Tenim dret a l’esperança. Sentit de la jornada "Viure en l’esperança”. XX jornada Grup Sant Jordi.

Bon dia a tothom. M’han encarregat de dir unes paraules introductòries sobre el sentit de la jornada d’avui que duu per títol “Viure en l’esperança”, cosa que agraeixo sincerament. 

Us voldria parlar de l’esperança, en aquest temps d’incertesa i de desesperança per a molta gent. I em ve al cap la referència al catecisme, a les anomenades virtuts teologals –fe, esperança i caritat- com a fonament per a un relligament sòlid amb Déu i els altres, des d’una cosmovisió cristiana sense la qual no podem derivar amb sentit les virtuts cardinals, que són les que ens donen criteris per a una bona conducta: la prudència, la justícia, la temprança i la fortitud. Així ho vàrem aprendre de menuts.

Penso que cal tornar a les virtuts humanes, i deixar-nos endur per l’esperança, pels brots verds en aquests temps de sequera. Hem de salvar-nos, en una època difícil atès que la toxicitat ambiental i les greus dificultats no ens ajuden per tal de mantenir un “estat d’ànim” positiu. 

L’esperança però no és qualsevol pensament construït amb llenguatge positiu, sinó que s’emmarca en un sentit global de la vida, en una cosmovisió, com ara la cristiana. No és viure en un món màgic sinó real, com demostren les dues ponències d’avui.

Ens cal comprendre el nostre “humus”, és a dir, allò que ens fa fructificar.  Davant la gran crisi moral que patim i la confusió dominant, ha augmentat la desesperança i per què no dir-ho, la desesperació. Alguns li diran “nihilisme”. Els mitjans de comunicació ens turmenten massa sovint amb missatges negatius. Acceptem sense més que “això és el que hi ha”. Ens ofeguem per la continua experiència de problemes propis i aliens. Davant d’aquesta situació necessitem l’esperança.

L’esperança té unes connotacions molt constructives. Ens ajuda a no acceptar fàcilment la derrota, ens dona força per tal de lluitar per uns objectius que considerem legítims, justos, bons, i ens permet esperar un futur millor però també viure un present més ple. 

L’esperança és tan essencial per a la vida digna que, al meu parer, cal reivindicar el dret a l’esperança. Tenim dret a no caure en la desesperança, ni en la desesperació. Aquest és un dret personal però en la cosmovisió cristiana s’ha de viure en comunitat. 

Penso que també tenim dret a que no ens robin l’esperança, en especial els tirans i dèspotes del nostre entorn. Ningú no ens pot robar l’esperança. Cal que reaccionem amb contundència front les ingerències il·legítimes dels altres, que no ens deixen viure amb esperança.  

Aquest dret a l’esperança es troba molt lligat, penso,  a la intel·ligència (sobretot emocional i espiritual), la qual cosa vol dir a la pràctica lluitar contra l’estupidesa, l’analfabetisme emocional, contra les persones que no ens deixen ésser nosaltres mateixos. Ens necessitem uns als altres per a construir plegats escenaris de present i de futur, ancorats en principis nuclears compartits per tal de desenvolupar-nos com a persones i com a país. 

Cada dia hauríem de preguntar-nos què i qui ens impedeix l’esperança. Avui reflexionarem sobre el lliure desenvolupament de la personalitat basada en els valors evangèlics i ens n’adonarem a ben segur que ningú no se salva sol. 

Moltes gràcies per la vostra atenció i bona jornada. 

Ens cal una cultura de la integritat

Ens cal una cultura de la integritat 

Davant la polarització destructiva de la convivència i sobretot davant els nombrosos casos de corrupció que ens ofeguen, considero que cal reivindicar una cultura de la integritat, entesa com el conjunt de valors, principis, actituds i comportaments compartits dins una organització o a la mateixa societat, que promouen l’honestedat, la transparència, la responsabilitat i el compliment ètic de les pròpies accions.

