants en els àmbits de la corrupció i de la transparència. 

És una obra d’autoria conjunta entre el TERMCAT, el Grup de Recerca en Estudis Polítics, les Identitats, les Institucions i la Corrupció (GREPIIC) i la Universitat Autònoma de Barcelona.

La corrupció representa una amenaça greu per al bon funcionament de les institucions públiques, afecta directament la confiança de la ciutadania en els òrgans de govern i els representants polítics i debilita l’estat de dret. Davant d’aquesta realitat, es fa imprescindible promoure pràctiques de transparència i de rendició de comptes, de govern obert i participació ciutadana. 

Aquesta terminologia vol contribuir a definir els termes més destacats relacionats amb la corrupció i la transparència. La selecció dels termes prové dels treballs desenvolupats pel GREPIIC, el qual té com a objectiu principal investigar sobre la història de la corrupció política, la transparència i el bon govern en les societats contemporànies. Així, el contingut del diccionari inclou termes estrictament jurídics, històrics, polítics o socials, juntament amb termes usats principalment en contextos periodístics i d’altres més propis d’un registre argòtic o col·loquial.

Els termes estan agrupats en tres àrees conceptuals: la regulació jurídica i el marc penal de la corrupció (amb termes com aforament, comissió il·legal, desfalc, evasió fiscal, injúria o tràfic d’influències), les males pràctiques (per exemple, clientelisme, engegar el ventilador o descobrir el pastís) i la transparència i les bones pràctiques (codi ètic, decència, integritat pública, mans netes o rendició de comptes, entre altres). 

Cada entrada del diccionari inclou una o més denominacions catalanes, equivalents en castellà, una definició, i, sovint, notes explicatives que proporcionen més informació sobre el terme.

Com a material de difusió complementari, també s’ha elaborat un carrusel visual per a les xarxes socials amb una selecció dels termes més representatius. 

El recull forma part de la col·lecció de Diccionaris en Línia del TERMCAT, que ofereix actualment més de 180 títols dedicats a diversos camps d’especialitat, i es pot consultar al web del TERMCAT.

 ASSESSORAMENT CIENTÍFIC 

Coordinació: Joan Lluís Pérez Francesch 

Catedràtic de Dret Constitucional. Universitat Autònoma de Barcelona 

Un any de català al Congrés dels Diputats

Un any de català al Congrés dels Diputats 

Resum

L’actual XV legislatura ha començat amb la incorporació de l’ús de la llengua catalana i d’altres llengües oficials diferents del castellà al Congrés dels Diputats. El debat previ a la reforma del Reglament es va poder fer també en aquestes llengües gràcies a la interpretació favorable de la presidenta de la cambra, que va exercir la funció de suplència del Reglament. Vist amb la perspectiva de més d’un any de funcionament d’aquesta reforma entenem que el resultat és positiu però s’ha d’acabar d’implementar en alguns aspectes, com ara poder presentar documents només en català o en les altres llengües oficials diferents del castellà. De moment, els diputats han de presentar els escrits en totes dues llengües. La previsió és que abans d’acabar l’any 2024 els diputats han de poder presentar escrits al Congrés únicament en català. En tot cas, en aquest treball es fa notar que l’ús del català al Congrés dels Diputats és més ampli que al Senat, amb la incoherència que això comporta si entenem que aquesta darrera cambra és definida com de representació territorial. També es compara amb el Parlament Europeu, on de moment el català no té caràcter oficial, tot i les pressions des del Govern espanyol, instigat pels partits catalans ERC i Junts. Aquest treball parteix de la constatació de l’absència d’una política lingüística plurilingüe a l’Estat espanyol, la qual s’expressa en les regulacions únicament deutores de l’aritmètica parlamentària, sense cap model estructural.