dissabte, 7 de febrer del 2009

Més sobre els informes inútils

La Fiscalia ha demanat a la Generalitat que justifiqui l’encàrrec de diversos informes per part de diferents Conselleries, davant la sospita que podrien tenir una utilitat que qualifica de dubtosa.

S’està investigant un informe sobre el cultiu de l’avellana, un altre sobre la ventilació natural dels patis, un relatiu al ratpenat com a control de la plaga de la papallona de l’arròs en el delta de l’Ebre, o un disseny de parxís i un puzle d’una caseta de cartró retallable.

Cal recordar que la Fiscalia va acordar el maig passat, després d’una denuncia presentada pel sindicat de funcionaris públics “Mans Netes”, obrir diligències contra set consellers de la Generalitat per un presumpte malbaratament de cabals públics en encarregar informes de dubtosa utilitat a persones afins al Govern. Segons la denuncia s’haurien elaborat 1.583 informes per un valor superior a 12.000 euros cadascun, per poder així evitar el concurs públic.

Aquesta pràctica de fer informes inútils amb diners públics no és nova, ni els processos judicials en els que es pretenen ventilar responsabilitats, desgraciadament.

És reprovable, en tots els casos, la facilitat amb què s’encarreguen estudis, i l’ús dels diners sense responsabilitat. Tot plegat repercuteix en la crisi de la política i en la manca de credibilitat dels polítics.

Es converteix l’activitat pública en una prepotent utilització de diners per tal d’afavorir amics, tornar favors o pagar per vies indirectes o encobertes.

Penso que aquestes pràctiques son una mostra d’una manera de fer política corrupta i desviada, sectària i contra els interessos generals. Però ens posen de manifest cóm no s’han de fer les coses. Ens donen pautes per tal de valorar més aquelles persones que es dediquen als altres amb vocació de servei, amb rigor en l’ús dels diners públics, amb responsabilitat i discreció, i que no surten normalment en els grans titulars dels mitjans de comunicació.


dimecres, 4 de febrer del 2009

TESTAMENTS I RECTORS

El passat dia 1 de gener entrà en vigor la Llei 10/2008, de 10 de juliol, del llibre quart del Codi Civil de Catalunya, relatiu a les successions. Una de les novetats d’aquest text legislatiu és que a partir d’ara desapareix la competència tradicional de fer testament davant del rector de la parròquia. D’altra banda, els testaments ja realitzats i no executats, hauran de ser protocol·litzats davant de notari, atès que en un altre cas caducarien en un termini de quatre anys, quan el causant hagi mort abans de l’entrada en vigor de la llei, i si el causant ha mort després, el termini de quatre anys es compta des de la seva mort. El govern de la Generalitat es compromet a facilitar la protocol·lització dels testaments atorgats davant de rector dipositats als arxius parroquials i en conseqüència els rectors que tinguin testaments no executats cal que els protocol·litzin davant notari per tal de no incórrer en negligència.
El dret civil català, competència nuclear de l’autonomia política de Catalunya, obvia així una de les pràctiques seculars del dret de testar, que tot i el seu desús, expressava una concepció de la societat, que clarament no es vol mantenir. La nova regulació de la successió “actualitza” les formes de dictar testament i deixa de banda una de les pràctiques immemorials de la nostra tradició jurídica, la mateixa tradició jurídica que quan interessa es fa servir com a criteri per tal d’argumentar la raó de ser de la nostra autonomia (vegeu l’art. 5 de l’actual Estatut d’autonomia). A partir d’ara els tipus de testaments que es poden atorgar en aplicació del dret català es redueixen a dos: el notarial, en les modalitats de testament obert i testament tancat, i l'hològraf, és a dir l’escrit i signat de manera autògrafa pel testador que es presenta després de la mort davant el jutge o el funcionari competent.
La llei que ara entra en vigor s’emmarca en el llenguatge d’allò “políticament correcte”, que comporta reduir el pes social de l’Església catòlica al nostre país. Certament, el testament davant de rector és propi d’una societat en la que l’Església catòlica tenia més influència social, en un món més homogeni, i més vinculació institucional directa amb els poders civils; on fins i tot desenvolupava una part important de funcions públiques que avui desenvolupa l’Estat. Ara, però, deliberadament, el plantejament del legislador se situa en l’altre extrem: se suprimeix el paper públic de l’Església; fins i tot, es considera que no es procedent, en nom de criteris com l’aconfessionalitat de l’Estat -convertida aquí en expressió de laïcisme-, i el reconeixement del multiculturalisme o pluralisme religiós com a “tabula rasa” de la història i de la mateixa tradició jurídica catalana.
Avui, per tant, ja no es reconeix legislativament en el nou codi de successions –en la pràctica més simbòlic que una altra cosa- el testament davant rector. Es regira la història, ignorant-la, en nom de les tendències ideològiques laïcistes i del pluralisme religiós mal entès, la qual cosa fa perdre una referència de la identitat de Catalunya com a nació. Amb la nova llei es refan les relacions entre l’Estat i l’Església catòlica, en el marc d’una interpretació esbiaixada de l’aconfessionalitat reconeguda per la Constitució. Es considera així que l’Església ha de restar closa en l’àmbit de les seves actuacions internes i que la participació en l’àmbit públic, com en el cas dels testaments, és una rèmora del passat que cal superar. L’opció del legislador actual, és –recordem-ho - diversa de la llei precedent de 1991 o d’èpoques anteriors com el text de 1960, i s’atreveix a suprimir una pràctica immemorial a casa nostra des de les Decretals del segle XIII, i vigent al llarg de tota la tradició jurídica catalana, en la que el dret canònic ha tingut una aplicació supletòria.
El pretès “progressisme” del discurs políticament correcte exigeix ara acabar amb una tradició què es considera un anacronisme històric. Òbviament no es vol reconèixer cap estatuts específic a l’Església catòlica, no ja jurídicament sinó històricament o socialment. El llibre quart del nou codi civil de Catalunya relatiu a les successions, llei aprovada per unanimitat dels diputats del Parlament de Catalunya, és producte d’una obra d’enginyeria en la què no es vol mantenir un dels trets propis de la nostra història col·lectiva. Es tracta, com exposa la mateixa llei, d’adaptar-se a la societat actual, com si l’Església catòlica fos una relíquia històrica, com si no hagués estat un element definidor del poble de Catalunya com a subjecte històric.