La cultura de la integritat cerca que les persones actuïn correctament no només per obligació o per por de possibles sancions, sinó perquè creuen en els valors ètics que sustenten les decisions. Implica coherència entre allò que es diu i allò que es fa.

Es podria dir que la cultura de la integritat és una part de la cultura cívica o fins i tot del civisme, és a dir, del conjunt de regles morals i jurídiques que corresponen a la persona pel fet d’ésser membre d’una comunitat. Tot i que el compliment normatiu és molt important, ens cal un ethos, uns valors compartits considerats bons.

La cultura de la integritat significa crear un entorn on els líders donen exemple amb la seva conducta, s’estableixen codis d’ètica clars i accessibles, es promou la capacitació contínua en valors i conducta ètica; hi ha canals segurs per denunciar irregularitats i es reconeix i es valora el comportament íntegre.

Una cultura de la integritat posa en valor aspectes com ara el respecte per les lleis i normes socials, la participació ciutadana, la confiança en les institucions, el rebuig de la corrupció o la confiança personal i institucional.

De fet, es tracta d’anar consolidant la idea de govern obert, definit per la Generalitat de Catalunya al seu web de la manera següent: “El govern obert és una manera de fer política i gestionar l’Administració pensada per ser més transparent, participativa i col·laborativa. L’objectiu és apropar les institucions a la ciutadania i fer que aquesta pugui formar part activa de les decisions públiques”. En el fons es tracta de potenciar el civisme dels poders públics.

El cas més greu d’incivisme dels poders públics correspon a la corrupció. Per això és imprescindible desenvolupar una cultura de la integritat. Com recorda Xavier Forcadell Esteller, Transparència Internacional, en el seu Informe de febrer del 2025, indica que Espanya continua retrocedint posicions respecte l’any 2024, concretament quatre punts respecte de l’anterior, del 2023, situant-se al nivell de Xipre o la República Txeca.

Un dels factors d’aquesta situació és el retard en la transposició de Directives europees, ja que 87 Directives segueixen pendents de transposició i 30 d’elles ja estan fora de termini. A més, hem de recordar que Espanya continua sense tenir una estratègia nacional anticorrupció, prevista a la Llei 2/2023, de 20 de febrer, reguladora de la protecció de les persones que informin sobre infraccions normatives i de lluita contra la corrupció; cal afegir-hi la manca de reforma de la normativa de conflictes d’interès i d’adopció d’una regulació de grups d’interès i un registre central de lobbies. D’altra banda, la Llei 19/2013, de 9 de desembre, segueix pendent de la reforma anunciada al IV Pla de Govern Obert i el Consell de Transparència i Bon Govern.

Cal fomentar la cultura de la integritat perquè és una base imprescindible per l’aprofundiment en la democràcia. Hem de millorar la gestió pública per tal que sigui més eficaç i eficient, però sobretot ens cal construir la democràcia de manera que no sigui tan sols una forma de govern sinó, com va dir Friedich, també una forma de vida.

L’allunyament de la política

L'allunyament de la política 

L’allunyament, la desafecció o el desinterès per la política, es una realitat creixent. Al meu parer hi ha dues premisses prèvies a la revalorització de la política: una, la política ha de retornar a la comunitat, i dos, la política ha de respondre a principis ètics i no ésser només a un joc d’estratègies. Això vol dir que la política hauria de ser l’àmbit en el qual s’escenifiqués el bé i les relacions amatents entre persones i grups, a partir d’una idea prèvia i bàsica de país. 

Avui, en canvi, el màrqueting ha substituït l’ètica, i encara pitjor, sovint son emprades grans paraules buides de contingut (el progrés, el canvi..) i sense testimoniatge personal. D’altra banda, caldria superar la crisi de les ideologies. En efecte, hauríem de poder demanar que les diferents opcions ens ofereixin amb claredat quines concepcions de fons, quins valors, sostenen sobre la persona i les seves referències comunitàries, a fi i efecte que així es pogués produir un debat realment racional i es pugues evitar l’actual polarització afectiva.

