A França s’ha aprovat una llei que generalitza el recurs al toc de queda per als menors de 13 anys. Els prefectes tindran aquesta competència, que afectarà els menors d'aquesta edat no acompanyats entre les 23.00 i les 6.00 hores si hi ha risc per a la seva seguretat, salut, educació o per raons morals.
La mesura no es nova. Diversos alcaldes ja han dictat resolucions per tal de prohibir la circulació de menors de 13 anys a l’estiu, quan vagin sols per carrer. La mesura afecta especialment a poblacions de la perifèria de París, de la Costa Blava i de la regió central.
L’objectiu sembla ser protegir els ciutadans dels constants robatoris que pateixen per part de bandes organitzades que utilitzen menors. A més, en època turística la imatge de les ciutats franceses es malmet per culpa de la inseguretat ciutadana. El fonament legal, però, és la protecció dels mateixos menors.
Quin món és aquest que fa ús de menors per a lucrar-se il·legalment o per a robar? Com pot ser que la joventut es dediqui a robar de forma massiva i arrossegui els més petits?
Es clar que les condicions de pobresa, d’exclusió social, de marginació, fomenten aquestes actituds. Per això cal lluitar fins el final per la integració i la cohesió social, tot evitant els “gettos”. Aquesta lluita és una responsabilitat dels poders públics però també de cada persona. Podem discutir si les mesures dictades són necessàries o adients, o potser no caldria haver arribat a tant, però la realitat és que no ens podem permetre el luxe d’acceptar com inevitable que els nostres joves (els joves europeus), es trobin desemparats, sense referències, abandonats a reaccions primàries.
Quin món és aquest que fa ús de menors per a lucrar-se il·legalment o per a robar? Com pot ser que la joventut es dediqui a robar de forma massiva i arrossegui els més petits?
Es clar que les condicions de pobresa, d’exclusió social, de marginació, fomenten aquestes actituds. Per això cal lluitar fins el final per la integració i la cohesió social, tot evitant els “gettos”. Aquesta lluita és una responsabilitat dels poders públics però també de cada persona. Podem discutir si les mesures dictades són necessàries o adients, o potser no caldria haver arribat a tant, però la realitat és que no ens podem permetre el luxe d’acceptar com inevitable que els nostres joves (els joves europeus), es trobin desemparats, sense referències, abandonats a reaccions primàries.
D'altra banda, els adults no els hi oferim sempre valors i normes clares, amb tot el testimoniatge d’allò que diem, ni il·lusió, ni llenguatge positiu. Tenim un gran problema al davant i hem de ser valents per afrontar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada