Estat d'alarma, seguretat nacional i la irrellevància dels territoris

Estat d'alarma, seguretat nacional i la irrellevància dels territoris

Pensem, 24 de març 2020.

L'objectiu de les línies següents és analitzar les reaccions institucionals recents de l'Estat espanyol front una amenaça global com l'actual pandèmia del Covid-19, on destaquen les crides a la unitat nacional i la tensió entre ciutadania i territori.

Les "excepcions" en un Estat de Dret

Els estats excepcionals fan referència a mecanismes que l'Estat de Dret té al seu abast per a lluitar contra situacions extraordinàries, des d'amenaces sanitàries com les que vivim en aquests dies fins a la guerra, passant per alteracions greus de l'ordre constitucional. Es tracta de mesures sempre temporals, que es poden prorrogar -en el seu cas- i en què tot ha d'estar pautat: les mesures a adoptar, els drets afectats o l'àmbit territorial de vigència.

Els estats excepcionals són tres: alarma, excepció i setge. Formen part de l'anomenada suspensió general de l’exercici dels drets -per diferenciar-la de la suspensió individual a persones sospitoses de pertànyer a bandes armades o terroristes[1].

Aquestes mesures són habituals a tots els Estats. Comporten un reforçament del poder executiu per lluitar contra situacions considerades excepcionals en aplicació de la mateixa Constitució, amb l'únic objectiu de tornar a la situació de normalitat.

L'Estat d'alarma

Dels tres "estats excepcionals", el d'alarma és el mes suau en termes d'afectació als drets de les persones, però també té unes causes i unes mesures que sense cap mena de dubte provoquen molèsties –encara que sigui imprescindibles o necessàries, perquè el seu objectiu és tornar a la normalitat. L'estat d'alarma està previst per casos com "catàstrofes, calamitats o desgràcies públiques", crisis sanitàries com l'actual pandèmia del coronavirus, paralització dels serveis públics essencials o problemes de manca de subministrament de productes de primera necessitat.

La declaració de l'estat d'alarma es fa mitjançant un reial decret acordat en Consell de Ministres. La durada de la mesura no es pot allargar més de 15 dies, tot i que es pot prorrogar amb autorització expressa del Congrés dels Diputats per 15 dies més. Les mesures a adoptar són: limitar la circulació, permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats, o condicionar-les al compliment de certs requisits; fer requises temporals de tot tipus de béns i imposar prestacions personals obligatòries; intervenir i ocupar transitòriament indústries, fàbriques, tallers, explotacions o locals de qualsevol naturalesa -amb excepció de domicilis privats-; limitar o racionar l'ús de serveis o el consum d'articles de primera necessitat; impartir les ordres necessàries per tal d'assegurar l'abastiment dels mercats i el funcionament dels serveis.

Només tenim experiència d'un altre Reial Decret que hagués declarat l'estat d'alarma: fou el 4 de desembre de l'any 2010. El govern socialista d'aleshores va aplicar la mesura després que es tanqués l’espai aeri amb motiu d'una vaga de controladors. Es va emparar en què es tractava d'un servei públic bàsic i que s'estaven produït perjudicis greus als ciutadans i l'economia del país. 

El Cap de l'Estat Major, el general Miguel Ángel Villarroya, durant una roda 
de premsa per informar sobre el Covid-19. Foto: La Moncloa.

El Reial Decret 463/2020

El Reial Decret 463/2020, de 14 de març, pel qual es declara l’estat d’alarma per la gestió de la situació de crisi sanitària ocasionada pel COVID-19 es publica al BOE del dissabte 14 de març de 2020. Fins aquí, la "crisi del coronavirus" té un impacte important en els mitjans de comunicació i en l’opinió pública mundial pels fets esdevinguts primer a Àsia (Xina i l'Iran) i després a Europa (en especial Itàlia). Quan arriba a Espanya podem destacar les decisions que es prenen tant a Euskadi (estat d’emergència sanitària) com les diferents mesures dictades pel Govern de la Generalitat. Els darrers quinze dies o tres setmanes hi ha hagut una tensió entre els partidaris de mesures severes i els que consideraven que no hi havia per tant.