Penso que la política ha de ressituar-se en la comunitat i després, en un segon moment, en el poder. Primer hem de construir la nació i després l’Estat. I a més, caldria definir el bé comú –que no és la suma dels interessos particulars, sinó els generals o comunitaris -, és a dir, el consens bàsic de país que hem de compartir tots els ciutadans i grups, per a conviure en llibertat. En canvi, l’individualisme regnant provoca un model de persona deshumanitzada. Aquest és un dels reptes més importants que  tenim entre mans: construir un discurs humanitzador, a partir del testimoni de persones que donin la seva vida per un ideal. Avui necessitem humanitzar la vida i per tant també la política. 

Fa gairebé cinquanta anys es va voler reforçar els partits polítics i per això les llistes en eleccions com al Congrés dels Diputats, al Parlament de Catalunya o a les municipals son tancades i bloquejades. Aquest sistema, com s’ha recordat sovint, no ajuda gens a acostar i prestigiar la política. Per això es necessari obrir d’alguna manera les llistes electorals i fer que els electors puguem escollir realment els nostres representants. 

És hora de fer alguna cosa amb l’objectiu d’acostar els representants polítics a la societat i lluitar contra l’abstenció. No cal ser un gran observador per comprovar la desafecció cada vegada més gran dels ciutadans respecte a allò que se’n diu “la classe política”, expressió que no m’agrada, perquè comporta una dicotomia que no comparteixo entre els polítics més o menys professionals i la ciutadania. En tot cas, els pactes postelectorals no sempre son ben compresos i ens trobem amb partits que augmenten el seu poder institucional fins a límits intolerables perquè dominen gairebé totes les institucions. La partitocràcia no pot substituir la democràcia.

La democràcia és sempre fràgil i necessita que les persones –la ciutadania en general i els polítics- siguem realment demòcrates. Només així la democràcia podrà funcionar no tan sols com un sistema de legitimació formal de càrrecs públics, sinó com a mètode per tal de crear una comunitat en la qual tots siguem polítics d’alguna manera. No oblidem que la democràcia també pot funcionar sense demòcrates. 

Deures cívics i democràcia

Deures cívics i democràcia 

La Declaració Universal dels Drets Humans, de 1948, sosté a l'art. 29.1 que «tota persona té deures respecte a la comunitat, ja que només hi pot desenvolupar lliurement i plenament la seva personalitat». Per la seva banda, la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea (integrada al Tractat de Lisboa de 2007), ens parla en el seu preàmbul que el gaudi dels drets «implica responsabilitats i deures tant respecte dels altres com de la comunitat humana i de les generacions futures». En definitiva, la democràcia com a sistema polític, però també com a forma de vida, es veu directament influïda per l'establiment de deures en el marc d'una cultura de la responsabilitat. 

Considero que cal introduir al llenguatge col·lectiu la referència als deures cívics, des de la premissa que és urgent el seu tractament per a la construcció de la comunitat, i per a una vida personal plenament respectuosa amb l'entorn. L'oblit d'aquesta premissa és preocupant, ja que provoca una concepció de la desvinculació de la comunitat, de la manca de respecte pels altres, o de l'anomenat «abús dels drets» (jo exerceixo els meus drets amb total despreocupació de les altres persones o grups).

La ciutadania ha de ser conscient dels seus drets i deures, de manera lliure, crítica si cal, però de manera responsable, participativa i solidària. La convivència en llibertat exigeix una bona educació, ja que «viure és conviure», com va dir Aristòtil (Política). La convivència ha de reconèixer el pluralisme, en el marc d'una forma de vida cada cop més globalitzada, però alhora gelosa de la identitat col·lectiva, i un multiculturalisme que no es pot interpretar com una «tabula rasa» que desconegui radicalment el passat. 

