dissabte, 9 de juny de 2012

PERSONA, JUSTÍCIA DISTRIBUTIVA I CRISI COMUNITÀRIA



I
L’actual crisi econòmica, financera, social, humana en definitiva, ens permet aportar reflexions des de la perspectiva personalista, perquè tot aquest conjunt de condicionants està afectant la mateixa configuració de la persona humana, polièdrica per definició. Avui ens cal defensar un model d’ésser humà obert a l’espiritualitat i a la transcendència com a nou paradigma per tal de superar el materialisme, el consumisme, la immanència o el relativisme moral que ens han portat a l’actual carreró sense sortida. Cal que en diem prou, en nom de virtuts humanes profundes i de valors basats en la justícia social i en la justícia distributiva, des d’una concepció comunitària i fraternal, i per tant menys individualista.

La situació actual ens dona peu a reivindicar el principi de solidaritat, tot posant èmfasi en la persona, la societat i els vincles comunitaris. Així, passaríem de l’estat del benestar a la societat del benestar. Avui el benestar caldrà cercar-lo novament en els lligams comunitaris, en les societats mútues, en l’ajuda caritativa, si més no com a complement d’un estat que ja no podrà portar a terme les funcions d’altres èpoques. Cal que ens adonem que les coses no seran mai com abans. Mal que ens pesi. Fugim de demagògies estèrils i d’estertors frustrants. Avui, diguem-ho clar, hem de fer de la necessitat virtut i redimensionar l’estat. On s’ha vist que l’estat hagi de fer de tot, i menys si no hi ha diners!

Per tal de superar la lamentable situació en la que ens trobem, necessitem persones emprenedores, a l’estil de la bona burgesia de casa nostra. Persones responsables, es a dir, conscients del deure de retornar a la societat els beneficis que es puguin produïr per l’activitat industrial, comercial i mercantil. Avui precisem també persones amb un profund esperit cívic, que defensin un ordre de valors per la convivència en llibertat, un ordre “republicà” que si cal sigui imposat mitjançant les estructures de l’estat democràtic de dret. I penso que també és imprescindible un sistema fiscal just, deferent amb persones com les que acabo de dir, que superi l’actual “voracitat”, que se sembla més al meu parer a un “mandarinat” que a un ordre transparent per garantir una autèntica distribució de la riquesa. Encara hi ha algú avui que es cregui que “Hisenda som tots?”.

L’estat, a casa nostra, necessita augmentar molt la transparència administrativa (recordem que l’administració a l’estat espanyol es construeix al voltant del rei i en contra del ciutadà i que aquest element és una mena de subconscient col·lectiu que cal foragitar). Les “bones pràctiques” administratives posen de manifest que els poders públics també poden ser incívics i maltractar innecessàriament al ciutadà (avui sovintegen codis de bones pràctiques per tal d’orientar en una millora del servei que les administracions han de donar a les persones). El ciutadà ha de ser tractat com a contribuent que vol saber què es fa amb els diners que paga per a sostenir la “casa comuna” (i no com a contribuent no ciutadà, que com que paga impostos ja no cal que s’interessi per res més). Un contribuent no ha de ser tractat com un delinqüent en potència (per exemple, avui es castiga amb una multa el mer error de transcripció de xifres en una declaració!). D’altra banda, cal perseguir de forma creïble el frau fiscal –barreja de quixotisme i picaresca a l’espanyola-, i sobre tot em sembla urgent adoptar mesures de conscienciació de la idea de que allò que un ciutadà no paga ho paguem entre tots (o es que hi ha algú que pensi que l’incivisme de no pagar o fins i tot l’insubmissió del “no vull pagar” és gratis?).

En aquest retorn a la vida comunitària voldria posar l’èmfasi en dues actituds per a mi deplorables. Una és la “mera indignació”. Considero que indignar-se pot ser una actitud moral però no una forma d’obtenir un tracte de favor. Jo m’indigno i aleshores m’han de tractat de forma privilegiada a la resta de ciutadans no indignats? O sigui que només puc acampar a la Plaça Catalunya si estic indignat? Això no pot ser, perquè penso que s’allunya dels paràmetres civilitzats i entra dins de la mera provocació, que potser és el que es persegueix per alguns, ni més ni menys. L’altre actitud que és per a mi inacceptable és la confusió entre declarar-se “antitistema” i fer el brètol. Penso que ser antisistema (quans antisistema hi ha que no depenen en res ni tenen res a veure amb el sistema?) és una qüestió pròpia de la llibertat de pensament, molt respectable, però que no  té res a veure amb accions de tipus delictiu o incívic (és una actitud antisistema omplir les parets de grafits o cremar contenidors durant una manifestació?). No ens deixem enganyar per gent que s’aprofita de les circumstàncies per a adoptar actituds extremes, dins el principi “quan pitjor millor”. El “sistema” – molt i molt millorable- ha de reaccionar, amb la claredat suficient: una cosa és l’exercici dels drets i una altra molt diferent cometre delictes o actes incívics que han de ser reprimits sense contemplacions. És de justícia, i en benefici de tots.

II

En el camí cap a una major justícia distributiva, en el marc de l’establiment de més llaços comunitaris, no podem perdre de vista la importància del control fiscal. Cal que recordem que un bon servei d’inspecció i de control dels tributs ha estat al llarg de la història molt útil per tal de descobrir delinqüents tant destacats com Al Capone o Fèlix Millet. En ocasions, ha estat més determinant que no pas la policia o els jutges per a descobrir malfactors.

