Dret a informar sobre veritats
Es un lloc comú entendre que la llibertat d’expressió és un dret nuclear de la democràcia. També que aquest dret comporta expressar veritats i no mentides. Entorn de la llibertat d’expressió es produeix un dels debats de més llarga volada de la història del pensament polític contemporani, com ens il·lustra la magnífica obra de John Stuart Mill. Relacionada íntimament amb la llibertat d’expressió tenim el dret a la informació, generalitzat en l’actual món digital, i que atribueix als informants una gran capacitat per tal d’influir en la societat. Ara bé, la informació afecta a l’expressió de fets que han de ser veritables, que s’han d’haver contrastat, mentre que les opinions han de ser lliures, i s’ha de separar clarament una cosa de l’altra. Avui, però, els algoritmes afavoreixen sovint la polarització amb continguts que generen indignació, encara que la veracitat es vegi afectada. Anem a parar així a la postveritat en la qual els fets objectius tenen menys influència que les creences personals i les emocions a l’hora de modelar l’opinió pública. D’aquí a les notícies falses (fake news) pot haver-hi una petita passa, quan a l’empara de la llibertat d’expressió es difonen mentides deliberades, amb la corresponen confusió amb les opinions, generant així una important afectació negativa a la qualitat de la democràcia.
Faig aquesta introducció conceptual perquè darrerament he observat una mena de deixadesa entre els periodistes i informadors en general en relació als termes jurídics. Es parla de Real Decret o Decret, i el Decret-Llei ha desaparegut perquè deu ésser massa llarg i aleshores s’informa de la convalidació d’un Decret quan això no té cap sentit. També he vist que es parla amb una considerable lleugeresa de deportació, quan aquest terme no existeix al dret espanyol i europeu. D’altra banda, es confon el Poder Judicial amb el Consell General del Poder Judicial. En relació a la Unió Europea es fa referència al Consell, quan tampoc no existeix, atès que caldria diferenciar si és el Consell de Ministres o el Consell Europeu, coses ben diferents. D’altres vegades es diu que el Govern ha aprovat una llei, quan realment només pot aprovar un avantprojecte de llei. Podria posar molts exemples.
Em preocupa perquè jo sé que està malament el que diuen i que no és veritat. En l’àmbit del dret el nomen iuris és important. En tot llenguatge especialitzat és fonamental parlar amb propietat. És com si informessin d’una pandèmia i es parles de virus. No és cert. Està malament. I em sembla greu pel que acabo de dir, que no hi ha el dret a informar sobre coses que no són veritat i a més afecta la qualitat del debat democràtic, a la democràcia deliberativa, essencial per la convivència. Això ho penso com a ciutadà i em fa mal. Però a més, com a professor, em fa més mal. Sembla una mena de contraprogramació de les meves explicacions a l’aula, on treballem precisament la importància de la terminologia jurídica, i la diferencia entre els termes. No em fa gens de gràcia que si algun alumne meu posa les notícies de la ràdio o la televisió, o llegeix un diari, li diguin mentides o coses no veritables del tot.
Em sembla urgent sensibilitzar els informadors de la importància de la terminologia jurídica i conscienciar-los de la gravetat de la seva conducta, a banda de l’afectació a la qualitat de la professió. No és un llenguatge col·loquial on podem abreujar paraules o expressions. No és tracta d’anar més ràpid o estalviar-se tinta o espais de temps. Es tracta de parlar amb precisió per tal que allò que es digui sigui constitucionalment correcte, deontològicament admissible i compatible amb una democràcia mínimament de qualitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada