Presentació del llibre "El terrorisme global"

Presentació del llibre El terrorisme global, de Joan Lluís Pérez Francesch i Tomàs Gil

Abacus cooperativa i l’Editorial UOC us conviden a la presentació del llibre El terrorisme global, de Joan Lluís Pérez Francesch i Tomàs Gil
L’atemptat contra les torres bessones de Nova York l’11 de setembre de 2001 va presentar davant de la mirada atenta del món una nova manera d’estendre el temor entre la població i els dirigents dels països: el terrorisme global. Les regles del joc havien canviat. El nou terrorisme se’ns presentava per televisió i en directe als espectadors de tot el món. Aquests fets van fer trontollar els fonaments de la societat occidental.
Des de l’atemptat de l’11-S, els països occidentals han hagut de crear noves estratègies antiterroristes per neutralitzar totes les possibles amenaces que apareixen. El terrorisme global presenta la resposta del món occidental, que es caracteritza per una aposta per la seguretat que sovint xoca frontalment contra l’estat de dret.
Amb la participació de:
Juan Antonio García Jabaloy, fiscal d’Eurojust

Josep Maria de Dios, degà de la Facultat de Dret de la UAB
Dia: dijous 29 d’abril. Hora: 19 h. Lloc: Abacus cooperativa Balmes. Adreça: c/ Balmes, 163 .

França aprova una llei que estableix el toc de queda als menors de 13 anys

A França s’ha aprovat una llei que generalitza el recurs al toc de queda per als menors de 13 anys. Els prefectes tindran aquesta competència, que afectarà els menors d'aquesta edat no acompanyats entre les 23.00 i les 6.00 hores si hi ha risc per a la seva seguretat, salut, educació o per raons morals.

La mesura no es nova. Diversos alcaldes ja han dictat resolucions per tal de prohibir la circulació de menors de 13 anys a l’estiu, quan vagin sols per carrer. La mesura afecta especialment a poblacions de la perifèria de París, de la Costa Blava i de la regió central.

L’objectiu sembla ser protegir els ciutadans dels constants robatoris que pateixen per part de bandes organitzades que utilitzen menors. A més, en època turística la imatge de les ciutats franceses es malmet per culpa de la inseguretat ciutadana. El fonament legal, però, és la protecció dels mateixos menors.
Quin món és aquest que fa ús de menors per a lucrar-se il·legalment o per a robar? Com pot ser que la joventut es dediqui a robar de forma massiva i arrossegui els més petits?
Es clar que les condicions de pobresa, d’exclusió social, de marginació, fomenten aquestes actituds. Per això cal lluitar fins el final per la integració i la cohesió social, tot evitant els “gettos”. Aquesta lluita és una responsabilitat dels poders públics però també de cada persona. Podem discutir si les mesures dictades són necessàries o adients, o potser no caldria haver arribat a tant, però la realitat és que no ens podem permetre el luxe d’acceptar com inevitable que els nostres joves (els joves europeus), es trobin desemparats, sense referències, abandonats a reaccions primàries.

D'altra banda, els adults no els hi oferim sempre valors i normes clares, amb tot el testimoniatge d’allò que diem, ni il·lusió, ni llenguatge positiu. Tenim un gran problema al davant i hem de ser valents per afrontar-lo.

Presentació del llibre: Libertad, seguridad y transformaciones del Estado

L'Institut de Ciències Polítiques i Socials i el seu director Joan Marcet
es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre de la col·lecció Grana, n. 27
Libertad, seguridad y transformaciones del Estado

Intervindran
Jesús M. Rodés, secretari de l’ICPS, professor emèrit de la UAB
Josep M. de Dios, degà de la facultat de Dret de la UAB
Joan Lluís Pérez Francesch, professor de la UAB i coordinador del llibre

L’acte tindrà lloc dimecres 10 de març a les 19 hores a la seu de l'ICPS, Mallorca, 244, pral.-08480 Barcelona

Es prega confirmar assistència al c/e vidalqm@diba.cat

Barcelona, febrer de 2010

La lluita contra la pobresa i l'exclusió social

L’any 2010 ha estat declarat per la Unió Europea l’Any Europeu de Lluita contra la Pobresa i l’Exclusió social. Davant d’aquest fet la Fundació Arrels ha endegat una campanya de sensibilització amb el títol de “Posa sostre a Barcelona”. Es vol sensibilitzar de la xacra que suposa no gaudir de sostre, de viure al carrer i de caure en l’exclusió social.
He llegit a un fulletó informatiu de l’entitat que esdevé urgent reivindicar els drets d’aquestes persones, com per exemple treure-li el suc a la targeta sanitària, a la possibilitat de gaudir d’un metge de capçalera, d’anar a cobrar la pensió, d’accedir a un menjador públic, o de tenir tota la documentació personal en regla. Certament, cal esforçar-nos per ser a prop d’aquelles persones que malviuen al carrer, que sovint son tractats com ciutadans sense drets. Fins i tot sembla que siguin invisibles o com si molestessin.
És de justícia felicitar voluntaris i col·laboradors d’Arrels i d’altres entitats similars per la feina tan immensament important que fan per tal de dignificar la vida d’aquestes persones excloses; una feina agraïda quan es veu la possibilitat de reconduir situacions extremes, tot superant desesperacions o treballant per inserir a la societat un col·lectiu que no sempre es compren en tota la seva complexitat. Un problema que afecta 79 milions de persones a tota la Unió Europea!

El cost d’un soldat a l’Afganistan

La guerra d’Afganistan està tenint un cost molt elevat per a les potències occidentals, inclòs l’Estat espanyol. Els EE.UU enviaran 30.000 soldats més a la zona (així arribarà als 65.000). Entre els Estats de la OTAN enviaran uns 7.000 soldats més. Sembla ser que la proposta espanyola és enviar entre 200 i 420 més (que s’afegirien als 1.000 que actualment estan destacats allà).
He llegit que el cost d’un soldat espanyol a l’Afganistan suposa uns 1.300 € diaris en concepte de dietes, alimentació, llit, transport, material de combat i blindatge, a més de reduccions d’impostos, assegurances, etc. L’orografia de l’Afganistan, la manca d’infraestructures, serveis, la temperatura, tot es realment inhòspit i encareix l'enviament.
El cost de la missió ha suposat que entre gener i setembre de l’any passat l’Estat espanyol ha invertit 364 milions d’euros en Afganistan, segons el ministeri de defensa. La política exterior espanyola en aquest camp suposa una gran despesa. Entre gener i setembre de 2009 el conjunt de les missions militars a l’estranger ha suposat una despesa de 713 milions d’euros.
L’augment del contingent militar espanyol a Afganistan és difícil d’explicar en temps de crisi econòmica, tot i que es pot comprendre tenint en compte les aliances estratègiques. D’altra banda, cal recordar que en aquesta campanya han mort 89 militars espanyols.
La guerra d’Afganistan s’ha enquistat i sembla difícil una retirada immediata, perquè això donaria ales als sectors més integristes, i perquè és un autèntic santuari del terrorisme. Ara bé, ja ningú defensa que es tracta d’una intervenció humanitària, sinó d’una guerra en tota regla. Com a mínim hem avançat en l’ús de les paraules, i ara fem servir un eufemisme menys. . .

ELS ESCÀNERS CORPORALS

Avui he estat al programa Els Matins de TV3, per parlar de les implicacions jurídiques de la implantació de noves mesures per a garantir la seguretat als aeroports. Aquest és un dels grans temes de debat: fins on es pot arribar per a garantir una seguretat el més total possible, però sense vulnerar els drets fonamentals de les persones?

Podeu consultar el video:
http://www.tv3.cat/videos/2237499

Temps de desafecció

Vivim un temps de descrèdit de la política i dels polítics. No es nou. Però s’ha accentuat per culpa de casos de corrupció, d’escàndols urbanístics, o de desviació de diners públics els darrers mesos. El mot “desafecció” va ser emprat pel president Montilla per al·ludir a la possible desvinculació de Catalunya en relació a Espanya per obra i gràcia dels problemes del finançament i del retard en la sentencia de l’Estatut. Després s’ha utilitzat com una paraula comodí per a fer referència a la distància entre governants i governats. Li podem dir de moltes maneres. La realitat és que avui hi ha una notable crisi de la política i dels polítics.
Ens trobem amb la paradoxa de que els poders públics no troben els ciutadans -de vegades ni tan sols els busquen- atès que ja s’han fet servir per a legitimar el sistema mitjançant les eleccions. Aleshores podríem afirmar que tenim un sistema polític democràtic sense gaire demòcrates, i que caldria aprofundir molt en la qualitat de la democràcia tant en l’àmbit institucional com social i en especial en tot allò referent a la qualitat humana de tots plegats. Només així es podria passar d’una “democràcia governada” a una “democràcia governant” en la qual la ciutadania tingués un paper més actiu. Sovint, en canvi, l’exercici de la ciutadania responsable es confon o resta amagat pel protagonisme de grups subvencionats o de xarxes clientelars. En l’àmbit autonòmic, els pactes postelectorals a Catalunya i a Euskadi contra el partit que ha guanyat les eleccions ha ofès moltes persones. Dir que és legítim sembla una excusa. En general, podríem dir que quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, si després uns quants professionals de la política decideixen per ells.
D’altra banda, és relativament fàcil dedicar-se a la política sense gaire “control efectiu de qualitat”. Trobem personal que fa anys i panys que està enganxat a la mamella del pressupost públic, sense estudis o coneixements específics, tot esperant una jubilació com a màxima meta de la seva vida. Que la democràcia és manifestament millorable es pot observar també en el grau de sectarisme amb què s’exerceix el poder. Com que els representants no son escollits nominalment sinó en el marc d’unes llistes, el gran valor a fomentar és la fidelitat a la llista. La moció de censura on tot suma per treure qui mana, això sí només un cop per legislatura, és el punt d’arribada més extrem d’aquest sectarisme, com hem pogut viure en diversos indrets de la nostra comarca. A més, el control de la informació – aquesta sempre implica poder- mitjançant campanyes o butlletins de propaganda amb diners públics, o dificultant l’accés a la documentació als grups de l’oposició, són malauradament pràctiques massa habituals.
Testimoniar virtuts cíviques és difícil, com ens ho mostra la història. Tenim grans exemples de persones que han donat la vida per un ideal i que han servit de tot cor la causa del seu poble, ciutat o país. Per tal d’honorar aquells que han fet i fan el bé, identifiquem i expulsem de la vida política corruptes, erotitzats, prepotents, incultes, acomodats i altres desaprensius que potser tenim ben a prop. No ens deixem endur per la desafecció. I que cadascú llegeixi tot el que dic en la clau local que li pugui afectar.

(El9Nou, Vallès Oriental)