dimarts, 28 d’agost de 2012

La política de l'esperança


Una de les notes més significatives de la conjuntura actual al nostre país és la desesperança. Asfixiats per la crisi econòmica, les retallades, l’atur, el cost de la vida cada cop més enfebrat, les dificultats per a viure amb dignitat una part important de la població, tot plegat està fent estralls a la ciutadania. Avui dominen el desànim i la desconfiança.

El desànim davant la crisi econòmica i moral que ens envaeix, i la desconfiança envers els gestors dels afers públics, perquè tot i que com passa sempre paguen justos per pecadors, hi ha cada personatge en el circ mediàtic de la “classe política” que és per a llogar-hi cadires! Cal un regeneracionisme moral, n’estic convençut, i foragitar els desaprensius que ens xuclen la saba d’aspectes tan importants per una comunitat nacional com ho són el lideratge, l’actitud de servei i la bona fe en la donació de la vida per als altres.

Catalunya és una nació. I ho seria de molta més qualitat, si no fos per les actituds sectàries que no ens deixen viure des del mínim comú denominador. Una nació necessita compartir valors i actituds, i a Catalunya la integració mitjançant la llengua i els lligams comunitaris és vital. El sectarisme no ens deixa acceptar mínims comuns denominadors, ni lideratges, especialment en moments crítics com el present. I així ens va. No podem ésser tan estúpids com per a deixar-nos destruir per nosaltres mateixos. Ens cal refermar el sentiment d’unitat: “et pluribus unum”. En altre cas, només obtindrem feblesa, desconfiança entre nosaltres, visions esbiaixades i paranoiques d’una realitat que és tossuda, poc mal·leable, per no dir dura com una pedra. O anem junts o no farem res de bó. I cadascú al seu lloc. Què és això de pensar que quan més radical és una proposta és més adient?  Quina tonteria voler liderar un procés polític des de posicions de poca representativitat! Per sort l’època del tripartit ja ha passat!

Catalunya necessita lideratges forts i potents moralment. I aquest ha de venir de la majoria política i amb el suport de les altres forces polítiques i socials. D’aquesta manera es podrà treballar amb èxit per tal de fer una política de l’esperança.

Tot i que en contextos ben diferents, recordo l’any 2009. La presa de possessió del president Obama, va ser un autèntic bany de multituds a Washington. Quin carisma i capacitat de lideratge va saber aixecar en aquell moment! Obama parlava de “nosaltres", el famós “Yes, we can”, un discurs transversal per a la nació americana. Obama representava així la política de l’esperança, que potser s’ha esvaït per la dificultat de la dura gestió del dia a dia. Recordo també el 2003 al Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, aparegué –salvant les distàncies- com el símbol d’una nova manera de fer política, més propera a les persones, més preocupada per les necessitats immediates i fins i tot urgents de la gent, com ara fer front a la fam.

Hi ha moments en la història que determinats líders posen en relleu una nova manera de fer les coses, com ho han estat també per exemple,  Vaclav Havel a Txèquia o Lech Walesa a Polònia. En tos els casos, hi ha un esforç per tal de prestigiar la política, i una aposta per a fer retornar l’esperança, una esperança que comença per poder garantir uns mínims vitals dignes a la ciutadania. Un nacionalisme personalista.

Què Déu beneeixi als polítics amb aquestes capacitats! N’estem molt necessitats a casa nostra. Ens calen polítics i ciutadans que entenguin i respectin a les majories polítiques, i que no obstaculitzin per interessos partidistes la revindicació nacional; la més important de totes: la política de l’esperança per a totes les persones.