L'establiment de deures no només correspon a l'Estat. La família i altres formes de socialització han de tenir un paper important. Recordem aquí la cèlebre obra De officiis de Ciceró, dedicada al seu fill Marc, que tracta sobre els deures, autèntic tractat de virtuts cíviques i de ciutadania. Voldria recordar aquí  la Declaració de Responsabilitats i Deures Humans, aprovada en el marc de la UNESCO i amb el suport de l'Alt Comissionat dels Drets Humans de l'ONU. Proclamada el 1998, per commemorar el 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, és coneguda com a Declaració de València per acordar-se en aquesta ciutat. Proposa de forma ordenada una sèrie de deures i responsabilitats tant col·lectives com individuals a fi de portar a la pràctica allò que s'ha preceptuat en les declaracions internacionals de drets humans. Es parteix de la constatació que una vegada proclamats els drets, ara correspon implantar els deures. 

Els poders públics, les organitzacions socials, i els ciutadans comparteixen la responsabilitat de la garantia i promoció dels drets humans. En concret es parla del dret a la vida i a la seguretat humana, a un ordre internacional just, a la participació en els afers públics, a les llibertats d'opinió, expressió, reunió, associació, religió, el dret a la integritat física i moral, a la igualtat, a la protecció de les minories, dels infants i la gent gran, el treball, la qualitat i nivell de vida, l’educació, les arts i la cultura, i el respecte a tot allò que estableix la pròpia declaració. Dels drets anteriors se'n dedueixen deures.

Partim del necessari desenvolupament de la persona al si de la comunitat a manera de feedback. En efecte, una visió transcendent de la persona repercuteix en un reconeixement de la dignitat humana i dels drets inherents, un respecte a la «casa comuna», al medi ambient, a la justícia social, a la construcció d'espais de convivència. 

Davant les injustícies i desgràcies del món, és urgent plantejar-se el que cadascú pot fer amb l'objectiu que avanci la humanitat amb intel·ligència i sense por. Ens preguntem com es pot construir el canvi, el nou paradigma, des de la força de les conviccions personals i amb el pes d'institucions inclusives i responsables socialment. El progrés no serà plausible sense consciència crítica a partir d'una informació veraç, sense consum responsable de l'impacte social i mediambiental, sense innovació social des de la recerca, sense capacitat de cooperació nord- sud, sense més col·laboració i menys rivalitat, sense capacitat de lluita efectiva contra la pobresa i l'exclusió social, sense polítiques que assumeixin la compassió pels febles i que això no es prevegi com una debilitat o una pèrdua d'influència o hegemonia dels poderosos. És d’estúpids la indiferència amb què massa sovint mirem aquestes i altres grans qüestions dels nostres dies.

La cultura de la cura

En una època on es desenvolupa amb facilitat el discurs de l’odi ens cal canviar de paradigma i reivindicar l’estimació i la cura envers els altres, especialment els més desafavorits i vulnerables. 

La vulnerabilitat és un atribut que trobem al nucli dur de la condició humana. S'oposa a l'engany de l'autosuficiència, que és una apreciació reduccionista de la nostra existència. Reconèixer que som vulnerables és conseqüència de prendre consciència de la fragilitat humana i fins i tot de la crucifixió i el patiment propi o aliè, i que això pot donar sentit no només a la vida sinó a les estructures institucionals que construïm els humans.

Tradicionalment, les cures s'han desenvolupat de forma “horitzontal” entre membres de les famílies i molt especialment per part de les dones. Avui dia, domina també la feminització de la cura i la precarització de les persones que presten aquest servei. Ara bé, a banda d'exigir una ètica de la cura i un compromís entre les persones, em resulta important plantejar aquí el repte de construir una Administració Pública que reconegui la fragilitat humana i que els poders públics puguin actuar amb eficàcia davant dels problemes greus de les persones. Estem molt lluny d'aconseguir-ho, però aquest és el nou paradigma, centrat en allò que s’ha anomenat “cuidadania”. Centrat en la dignitat de la persona humana i en el seu ple desenvolupament. 

