ORDRE PÚBLIC I EMERGÈNCIA SANITÀRIA

A l’Estat espanyol, el Reial Decret que declarava l’estat d’alarma, i les seves corresponents pròrrogues, tot i que no han suspès tècnicament drets fonamentals, sí que han “afectat” o limitat l’exercici de la llibertat de moviments, de reunió i manifestació, o de culte, entre d’altres. El confinament, com es obvi, provoca una situació en la qual no és possible la mobilitat i per tant, directament o de retruc afecta els drets esmentats. Alguns han criticat el confinament tan dur que es va establir, propi d’una concepció més de lluita contra el desordre públic que no pas contra una emergència sanitària.  

A França, on també s’ha aplicat la tècnica del confinament per a lluitar contra la pandèmia, hi ha hagut una visió més explícitament garantista dels drets fonamentals i de les llibertats públiques; en concret de la llibertat de culte. En efecte, un cop declarada pel govern francès  l’estat d’emergència sanitària, es va prohibir a partir de l’11 de maig tota celebració litúrgica o reunió en llocs de culte a tot el territori, excepte les celebracions funeràries amb un màxim de vint assistents. Tanmateix, el  Consell d’Estat, després d’admetre a tràmit una demanda de diverses associacions i de particulars a títol individual, va ordenar el dia 18 del mateix més que en el termini de vuit dies aquesta mesura fos anul·lada per entendre que era un “atac greu i il·legítim” a la llibertat de culte, tot argumentant que es podien prendre mesures menys estrictes, com limitar els actes a un màxim de deu persones. El tribunal administratiu francès entén que la prohibició general i absoluta és desproporcionada en relació a l’objectiu de preservar la salut pública i constitueix una violació greu d’un dret fonamental. Ens ve a dir –com recorda la teoria constitucional- que els drets no són absoluts i es poden limitar, però sempre amb mesures proporcionals, perquè en un altre cas estaríem davant la destrucció del dret. En el cas francès ens trobem a més davant un exemple de laïcitat positiva, atès que la separació institucional entre el poder civil i les confessions religioses  no entorpeix ans més bé ajuda a un bon exercici de les llibertats públiques, com és la religiosa, i més en concret de culte.

La decisió acabada d’esmentar ens posa en relleu la diferent concepció de la relació Estat i societat en la lluita contra la pandèmia en els diferents Estats europeus. A la República Federal Alemanya el Tribunal Constitucional va declarar que aquesta lluita és una finalitat prioritària i que per tant justificava el tancament dels centres de culte, que -com a Espanya- s’han anat obrint amb la desescalada. A Itàlia i a la majoria d’Estats membres de la UE s’ha fet una cosa similar, amb més o menys consens eclesiàstic.

En el cas espanyol destaca una mena de “perfil baix” general pel que fa a tolerar qualsevol decisió, fins i tot la de suprimir l’exercici dels drets, en nom d’una idea de l’excepcionalitat  totalment modificadora de les formes de vida. La manca d’una cultura democràtica, la por o la gestió autoritària poden explicar que es pugui acceptar qualsevol decisió col·locada en un decret sense més debat. A casa nostra hem vist i sentit com l’Església catòlica ens recomanava no anar a missa, cosa que segur que ha estat una decisió responsable davant la pandèmia.  

El cas francès, però, ens mostra un tractament de la lluita contra la pandèmia estrictament des de l’emergència sanitària; el cas espanyol més com una qüestió d’ordre públic, segons ja hem indicat abans. Ha dominat la idea d’una ciutadania resignada, infantilitazada amb lemes de màrqueting, en un context de confinament duríssim. Fins i tot alguns tribunals han intentat impedir l’exercici del dret de manifestació. La lluita contra la pandèmia s’ha situat en les coordenades de l’excepció jurídica plantejada per una norma reglamentària, com si així es pogués deixar temporalment sense efecte la Constitució. La proporcionalitat de les mesures ha  aparegut ja en el desconfinament, abans tothom a casa seva. A Espanya s’han incoat més d’un milió de multes per desobediència als agents de l’autoritat en cas de trencament del confinament, de dubtosa legalitat perquè la llei de seguretat ciutadana ha anat a raig. A França encara s’han posat més, però el motiu ha estat de tipus sanitari no de seguretat pública. A Espanya surten els militars en roda de premsa, cosa impensable en qualsevol altre Estat de la Unió Europea. Aquí s’aprofita per centralitzar, per limitar drets, per asfixiar amb normes detallistes que donen el pas a una interpretació perillosament arbitrària de la policia. Ningú alerta de res, i es declara l’estat d’alarma amb una interpretació del text normatiu i de les pròrrogues successives que deixa indefensa la ciutadania davant la voracitat del partidisme i de la captació de simpaties de cara a la reconstrucció. Una “nova normalitat” plena de propaganda i de portes obertes a l’abisme. Allò que alguns anomenen “nova normalitat” hauria de ser la cultura democràtica, entesa com aquella que pot generar més seguretat, més civisme i més salut pública.