Amb el temps es tanquen les fronteres i la mateixa Unió Europea ho fa pel que fa a les anomenades fronteres exteriors. D'altra banda, el Reial Decret que declara l'estat d'alarma afirma que es mantenen les mesures dictades per les autoritats autonòmiques prèviament, sempre que siguin compatibles amb allò que s'estableix en la nova norma (disposició final primera).

Hi ha dos nivells d'anàlisi. Un primer, el de les mesures de tipus sanitari i de seguretat, les quals en darrera instància han de ser valorades pel seu resultat[2]. No entraré en aquestes consideracions aquí. Un segon, al qual em vull referir, és la mentalitat política subjacent (o les mentalitats polítiques en conflicte) on destaca un cop més la idea d'unitat nacional-estatal. Un "nacionalisme banal" que torna a surar cada cert temps, que es vesteix d'igualtat de la ciutadania i que té dificultats un cop més per admetre les diversitats territorials.

En aquest darrer sentit, l'article 4 del Reial Decret estableix:

"Bajo la superior dirección del Presidente del Gobierno, serán autoridades competentes delegadas, en sus respectivas áreas de responsabilidad:

a) La Ministra de Defensa

b) El Ministro del Interior

c) El Ministro de Transportes, Movilidad y Agenda Urbana

d) El Ministro de Sanidad"

Per tant, es produeix una centralització de les competències, que és perfectament constitucional, tot i que no és l’única manera possible de fer-ho, ni la més deferent amb les competències autonòmiques, i que expressa una visió unitarista i uniformitzada, que contrasta amb el model per exemple de la República Federal d'Alemanya, on es confia molt més en les autoritats dels Länder a l'hora de prendre decisions territorials.

Aquesta centralització temporal i funcional s'observa en les declaracions del president del govern espanyol des del primer moment, amb la idea que cal unitat en la lluita contra el coronavirus, i que aquesta lluita no entén de territoris, sinó que es una cosa dels ciutadans (com si aquests no visquessin en territoris determinats, dins un mateix Estat). Traspua una concepció de la unitat nacional espanyola -recorrent a la política espanyola- que impedeix prendre mesures específiques per territoris, amb la conseqüent diferència de plantejament amb el que propugna la Generalitat de Catalunya reiteradament. D’altra banda, aquesta concepció expressa una manca de rellevància dels territoris, que es recorda no són constitutius de l'Estat, a diferència d'una hipotètica concepció o cultura federal, un cop més inexistent. El "territori nacional" és l'àmbit d’aplicació del Reial Decret (art.2). Ha retornat l'Estat-nació, si és que alguna vegada havia marxat. La versió més clàssica, en tot cas. Els ministres indicats assumeixen la direcció política de l'aplicació de les mesures adients. De ben segur que caldrà coordinar-se amb els òrgans autonòmics i locals, però la decisió política unificada resideix en els ministres competents. Així es demostra on resideix el poder veritable, l'autèntic Leviatan...

L'amenaça global i la llei de seguretat nacional

S'ha comentat poc, però és interessant ubicar la declaració de l'estat d'alarma com una mesura relacionada amb la política de Seguretat Nacional i amb les previsions de l'Estratègia de Seguretat Nacional 2017[3]. Per fer-nos una idea de com tot plegat resta en mans de l'administració de l'Estat, concebuda com l'estat de veritat, cal que ens referim a l'apartat 4 de l'article 4 del Reial Decret, quan afirma que "queda activado el Comité de Situación previsto en la disposición adicional primera de la Ley 36/2015, de 28 de septiembre, de Seguridad Nacional, como órgano de apoyo al Gobierno en su condición de autoridad competente". Davant d'una amenaça global com la que vivim, entra en joc aquest comitè, assessor del Consejo de Seguridad Nacional, òrgan aquest que és una comissió delegada del govern central per a aquestes qüestions. 

