Volant cap al 155

Volant cap al 155 CE

Joan Lluís Pérez Francesch, catedràtic acreditat de dret constitucional per la UAB: “A on diu que aquest article serveix per suspendre l’autonomia? No és la seva finalitat ni està pensat per a aquestes situacions. Com que no especifica res, entrem en un món molt perillós, de potencials arbitrarietats.” Pérez Francesch recorda que el 155 s’inspira en la llei fonamental de Bonn, que “ve d’una concepció federal” i està pensada per a “incompliments puntuals” dels governs autonòmics. “Si l’article no especifica res el PP hi pot ficar qualsevol cosa i això tampoc és l’estat de dret. Això és interpretar la Constitució de la pitjor manera possible, i contra un adversari polític”, afegeix. Si, a més, el que es pretén és substituir el president de la Generalitat i forçar una convocatòria d’eleccions, que és el que reclama fins a l’extenuació Cs, Pérez Francesch no té cap dubte a qualificar-ho de “bestiesa inadmissible”. “Això ja és directament inconstitucional. És una mesura més de tipus repressiu, una manera d’adquirir el poder per la porta del darrere, estem en el món de la selva jurídica”, conclou.

Quan parles amb un periodista i enten a la meitat les coses que dius

Quan parles amb un periodista i enten a la meitat les coses que dius

L’1-0 ja ha arribat

L’1 d’octubre ha arribat i ha passat. I ara què? Full de ruta fins el final o suspensió de l’autonomia. Catalunya es juga l’ésser. Ens trobem en aquesta tensió dialèctica plena d’incerteses, d’esperances, de pors i de passions de tota mena. Tenim un conflicte polític de primera magnitud, entre una part de la societat catalana, cada cop més nombrosa i l’estat espanyol. Ens trobem davant d’un conflicte de sobiranies. Catalunya vol que es reconegui la seva existència com a nació sobirana, en un mon com l’actual d’identitats múltiples i realitats interconnectades globalment.

Davant d’aquesta demanda de sobirania l’estat espanyol ha optat per la via repressiva, des de la manipulació institucional del Tribunal Constitucional per part del PP (i també pel PSOE) que va desmuntar per la porta del darrere l’Estatut de 2006. Des del 2010 s’ha activat un pla sostingut per a impedir qualsevol reivindicació que provingués de Catalunya. Podem dir que els anys de govern del PP a Espanya s’han caracteritzat per ignorar, menysprear i ridiculitzar les reivindicacions sobiranistes catalanes. Per aconseguir aquest objectiu s’han reformat institucions com el Tribunal Constitucional, i s’ha judicialitzat al màxim la relació amb la Generalitat (Govern i Parlament). Tota la maquinaria de l’Estat s’ha concentrat en impedir la més mínima possibilitat de trobar una solució al problema plantejat. I així, el més greu al meu parer és que se’ns ha furtat als ciutadans de poder fer un debat polític madur, serè i per damunt de tot democràtic.  

La part catalana ha actuat amb excessiva pressa, condicionada a l’estratègia dels grups que donen suport al Govern en la seva demanda. Sigui com sigui, s’ha plantejat un problema difícil, que necessita una solució política i no mers gestors del conflicte permanent. En tot cas, la part forta del conflicte es la que representa el govern central, en un pols asimètric.  S’ha fet impossible constitucionalment allò que és possible: fer un referèndum a Catalunya.  

Així arribem a la desobediència civil de ciutadans que volen celebrar un referèndum d’autodeterminació. I aquest es fa. La reacció la va veure tot el món: repressió, violència, i absència de cap proposta per part de l’estat. I mentrestant alguns partits com C’s empenyen per aplicar un art. 155 CE que ningú sap què  pot permetre, i d’altres com el PSC diuen que tot aquest embolic no va amb ells.

El “xoc de trens” s’ha produït. Mediació? Només resposta democràtica.

Ens agradem tots plegats?

El passat dimecres s’aprovà al Parlament la llei del referèndum d’autodeterminació de Catalunya, i també se signà el decret de la convocatòria. Aquesta ha estat de moment la darrera etapa del procés sobiranista, al qual seguirà immediatament l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica o de desconnexió.