dimarts, 27 de gener del 2009

La política de l'esperança


L’any 2009 ha començat amb el mandat d’un nou president al Estats Units, Barack Obama. La presa de possessió del passat dia 20 va ser un autèntic bany de multituds a Washington, i el que és més important és l’esperança i el carisma que ha aixecat entre la gent. Obama parla de “nosaltres “, el famós “Yes, we can” i ha aconseguit un discurs realment transversal per a la nació americana. Obama parla de la necessitat de fer un canvi, en la manera de governar i fins i tot en la manera de viure, com és l’ús de les noves tecnologies, de les quals és un fidel seguidor. La blackberry i el youtube son mecanismes nous que per primer cop s’han utilitzat per a emetre missatges presidencials.
Obama representa així la política de l’esperança, a la qual tothom té dret. A mi m’ha impactat l’home i les seves primeres decisions. Potser podem pensar que l’esperança amb el temps s’anirà esvaint, però a mi m’ha emocionat que un president tingués tant suport popular, que fos tant reclamat i que de les seves decisions s’esperés tant. Crec que aquesta es una bona manera de començar, i de continuar; que és possible una altra manera de fer política i de governar,

Recordo ara el 2003 al Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva també aparegué –salvant les distàncies- com el símbol d’una nova manera de fer política, més propera a les persones, més preocupada per les necessitats immediates i fins i tot urgents de la població, com ara fer front a la fam. Ambdós casos però, tenen en comú la necessitat d’acostar-se a les persones, ara en la gran crisi econòmica global que ens ha tocat de viure.

Hi ha moments en la història que determinats líders exemplifiquen una nova manera de fer les coses, com ho han estat també per exemple, Vaclav Havel a Txèquia o Lech Walesa a Polònia, per posar altres noms. En tos els casos, hi ha un esforç per tal de prestigiar la política, i el retorn a l’esperança, una esperança que comença per poder garantir uns mínims vitals dignes a la ciutadania. Què Déu beneeixi als polítics amb majúscules, i què tots nosaltres sapiguem esperar allò que és raonable i no ens creem falses expectatives.