A continuació s'hi pot observar la composició d’aquests òrgans, ubicats dins el complex de La Moncloa, allò que s'anomena el búnquer de La Moncloa, en què hi destaca el Departament de Seguridad Nacional, i el seu director.

El Comité de Situación del Consejo de Seguridad Nacional. Foto: La Moncloa.

Composició del Consejo de Seguretat Nacional. Foto: La Moncloa.

Cal recordar el concepte de "Sistema de Seguretat Nacional" previst a la Ley de Seguridad Nacional, definit com el conjunt de recursos humans i materials, administracions, ens socials, etc. que han d'alinear-se amb l'objectiu esmentat. Es tracta però d'una exigència de "cooperació reforçada" entre totes les administracions, inclosa especialment l’autonòmica segons recorda la STC 184/2016, de 3 de novembre. 

El reforçament dels poders de l'estat central

L'estat d'alarma comporta que les policies autonòmiques i locals quedin sota el comandament màxim del ministre de l'Interior (art. 5.1), tot i que les Juntes de Seguretat han de fer efectiu el principi de cooperació. Protecció Civil també resta sota la dependència funcional del ministre de l’Interior (art. 5.4) i el mateix respecte de la seguretat privada. El Reial Decret afirma que els articles 4 i 5 són mesures excepcionals que no afecten la distribució constitucional de competències. Però el reforçament del poder central encara que sigui funcionalment és una obvietat.

L'article 7 i següents estableixen mesures per tal de lluitar contra l'amenaça pandèmica:  restricció de la llibertat de circulació en les vies públiques i requises temporals de material, prèvia informació a les autoritats autonòmiques competents, prestacions personals obligatòries si és el cas, suspensió de les classes a escoles i universitats, restriccions de l’activitat comercial, tancament d’equipaments culturals, recreatius, d’hostaleria, de culte, etc. L'article 12 atorga al ministre de Sanitat totes les funcions necessàries de direcció dels serveis sanitaris públics i privats en el marc de les mesures excepcionals adoptades, necessàries per a la protecció de la salut pública i el mateix en relació al ministre de Transports en el seu àmbit. També és destacable la intervenció de les forces armades (art. 4.5), a les quals se'ls dóna el caràcter d'agents de l'autoritat (disp.ad.5,) per a poder sancionar, en el seu cas.

Destacar també que la suspensió dels terminis processals i administratius dóna una sensació de "stand by" de la vida, atesa l’emergència de la situació (disposició addicional dos, tres i quatre).

Reflexió final

Per acabar, el Reial Decret que declara l'estat d'alarma mostra un "hard power" en mans de l'estat central, especialment lligat a la nació, com sempre ha estat abans a la història constitucional espanyola en situacions d'aquest tipus. Per tal de lluitar amb totes les armes contra la pandèmia reapareix la unitat nacional com a gran concepte, i com a metàfora de la sobirania nacional, que hom recorda que segueix existint, malgrat la descentralització i la cooperació. Per a uns ja és normal que així sigui. Per a d'altres, hom encotilla en excés les mesures, que no s'adapten a les peculiaritats territorials. Es mostra una nova versió del decisionisme polític, qui defineix en darrera instància la lluita contra l'enemic.

En tot cas, el BOE reprodueix un cop més una mentalitat en què el Madrid institucional vol pilotar tota Espanya.

Notes:

[1] Vegeu art. 55.2 CE; art. 116.2 CE i L.O. 4/1981, d'1 de juny. En el cas de l’anomenat estat d’excepció, quan se suspenen drets formalment, esdevé essencial la intervenció judicial, i sempre és important que no es deixi de respectar el control parlamentari del govern que dirigeix l'aplicació de les mesures. En tots tres supòsits d'excepcionalitat aquests elements són cabdals, per no caure en una situació dictatorial.
[2] S'han adoptat moltes mesures de concreció del Reial Decret i gran quantitat de mesures a tots els nivells territorials. També mesures de contingut econòmic per fer front a la gran crisi econòmica que ens caurà al damunt. 
[3] Cfr.  Joan Lluís Pérez Francesch / Montserrat Campos Quesada: La Ley de Seguridad Nacional y la cultura de seguridad en España (PDF), ICPS, working paper, n. 357, Barcelona, 2019. 