Les forces polítiques independentistes han jugat amb els seus limitats recursos i per això es pot dir que les coses s’haguessin pogut fer d’una manera diferent, però en el context anormal de crisi d’Estat dels darrers set anys s’ha fet el que s’ha pogut. Es important destacar que el dret a l’autonomia en el marc de les estructures constitucionals espanyoles interpretades com s’han interpretat, ha donat molt poc de sí: l’autonomisme ha estat laminat, el dret a decidir impedit pel Govern del PP però no negat pel Tribunal Constitucional i ara el dret d’autodeterminació prohibit categòricament. El procés sobiranista ha tingut sempre un frontó a l’altra banda i fins i tot un ressort cada cop mes actiu per a reprimir les seves aspiracions. Portem set anys sense fer cap debat, només crispacions i tensions, al més pur estil de l’esperpent espanyol. Però és important destacar que per primer cop a la història dels darrers cents anys, les aspiracions catalanistes vertebrades majoritàriament no s’han tallat d’arrel per via violenta (cop d’estat, aixecament militar, repressions físiques) sinó mitjançant el dret. Ara bé un dret interpretat sempre de la forma més restrictiva possible: Catalunya no té dret i per tant ja està resolt el tema. I a més es reenvia a quimeres com la reforma constitucional, o a heroïcitats com assumir els costos econòmics i penals de les actuacions públiques.

El dret, considerat com un mer reglament, és un mecanisme que no solucionarà mai el problema polític plantejat. Perquè estem davant d’un tema de naturalesa política, que enfronta les estructures centrals de l’Estat espanyol amb la Generalitat de Catalunya. Hi ha gent que pensa que Catalunya no té dret a allò que demana i que a més no existeix com a subjecte polític, però altres si. I son una part important del país. Es així i molts ara volen la independència i que aquesta opció es pugui votar. Dir que el referèndum és il·legal, amaga al meu parer una incapacitat: no reconèixer la realitat. Per aquests Catalunya ha de ser sempre una Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol perquè no pot donar més de si. I si es vol un altra cosa tot són mals. Es allò de vagar per l’espai sideral, o castigats a viure fora de la Unió Europea.

Com ha dit el politòleg Ricardo Romero de Tejada, al seu llibre Por qué hemos llegado hasta aquí (2017) vivim en un “neofranquisme democràtic”, on les línies vermelles estan molt ben delimitades des del 1978 i per tant la reforma dels elements definidors de la transició política no es podran alterar mai. El jurista Javier Pérez Royo a La reforma constitucional inviable, (2015) afirma que Espanya des de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 ja no té constitució territorial, per un cop de força d’aquesta institució, i que la reforma és impossible en especial per a determinades minories territorialitzades. Per tant, hem de saber on som i quin és el context del greu problema que patim. No es agradable, i per als independentistes de ben segur tampoc. Només hi ha negació a l’altra banda. Això no ens ho mereixem els ciutadans de Catalunya, pensem el que pensem.

IV SORTIDA MARXEM JA!!! 09.07.2017

El sol,  majestuós, il·lumina, però no escalfa. Diumenge d’estiu. Pugem al Bertí. Deixem els neguits i les presses a la vall.

Quarts de nou, el monestir de Puiggraciós està despert. El cotxe es queda sota les ombres d’un arbre amic i nosaltres comencem a caminar en direcció a l’oest. Sant Pere de Bertí ens espera. Escolem lectures que ens endinsen en l’espiritualitat de la natura.

Fem camí acompanyats per la pau que regalima per les parets de les cingleres que ens indiquen, indefectiblement, la direcció. La bellesa del lloc, la profunditat de la vall que acaba en els turons que separen Bigues de Caldes de Montbuí i el silenci reverent de la natura, aturen el meu rellotge espatllat de tant córrer al darrera del temps.

Sota les cingleres, l’esperit torna a volar pel nostre interior. La ment calmada permet escoltar les paraules del acompanyants per començar a fruir del diàleg pausat, de les sensacions oblidades que només poden ser viscudes quan el temps i l’espai no compten, o compten poc.