dissabte, 17 de gener del 2009

Veritat i Política

Avui a Catalunya i a Espanya necessitem que el relat sobre molts aspectes de la vida en comú, sobre la vida social i política, es faci amb una alta dosi de veritat. Només a partir de fets veritables es podrà construir un discurs clar i coherent. Però penso que la confusió se’ns ha instal·lat en el discurs polític. Per exemple, primer es va negar des del govern l’existència de la crisi econòmica, utilitzant mots com desacceleració, i altres eufemismes, perquè no es volien perdre vots. Un cop celebrades les darreres eleccions generals el passat març de 2008 i aconseguida la victòria ja es va enfocar d’una altra manera el problema, i es va admetre la crisi, perquè no es podia anar contra la evidència. Un altre exemple, del que sembla que ningú se’n recorda és el famós cas del “català emprenyat”, superat per la pròpia dinàmica històrica postelectoral. Finalment, voldria recordar tot el procés de reforma estatutària, del qual encara no sabem com acabarà, fins que el Tribunal Constitucional no decideixi el què en la seva esperada sentència: era necessària? Ha servit per alguna cosa? Es podria obtenir un sistema més just de finançament per la Generalitat sense l’alt grau de confrontació suscitat?
De fet, segons les opcions polítiques es ven una o altra resposta a les situacions o problemes anteriors, i a molts altres (qüestions lingüístiques, fiscals, familiars, etc). Ara bé, així com ningú no confiaria en un tècnic que no digués la veritat no acabo d’entendre la falta d’interès per a què els polítics ens diguin la veritat. Fins i tot, tenim ben integrat –desgraciadament- que a la política no dir la veritat, o dir allò que fa guanyar vots a cada moment pot ser un valor positiu.
Al meu entorn immediat he observat fins i tot casos en els quals el silenci és la tècnica adoptada pels responsables polítics: és el cas del silenci administratiu. Fins a tres instàncies presentades a l’Ajuntament, no han rebut cap resposta des del passat estiu. Totes en relació als arbres arrencats del meu carrer i d’altres de la localitat, en aplicació d’unes “recomanacions tècniques”, que s’apliquen quan li interessa al polític de torn (i per això s’arrenquen arbres també en llocs on les recomanacions tècniques no ho permeten). Tinc la sensació que el ciutadà concret –en tot cas, el no fidel pels vots- tant se’ls hi en dona: no volen debat, no tenen resposta perquè saben que no diuen tota la veritat, perquè aquesta no existeix per qui no creu en aquest valor tan important. I així, es construeix un nou indret on el silenci i la manca de veritat s’instal·len amb comoditat.


dilluns, 5 de gener del 2009

Any Nou, preus diferents

Com cada any el primer de gener s’apugen els preus de molts productes i serveis. Aquest any, immersos en la crisi econòmica, no ha estat una excepció.
Tot i que la inflació prevista es d’un 2%, i que els salaris poden pujar entorn d’un 3%, els preus de molts serveis públics amb tarifes regulades han pujat entre un 4 i un 7% com és el cas del transport públic. L’aigua un 8%, tot i que depèn de les poblacions. També pugen més dels salaris i la inflació determinats impostos i tarifes. Els bitllets de tren un 5% de mitja, l’AVE un 4% i les rodalies un 6,2%, les tarifes elèctriques un 3% tot i que està previst que arribin fins l’11 % al llarg de l’any.
En definitiva, tot puja més del que sembla raonable si es tingués en compte la capacitat real dels ciutadans per assumir aquesta càrrega.
Em sobta que els servis i tarifes estiguin regulats i s’aprovi aquesta mena d’acarnissament sobre la ciutadania. Com que no soc un tècnic en la matèria em pregunto si no es podria fer d’una altra manera. La situació és encara més curiosa quan si bé baixa el preu del petroli això no sembla que repercuteixi de moment en el preu de les gasolines.
D’altra banda, el Govern ha anat demanant moderació salarial al sector privat, el sou dels funcionaris s’apuja un 3,5 de mitjana, i també puja un 4% el salari mínim interprofessional i les pensions entorn un 2,4 %. Es mantenen els famosos 400 euros de la deducció en el IRPF, entre altres mesures.
Jo em pregunto: no es possible una regulació dels preus més humana, especialment si tenim en compte les circumstàncies de la economia del país? I també em faig una altra pregunta: on son aquells que criticaven determinats peatges abans d’ocupar conselleries, i què ara aproven des del govern de la Generalitat unes alces considerables?
Que tingueu una bona entrada d’any i que la sort ens acompanyi en aquests moments tan delicats per l’economia de moltes famílies.

dimecres, 31 de desembre del 2008

Desig de Pau per al nou any


La guerra de l’Iraq, ha estat el darrer conflicte bèl·lic amb gran incidència mediàtica. Però no podem oblidar les altres guerres, algunes guerres oblidades perquè gairebé no les tenim presents. D’altra banda, desprès dels fets de l’11 de setembre del 2001, s’ha generat una dinàmica de por als atacs terroristes que ha fet prendre mesures als Estats que no sempre resolen bé la compatibilitat entre la seguretat i la llibertat de les persones. Finalment, també cal destacar que en els diferents conflictes bèl·lics cada vegada moren més civils, essent aquesta població la realment damnificada per les guerres.
Crec que es de justícia afirmar que el nostre món està ple de guerres que ningú té present, que no surten gaire als diaris, i que la població civil es veu implicada molt sovint en uns conflictes que han generat unes élites dirigents per tal de mantenir el poder social i econòmic. Tot es d’una enorme violència i provoca un atemptat esgarrifós a la dignitat humana. Si a això li afegim els atacs terroristes, indiscriminats per definició, i les reaccions dels poders públics plens de por, podem dir que ens trobem amb una situació mundial profundament lamentable.
Només alguns exemples: Libèria, Somàlia, Txetxènia, Georgia, Colòmbia, República Democràtica del Congo, per acabar amb els casos famosos d’Afganistan, el mateix Iraq, o el permanent conflicte israelià-palestí, ens mostren un món violent i injust, que dificulta el ple desenvolupament de la persona en molts indrets del nostre món. D’altra banda, l’obsessió per la seguretat fa que es destini una gran quantitat de recursos a la lluita contra el terrorisme internacional i les armes de destrucció massiva, desviant diners que es podrien dedicar a lluitar per una ajuda humanitària.
Avui tenim molts conflictes violents al mon, hi ha una autèntica preocupació global per la seguretat, i la violència no disminueix. La pau, primera condició de l’existència humana digna, no pot fer-se present en molt indrets. Cada any desitgem que la Pau es faci més real, i per això es dedica el primer dia del nou any a aquest valor tan profund. Any rere any tornem a viure l’esperança d’un nou món on la pau i la justícia que està en el seu germen esdevingui una mica més real. Avui, com cada any cal recordar que no podem caure en el pessimisme perquè hi ha molta feina a fer, i molt a ajudar per tal de desenvolupar la Pau.