MENA: on és el risc?

MENA: on és el risc?

Pensem,  8 de juliol de 2019

El dret de gràcia, l'indult i la política

El dret de gràcia, l'indult i la política

Pensem, 20 de setembre de 2019

Tu ets la meva llum; tu ets la meva vida.

Recordo, fill meu, la teva primera mirada. Els ulls oberts seguien la llum. En un instant es van detenir en mi. Jo em vaig enamorar de tu. 

La mirada clara, diàfana, propera, transcendental, em va emocionar. Avui continuo lligat a tu, i seguiré així fins el final dels dies. La muntanya russa emocional que patim s’ha superposat a aquest fet.

Ara, la mirada immòbil com a amenaça ens vol abraçar, com la parca.  Però el gran raig de vida dels teus ulls serà sempre tota la meva vida.

Enric Prat de la Riba i la Mancomunitat de Catalunya

1.- Prat de la Riba expressa una concepció política del catalanisme, la qual cosa volia dir, en el seu temps, moure’s entre qui entenia el catalanisme com una idea cultural i no política, i aquells que defensaven el federalisme i el republicanisme. El catalanisme polític comportava la conveniència de participar en eleccions i en la construcció d’institucions com la Mancomunitat, des d’una obediència estrictament catalana.

2.- Cal posar en valor la “institucionalització” de Catalunya. A partir de les quatre diputacions provincials, s’aprofita la possibilitat legal per a construir un nou ens, la primera vegada que això és possible després de la desfeta de 1714. A més, amb aquesta nova institució, tot i la seva feblesa, podrà  gestionar amb pocs recursos una gran quantitat de serveis, sota el principi “amb poc farem molt”.

3.- No es un sectari. Envoltar-se dels millors va ser un dels seus grans objectius estratègics. I de diferents ideologies i partits. Així ho demostren els seus col·laboradors: Rafael Campalans, Francesc Maspons i Anglasell, Josep Puig i Cadafalch, Eugeni d’Ors, etc. Si bé podem afirmar que Prat de la Riba és un conservador pel que fa a les seves fonts de coneixement i de formació intel·lectual, va mostrar una evolució i una amplitud de mires que també veiem en d’altres prohoms de la Lliga Regionalista.

4.- Davant l’obra de la Mancomunitat hem de ser conscients de la presència de l’Estat espanyol com a enemic polític. L’Estat no acabà d’acceptar mai la catalanitat de la Mancomunitat, perquè anava més enllà del “regionalismo bien entendido”. Es va moure entre amenaces constants com l’exercit i el lerrouxisme. De la mateixa manera, el projecte d’Estatut d’Autonomia de 1919 va rebre el rebuig frontal de les Corts espanyoles, tot i el plebiscit municipal previ.

5.- Interacció entre institucions i societat. L’obra de la Mancomunitat es pot veure en multitud de serveis que s’engegaren (Xarxa de Biblioteques públiques, Escola de Bibliotecàries, Escola Industrial, xarxa de carreteres i telèfons, entre molts altres), però també cal recordar la presència d’una societat civil forta, com ara l’Orfeó Català, el CADCI, l’Associació protectora de la llengua catalana, etc.

6.- La Mancomunitat hagué de desenvolupar la seva tasca en un context històric de gran convulsió: primera guerra mundial, revolució comunista, ascens del feixisme, pistolerisme... I es abolida el 1925 com una secuel.la del cop d’Estat de Primo de Rivera. Per això es pot dir que la gent que la va dirigir van ser uns valents, una generació amb ideals forts.