Arribem a l’amagat i preciós llogarret de Sant Pere de Bertí. Llegim textos que ens sobten: moren cristians pel sols fet de ser-ho, germans nostres en la fe que no reneguen de les seves creences ni davant del perill de la mort. Aquí hi reneguem si l’aigua no surt calenta per l’aixeta o ens posen una multa de tràfec. El món se’ns mostra tal i com és quan el veiem amb els ulls de l’esperit; des de la calma, amb profunditat.  

L’entrepà ens dona forces per la baixada. Ara el sol escalfa, però no crema. A la tornada rebem el premi per la matinada. El cotxe, encara fresc, ens recull i ens porta altre cop a la vall. La serenor és ben viva a l’interior, mentre el rellotge encara gira poc a poc.  

Text: Xavier Guillamet Torres

Quins son els constitucionalistes?

L’anunci de la data i la pregunta del referèndum suposa un pas més en el procés sobiranista que viu el país. Dins d’un escenari de gran confusió i d’us de relats amb finalitats estratègiques i des d’interessos sectaris, cal recordar que el desenvolupament del que s’ha anomenat “full de ruta”, parteix d’un fet històric i jurídic: la sentencia contra l’estatut d’autonomia de Catalunya, del 2010. No tant pel contingut –que també- sinó per l’ús tergiversat dels mecanismes legals per part del PP. Primer recollint signatures contra el projecte, després impugnant-lo davant el Tribunal Constitucional un cop aprovat per tres cambres parlamentàries i un referèndum vinculant. El PP qui acusa els redactors de l’Estatut del 2006 de “reforma constitucional encoberta” provoca una ruptura constitucional en tota regla, de manera que com ha recordat algun insigne jurista avui Espanya ha deixat de tenir constitució territorial, perquè el Tribunal Constitucional es carregà tot d’una el pacte constituent amb Catalunya que significava l’Estatut. Avui Catalunya té en vigor un Estatut d’Autonomia no votat per  la ciutadania sinó allò que va decidir (amb argúcies poc homologables als estàndards democràtics occidentals) un Tribunal Constitucional, que ha esdevingut un problema constitucional.

El procés sobiranista que s’ha portat a terme encaixa en la legalitat constitucional, però s’ha provocat des de les institucions centrals que no fos així. S’ha intentat pactar per tal de fer una consulta a Catalunya, de divuit maneres diferents. I la resposta sempre ha estat no: “ ni puedo ni quiero”. Durant els darrers set anys no hi ha hagut cap resposta a les pretensions que venien de Catalunya. No hi ha hagut possibilitat de fer política, tan sols ésser objecte de l’aplicació del codi penal i de la suspensió automàtica de qualsevol pas que s’ha fet des del Parlament o des del Govern catalans. S’ha produït un abús de les institucions estatals per anar en contra del procés sobiranista. S’ha instal·lat el “tot val” perquè  alguns conceben la unitat d’Espanya com un fet de dret natural i no pas de dret constitucional democràtic.

El problema més greu, al meu parer, és aquest: no hi ha res a discutir, ni a replantejar, només a reprimir, com la sedició. Els constitucionalistes estan dividits perquè podem trobar arguments a favor i en contra de celebrar un referèndum. I les pretensions catalanes, que malgrat les dificultats, avancen, ho tenen en compte. El darrer pas ha estat l’anunci de la celebració del referèndum unilateral el proper 1 d’octubre. No hi ha acord possible amb aquells que s’han carregat la constitució i el Tribunal Constitucional, i només saben pensar en negatiu.

Joan Lluis Pérez Francesch és nomenat nou director de l'ICPS

http://www.uab.cat/web/detall-de-noticia/joan-lluis-perez-francesch-es-nomenat-nou-director-de-l-icps-1345711517479.html?noticiaid=1345725128064

L'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), institut adscrit a la UAB i dedicat especialment al foment de la recerca en ciència política, ha escollit com a nou director Joan Lluís Pérez Francesch, professor del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la UAB.