divendres, 26 d’octubre de 2012

Constitucionalisme totalitari i constitucionalisme democràtic (I)

Les darreres setmanes han anat plenes d’insults i de comentaris contraris al procés sobiranista i d’autodeterminació que s’ha iniciat a Catalunya. Les reaccions han estat brutals, algunes poc intel·ligents – apel·lant a la força militar o a la coacció directa -, d’altres més pròpies del poc joc de cintura de la classe política madrilenya, i d’altres amb el discurs de la por com a bandera. En el fons, han estat reaccions pròpies d’una cultura totalitària, que té els màxims ressorts en una definició de l’espanyolitat a la seva imatge i semblança, i en una concepció de l’Estat espanyol com una unitat nacional (art.2. només la primera part), associada a la sobirania nacional en el conjunt del poble espanyol com única que pot fer i desfer tot l’ordre polític establert ( art. 1.2 CE). La lectura d’aquest articles, descontextualitzats i sense sentit pràctic, sinó dogmàtic, es completa amb la referència a l’art. 168 CE que regula (impedeix) la reforma constitucional del títol preliminar o entenent que hi ha una revisió total de la constitució. El bagatge constitucional es completa amb la referència a l’art 92  CE, desenvolupat per la llei orgànica reguladora del referèndum que la defineix com una competència estatal.

Els constitucionalistes totalitaris entenen que la constitució es com un catecisme, com un dogma de fe, que per tant, desqualifica sense discussió possible, un referèndum d’autodeterminació o de secessió de Catalunya, com abans ho havien fet amb l’Estatut d’Autonomia. Enlloc de trobar solucions o de plantejar àmbits de diàleg i de negociació, responen amb un “no i punt”, més propi de la mentalitat inquisitorial que de la democràtica. Impropi de la cultura constitucional. L’Estat espanyol, desconcertat pels moviments darrers que s’han produït a Catalunya no sap com respondre i enlloc de raonar amb tranquil·litat, expulsa una part dels seus ciutadans de la possibilitat de construir la convivència política en llibertat. Ja està tot dit. Ras i curt. Sense contemplacions. Aquí hi ha ciutadans de segona.

 Els partidaris de l’emancipació nacional de Catalunya han d’actuar amb prudència, amb constància i sobretot amb una gran base jurídica en els seus arguments. La Constitució espanyola, com tot el dret, s’ha d’interpretar d’acord amb les circumstàncies i el context històric, que no és el mateix de fa més de trenta anys. I la Constitució, remet al dret internacional per a la interpretació de les llibertats (també les nacionals) a l’art. 10.2 CE, i cal recordar que l’organització territorial de l’Estat es complementa íntimament amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de manera que formen tots dos el “bloc de constitucionalitat”. Així, Catalunya pot elaborar la seva llei de consultes populars, i també pot demanar –mentre no es reformi la llei- que el govern central autoritzi o delegui la convocatòria del referèndum, sempre consultiu i no vinculant. A més, el dret internacional  empara l’autodeterminació, i quanta més coacció irracional l’Estat espanyol plantegi sobre Catalunya, més arguments aquesta tindrà per demanar l’empara de la comunitat internacional.

El problema més greu, al meu parer, en aquest moment és el madrilenyisme polític, la concepció d’Espanya pensada i viscuda des dels despatxos i els cervells formats a Madrid, que ara com fa dos-cents anys imposen de forma unilateral com ha de ser el món, el petit món d’una part de la pell de brau: monolític nacionalment, enfrontat amb la “perifèria”, incapaç d’integrar la diversitat, devastadorament antidemocràtic.