7.- Es va desenvolupar un projecte nacional de país, que Prat de la Riba ja havia teoritzat a La Nacionalitat Catalana el 1906 i que quallà en una important proposta electoral unitària com va ser La Solidaritat Catalana el mateix any. Un projecte agosarat, integrador, amb visió de futur, constructiu. Dins el projecte nacional es necessitava poder polític, “estatalitat”, i això és el que Prat de la Riba va desenvolupar des de la Mancomunitat. Aquest projecte “nacionalitzador” topava amb les concepcions nacionals espanyoles, que entenien que no eren compatibles. Un problema que es repeteix en altres moments de la història de Catalunya i que tenim ben present avui.

Els drets dels infants a Catalunya. Debat de la qüestió

Idees força recollides al seminari que tingué lloc el passat 29 de maig  de 2019 a la sessió primera del seminari permanent.

Espai de Reflexió 'El dret dels infants al desenvolupament de la personalitat, a l'educació i a l'habitatge'.

1. - La perspectiva de l’interès superior del menor, va més enllà de la mera protecció de la infància i adolescència, i del complement de la seva incapacitat d’obrar, per concebre’s com un desenvolupament de la personalitat i de la seva autonomia d’actuació.

En aquesta lògica cal millorar la regulació en àmbits com ara la identitat, intervencions clíniques, maternitat, drets digitals... Caldria anar a una regulació més uniforme en la que l’interès superior del menor, com a concepte jurídic indeterminat es pogués fer servir com a pauta per tal de ponderar a cada cas l’exercici de llurs drets.

2.-  Cal adaptar la legislació interna a la internacional i exigir el desenvolupament intern. El menor és una persona amb qualificatius.

És un àmbit on hi ha drets i deures. L’Administració ha d’assumir la seva responsabilitat, i la família també.

Cal un pla sectorial sobre drets dels infants. S’està treballant en aquesta línia a l’Estructura de drets humans de Catalunya.

3.- Massa canvis en el sistema educatiu. Cal una educació de qualitat: a) que desenvolupi l’autonomia de la persona i el seu pensament crític; b) que els infants se sentin estimats i segurs, amb respecte a la diversitat i amb foment del diàleg.

Importància de la pedagogia de la cura (Nel Noddings).

4.- Cal preguntar-se si l’educació és només continguts i cada vegada més. Es un procés en el que hi ha els progenitors (família) i l’Estat (sistema escolar). Tenim confiança amb el sistema educatiu? Es un sistema que garanteix el principi d’igualtat d’oportunitats?

5.- Cal que es concreti més què vol dir igualtat d’oportunitat, des de la perspectiva dels condicionaments socials i ambientals: hi ha segregació per barris a les grans ciutats, no tothom té els mateixos contactes o xarxa social per a tirar endavant a la vida, hi ha exclusions socials i cal prevenir bé la radicalització.

De 0 a 3 anys (petita infància) és l’etapa més determinant de l’educació de la persona, i és l’única que no té cap tipus de subvenció.

6.- Hi ha una autèntica exclusió residencial, que s’afegeix a l’exclusió social. El 42% de menors atesos per Càritas viuen de rellogats. Es dedica una alta quantitat dels ingressos a pagar l’habitatge (fins el 47% és la mitjana a Espanya/ a Europa és el 25%).

Manca una política d’habitatge. Pocs recursos públics i més encara després de la crisi de 2008. 

7.- La manca d’habitatge conculca altres drets dels infants i de les persones en general. Els infants s’han de contemplar dins una unitat familiar que es veu afectada pels problemes derivats de l’habitatge. 

8.- Les mesures d’emergència intenten pal·liar els casos més greus. Destaquen casos de violència masclista, casos de pobresa infantil, ajudes al lloguer.

9.- Importància de tenir una llar, física, emocional, de seguretat i d’intimitat.

L’Administració actua de manera insuficient.

Calen polítiques preventives de l’exclusió i de l’estigma social que es produeix quan es perd l’habitatge o es viu de qualsevol manera en una habitació.