diumenge, 14 de desembre del 2008

La tensió entre llibertat i seguretat: por, control i cultura.

El nostre món sembla obsessionat per la seguretat, davant d’atemptats terroristes, però també per una sensació d’inseguretat com si es pogués controlar realment tot allò que pot passa a la vida. A banda d’això, cal recordar que la seguretat és un dels objectius de tota societat organitzada, i que ha de ser compatible amb el respecte a la llibertat. Avui tenim el problema que el desenvolupament de la democràcia, la llibertat i els drets fonamentals ha de fer-se en paral·lel amb l’expansió del terrorisme internacional, el fanatisme descontrolat, la societat del risc o la cultura de la por.
Certament, la societat del risc en la que estem instal·lats, sembla obsessionada en la inseguretat com a màxim valor. Ara bé, ni per raons ecològiques, ni financeres, ni del terrorisme internacional es pot desencadenar un discurs de la superioritat de la seguretat per damunt de la llibertat, a no ser que ens carreguem tot d’una la cultura jurídica i política dels darrers segles. L’Estat, com tota comunitat organitzada, ha de garantir la seguretat i la vida per damunt de tot, atès que és una de les seves funcions primàries, però sempre amb el ple respecte als drets fonamentals de les persones. Si no es així, la por pot provocar un excés de control sobre les persones, injustificat i en ocasions inútil.
El pretext de la seguretat, ha creat controls indiscriminats, com als dels aeroports, el control de l’ús dels telèfons mòbils o el rastreig d’Internet, de dubtosa eficàcia pràctica. Primer per la dificultat de processar tanta informació, i després, perquè s’hauran de portar a terme amb limitacions, amb terminis per a processar la informació i amb un control posterior a la captació de les informacions. També el món de la immigració se situa sovint al costat dels problemes derivats de la seguretat. Si aquest és un mon conflictiu no ho serà en si mateix, sinó per l’associació amb la pobresa o la delinqüència. Trobar l’equilibri entre utilitat de les mesures indiscriminades i control (fins i tot judicial) posterior de la seva finalitat és cabdal.
En general, el discurs sobre la seguretat ens afecta a molts ordres de la vida actual: drogues, salut, treball, trànsit, terrorisme, immigració, violència en definitiva, i no ens hauria de fer perdre de vista que la civilització es caracteritza per la consolidació dels valors de llibertat i respecte als drets humans, conseqüència de la dignitat de la persona.
Em voldria detenir ara en un cas concret: l’ús dels telèfons mòbils. Els avenços tecnològics de la telefonia mòbil permeten avui fer un seguiment exhaustiu de la mobilitat de les persones gràcies a aquest aparell. Avui, per tant, gràcies a les antenes que hi ha per tot arreu es poden saber tots els desplaçaments que fem en un via qualsevol. Així, tot i que per motius de seguretat ens trobem amb un gran invent, també es cert que es planteja el problema ètic de la pèrdua del dret a la intimitat, i de la llibertat de moviments de forma anònima. Per tant, ens trobem amb el dilema de si sempre es farà un bon ús d’aquesta possibilitat que ens dona la tecnologia. Segons un estudi universitari americà, resseguint la ruta dels mòbils s’ha fet un seguiment de 100.000 persones escollides a l’atzar d’un total de 6 milions d’usuaris. Amb aquest tipus d’estudi es poden extreure conclusions operatives inaudites de cara al futur, sobre nous planejaments urbanístics, la lluita contra epidèmies, el seguiment dels transportistes, etc. Però tot avenç té perills i caldria regular bé aquest tipus de recerques, sobre tot amb les autoritzacions i controls jurídics adients. Si no és així, el perill del seguiment incontrolat de les persones pot acabar amb un tracte indigne a l’ésser humà.