En aquest punt hem d’esmentar l’alt índex de frau fiscal que hi ha a l’Estat espanyol, una autèntica indecència: entre un 23-25% del PIB està fora de control, mentre que la mitjana europea és d’un 13%. D’altra banda, augmenta progressivament la pressió fiscal amb la intenció d’assimilar-se a la Unió Europea, però no es té en compte que ni els sous són iguals, ni el ritme d’increment d’aquesta pressió.

També ens trobem amb la regularització el diner “negre” aprovada darrerament pel govern del PP, així com altres elements com el blanqueig de diner provinent de la bombolla immobiliària que ens ha esclatat a tots i ha beneficiat a uns quants. Per no dir l’existència d’un segment de productes de luxe, que celebren les seves fires i exposicions, sense el més mínim rubor. Paral·lelament, els paradisos fiscals segueixen existint per a les grans fortunes,amb total normalitat.

Amb això ens arriba la crisi del “deute sobirà” en el marc dels estats de la zona euro, el descobriment del gran poder dels mercats i dels mercaders –fins i tot per damunt dels estaments públics que no s’atreveixen a regular res-, les conseqüències de l’absència d’una política econòmica comuna a la zona euro, i altres aspectes que em fan preguntar: quin és el paper de l’estat, avui? Un estat subordinat als mercats, un estat que necessita aquests mercats per a sufragar deutes i per tant una situació que posa en dubte el principi del poder hegemònic dels poders públics. Si l’estat és un entramat institucional que exerceix un poder hegemònic, és a dir, sobirà, la situació actual ens permet afirmar que aquestes categories s’han relativitzat molt, per no dir, que han desaparegut. I això ens mena a un nou paradigma per a reflexionar sobre la política, la democràcia, i  l’estat de dret.

D’altra banda, sorgeix la pregunta: qui controla al fisc? Es clar que el poder judicial mitjançant les regles de dret, tot i que no sempre és del tot possible, davant la voracitat fiscal, de les normes i de llur aplicació.  I la discrecionalitat administrativa apareix aquí com en altres àmbits de la vida: son tractats els clubs de futbol amb igualtat de condicions que d’altres societats o empreses?

Avui podem afirmar que el control del compliment de les normes fiscals genera por (la por a l’imperium que caracteritza el poder polític, a l’estil del Leviatán de Hobbes). Més por que seguretat jurídica. D’altra banda, la funció redistributiva dels impostos es pot veure malmesa en el context de les “retallades” pressupostàries, atès que no hi ha diners per arribar a una prestació en les mateixes condicions que abans en aspectes com la sanitat o l’educació, camp abonat per a les queixes demagògiques d’alguns. Aleshores ens plantegem què cal fer quan no arriben els impostos per a satisfer els serveis que s’han de prestar, amb la corresponent resposta: o reduïm serveis o augmentem els tributs directes o indirectes, i les taxes per a cobrir els esmentats serveis.

Una altra pregunta que em faig és: què es pot fer quan s’han inflat amb duplicitats, ineficiències, i amb un dèficit insostenible els pressupostos públics? Algú hauria de ser responsable de la pèssima gestió dels afers col·lectius. Ningú es vol fer responsable de les condicions que han portat a la situació actual, i fins i tot alguns tenen la poca vergonya de manifestar-se contra algunes retallades en sectors que ells havien gestionat fins fa pocs mesos. Inaudit!

Finalment, també voldria posar l’accent sobre l’anomenat “oasi català”: el fet diferencial català, derivat de la condició de nació sense estat propi, no ens pot fer ignorar aspectes tan vergonyosos com el cas Millet, els casos de corrupció urbanística destapats els darrers anys, l’existència d’una societat civil subvencionada o l’elevada “desafecció” entre la ciutadania i els dirigents polítics.





III

Del conjunt de les idees anteriors en voldria extreure dues conclusions:

1.- Avui ens cal evitar tot tipus de frau fiscal (de treballadors i d’empresaris), i superar la cultura del “gratis total”, inèrcia molt negativa perquè genera actituds passives i poc emprenedores.

2.- L’estat social i del benestar d’avui intenta redistribuir la riquesa, però podria fer-ho amb més justícia. Quan ens plantegem millorar l’estat del benestar sempre surten els partidaris d’allò que podríem anomenar el sistema “Robin Hood” (robar els rics per donar els pobres), demagògia que només serviria per a enfonsar un país en la més absoluta de les misèries.

La millora de l’estat del benestar caldrà fer-la amb criteris estables, que permetin desenvolupar la riquesa, que no estigmatitzin la iniciativa privada, que no castigui perquè si el fet de “tenir coses” (dret de propietat), estalviar, projectar-se a la vida mitjançant pertinences (perquè forma part també de l’ésser, com ha desenvolupat la doctrina social de l’església), sense un fisc amb esperit confiscador, sense pretendre igualar tothom en la pobresa, sinó garantint a tothom un mínim existencial digne.

La justícia social ha de construir-se sense odi, des del dret, amb normes justes, amb respecte a les persones i les seves circumstàncies. El retorn a la comunitat ha d’afavorir el sentit de justícia entre els seus membres. I la justícia com a valor i virtut humana és material i espiritual. Només així comprendrà tots els ressorts de la vida de cada persona.

                                                     ****************