La Unió Europea condemnada per no publicar els objectes prohibits a l’equipatge de mà dels avions

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha condemnat la decisió de la Comissió europea de no publicar la llista d’objectes prohibits en l’equipatge de mà dels avions. L’obsessió per la seguretat ha fet que les autoritats europees imposessin unes mesures, que, si més no, en el procediment per tal d’establir-les han de ser respectuoses amb els drets fonamentals i la cultura de la llibertat pròpia de l’Estat de Dret. La publicitat de les normes i la seguretat jurídica son innegociables en aquestes les coordenades. La no publicació de la llista d’objectes prohibits crea una incertesa inacceptable, no tan sols a la ciutadania sinó als agents que han d’aplicar les normes i decisions.
Cal recordar que fins l’agost passat no es va publicar l’esmentada llista, i el reglament europeu que regula la matèria que comentem és de 2003. D’aquesta manera s’han donat casos esperpèntics com una persona a la que li van obligar a baixar-se de l’avió per portar unes raquetes de tennis, objecte prohibit però no publicat en l’annex corresponent.
Més enllà de la reflexió sobre l’ incompliment de requisits bàsics pels poders públics, que ningú amb una mica de seny pot posar en dubte, estranya aquesta manera d’actuar tan opaca i que genera un malestar innecessari a una part important de la població. Aquest fet ens posa de manifest con la lluita contra la inseguretat generada pel crim organitzat i el terrorisme, no es pot fer amb les mateixes armes que els criminals, atès que es deslegitimen les mesures.
A banda de cercar l’eficàcia pràctica de les mesures acordades cal respectar sempre unes formes i uns principis. En el cas que comentem no té cap sentit amagar quins objectes es poden pujar com equipatge de mà a un avió. No s’entén què es pot guanyar amagant-ho, ni tan sols en l’eficàcia. Casos com aquests ens mostren, al meu parer, que el civisme i la responsabilitat són virtuts que cal aplicar a ciutadans però també a les autoritats i poders públics.

CONSTITUCIONALISTES I NACIONALISTES

Una de les dicotomies que ha tingut més èxit en el llenguatge polític dels darrers anys, com ho està mostrant el procés per a la investidura del nou lehendakari, amb el suport dels socialistes i populars, es la divisió de les forces polítiques basques entre constitucionalistes i nacionalistes. Aquesta distinció comença a emprar-se amb freqüència a partir de la primera treva d’ETA, a finals dels anys 90 i durant el Pacte de Lizarra, i ha culminat amb el seu objectiu després de les darreres eleccions autonòmiques basques.
Aquesta distinció em sembla molt perillosa, ja que precisament ignora que un dels objectius de la Constitució és la integració política i per tant no l’exclusió. La Constitució no és un catecisme, ple de valors i principis per a combregar, sinó per a no vulnerar, que no és el mateix. Quan es va redactar va pretendre integrar el nacionalisme basc i català, aconseguint més el segon que el primer. No podem oblidar que quan es va aprovar el text constitucional aquest va significar un pacte entre dretes i esquerres, però també entre el nacionalisme espanyol i l’anomenat des de Madrid “perifèric”.
A partir de l’aprovació de la llei de partits el 2002, entrem en una dinàmica de tensió premeditada, fins i tot institucional, que acaba per excloure de la representació política una part de la població basca. Des de l’aprovació de la llei de partits, es pot considerar que hi ha un abans i un després en la política espanyola, perquè aquesta llei ha reforçat l’estratègia excloent dels partits autoanomenats constitucionalistes (socialistes i populars) i ha criminalitzat el nacionalisme, fins i tot el més moderat en una pretensió de deslegitimar indirectament el nacionalisme, arribant a associar-lo fins i tot amb el terrorisme. L’estratègia de la crispació antinacionalista té les seves darreres expressions en el trasllat de les decisions polítiques als jutges (denuncia a Ibarretxe per parlar amb Batasuna, per exemple).
Aquest conflicte ha arribat a uns nivells intolerables en un Estat de Dret, perquè s’ha provocat com mai el seu descrèdit afavorint la creença que aquestes normes i decisions són imposicions estratègiques d’una majoria nacionalista espanyola enfront del nacionalisme basc. L’estratègia de la confrontació, penso, ni vol solucionar el greu problema del terrorisme, molt rendible al nacionalisme espanyol, ni pretén òbviament la integració del nacionalisme basc. La dicotomia constitucionalistes/nacionalistes expressa una “aliança de neuròtics”, entre dos blocs (potser en són més, però interessa simplificar en dos) i els neuròtics ja sabem que tenen pors, fòbies, i altres patologies. I així és impossible fer política, construir un país, propiciar la convivència, respectar el pluralisme, i sobretot respondre a una “cultura constitucional”. L’únic que interessa, sembla ser, és accedir al poder, encara que no es guanyin les eleccions.