Avui dia tenim aspectes com ara la garantia d’un mínim vital per subsistir, que comporta una prestació pública, que en realitat és insuficient i inútil en molts casos, perquè no arriba a solucionar els problemes de les persones. Després del Covid-19 van sortir convocatòries per intentar pal·liar la pobresa i l'exclusió social causades per la pandèmia. La pobresa però continua augmentant. És inacceptable aprovar ajuts que després són de difícil accés per motius tècnics, a causa de les dificultats de la sol·licitud informàtica o per l'anomenada bretxa digital, la por a l'estigma social, o en definitiva tota mena de traves burocràtiques que no tenen en compte les singularitats de col·lectius exclosos socialment.

En general, els drets anomenats econòmics, socials i culturals són finalitats dels poders públics i no drets subjectius. Fins i tot els béns bàsics com l'habitatge s'han situat en aquestes coordenades. Considero que no ens hem de conformar amb polítiques febles que són inútils per ajudar les persones necessitades. Cal reforçar els serveis socials i l'atenció a les persones vulnerables. Per a què això sigui possible cal assignar més pressupost a aquestes polítiques. 

Un dels problemes més greus que tenim avui dia en l'àmbit de la cultura de la cura és que l'administració no sempre té prou sensibilitat per dur a terme una ajuda eficaç i eficient. Es malpensa dels possibles sol·licitants, no s'està al seu costat, i per tant les ajudes esdevenen massa sovint inútils.

Avui presenciem una autèntica crisi de legitimitat i de confiança en les polítiques públiques d'ajuda, i en general en relació amb allò que podem esperar dels polítics i la política. La cultura del descart, que determina qui és obsolet o no, el conflicte com una cosa normal o millor dit banal, en el sentit que abans de determinades ruptures no s'intenta cap solució (divorcis o avortaments); els micromasclismes que impedeixen el ple desenvolupament de la personalitat de la dona; la invasió i la manipulació informativa per la crisi de la idea de veritat. Avui ens domina un context que no afavoreix la cura dels uns envers els altres. El relativisme ètic, el consumisme, l'individualisme, la cultura de la desvinculació, fomenten el campi qui pugui i la indiferència. 

Al meu entendre hi ha tres àmbits on cal actuar amb urgència: les persones més vulnerables, el medi ambient i el respecte al benestar animal. D’altra banda, la cultura de la cura ha d'anar avui més enllà de la comunitat i establir-se un sistema institucional públic d'ajuda a tots aquells que ho necessiten.

la-cultura-de-la-cura/

Degradació de la democracia

 Es un placer compartir con vosotros el enlace a youtube con la conferencia “Degradación de la democracia”.

https://www.youtube.com/watch?v=z0b7SsKjctA&list=PLp5NbUWNrI9exC8Ivprp0DTRFhmb6oNoJ&index=4

 

                                       Conferència

Degradació de la democràcia

Reptes actuals enfront de l’auge de l’autoritarisme: què ens ensenya la història per protegir la democràcia?

Dijous 18 de setembre de 2025

Des del final de la Segona Guerra Mundial, vivim transformacions que recorden la crisi de les democràcies dels anys vint i trenta. L’auge de l’autoritarisme, la polarització i l’erosió institucional en són senyals preocupants. Aquesta tertúlia analitza les lliçons del passat i com es pot defensar la democràcia avui.

A càrrec de:

Xavier Domènech, historiador.

Julián Casanova, catedràtic d’Història Contemporània.

Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic de Dret Constitucional.

Moderat per:

Ramon Rovira, periodista.

Horari

Dijous 18 de setembre, a les 18.30 h

El concepte jurídic de genocidi

 Darrerament es parla molt de genocidi en  relació al conflicte armat a la zona de Gaza. Hi ha genocidis, que estan fixats en la nostra memòria, l’holocaust  dels jueus a la segona guerra mundial, el genocidi armeni (1915-1923), el de Ruanda (1994), el de Bòsnia (1994), el dels yazidis pel Daesh al nord de l’Iraq (2014) o el dels rohinyá a Birmània (2017). Altres casos son igualment brutals encara que no els lliguem a aquest concepte, com les deportacions estalinistes a l’època soviètica. Els debats acaben sovint quan un tribunal afirma el terme jurídic.  

El genocidi fa referència a la voluntat d’exterminar un grup ètnic, religiós o nacional. No es tracta d’atacs a individus concrets i diversos sinó a un grup determinat. Està reconegut com un delicte pel dret internacional  d'acord amb la Convenció per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi (1948), signada en el marc de l’ONU. El primer que va emprar aquesta expressió va ser el jurista jueu Raphael Lemkin el 1944, que sumà el terme grec gen -que significa raça o tribu-, amb el llatí cideix -que vol dir matar. Es va aplicar als judicis de Nuremberg.

Els Estats que han signat l’esmentada Convenció -més de 150- han acceptat complir les seves disposicions. L’Estat espanyol va incorporar aquest delicte al codi penal el 1971. D’altra banda, tots els Estats tenen l’obligació d’evitar-lo atès que forma part del que s’anomena ius cogens del dret internacional. A més se l’aplica el principi de jurisdicció universal. Malgrat això, el 2014 una reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial, impulsada pel govern de Mariano Rajoy, va restringir aquest principi. D’altra banda, el 2002 entrà en funcionament la Cort Penal Internacional (CPI) de forma permanent, amb competència per jutjar el delicte de genocidi. També s’han creat tribunals penals internacionals per jutjar casos específics com el de Ruanda o l’antiga Iugoslàvia.

La intencionalitat és un element cabdal així com la ideologia subjacent que impulsa les accions humanes. La Convenció contra el genocidi detalla diversos aspectes per la seva qualificació: matança de membres d’un grup amb violència extrema com ara la tortura i la violació; lesió greu a la integritat física o mental dels membres del grup (violència sexual i fins i tot l’esclavitud); sotmetiment intencional del grup a condicions d’existència que comportin la seva destrucció física (dificultar l’alimentació, l’expulsió sistemàtica de les llars, la reducció dels serveis mèdics essencials, bloqueig al subministrament d’aliments); mesures destinades a impedir els naixements al si del grup i el trasllat a la força d’infants  del grup a un altre grup.

En el cas de Gaza, el desembre del 2023, Sud-àfrica va presentar una demanda davant la Cort Internacional de Justícia (CIJ) -Israel no és membre de la CPI- acusant-lo de violar la Convenció contra el Genocidi. El gener del 2024, la CIJ va dictar mesures provisionals, ordenant a Israel garantir l'entrada d'ajuda humanitària, prevenir actes genocides i sancionar la incitació al genocidi. El juliol del 2024 la CIJ va exigir el cessament de l'ofensiva a Rafah, l'accés sense impediments a l’ajuda humanitària, així com la investigació internacional sobre crims a Gaza i la prohibició de genocidi. Tot i això no hi ha encara una sentència i les mesures cautelars sembla que no han fet cap efecte.

Parlar de genocidi – i no de crims de guerra o de lesa humanitat- té sobretot efectes comunicatius i de relat. Es posa èmfasi en què no hi ha una guerra sinó un atac unidireccional d’Israel. Si neguem l’ús de la paraula en qüestió admetem que hi ha una guerra i que el grup terrorista de Hamàs és una part del conflicte armat. Tampoc estaríem en la lògica del genocidi quan es recorda que a Palestina hi ha cristians, és a dir, que no hi ha un grup humà homogeni.

Davant les atrocitats que es cometen a Gaza, podem parlar de crims de guerra o de genocidi, però la realitat és un espai de barbàrie on la dignitat humana és vulnerada cada dia.