El nostre món sembla obsessionat per la seguretat, davant d’atemptats terroristes, però també per una sensació d’inseguretat com si es pogués controlar realment tot allò que pot passa a la vida. A banda d’això, cal recordar que la seguretat és un dels objectius de tota societat organitzada, i que ha de ser compatible amb el respecte a la llibertat. Avui tenim el problema que el desenvolupament de la democràcia, la llibertat i els drets fonamentals ha de fer-se en paral·lel amb l’expansió del terrorisme internacional, el fanatisme descontrolat, la societat del risc o la cultura de la por.
Certament, la societat del risc en la que estem instal·lats, sembla obsessionada en la inseguretat com a màxim valor. Ara bé, ni per raons ecològiques, ni financeres, ni del terrorisme internacional es pot desencadenar un discurs de la superioritat de la seguretat per damunt de la llibertat, a no ser que ens carreguem tot d’una la cultura jurídica i política dels darrers segles. L’Estat, com tota comunitat organitzada, ha de garantir la seguretat i la vida per damunt de tot, atès que és una de les seves funcions primàries, però sempre amb el ple respecte als drets fonamentals de les persones. Si no es així, la por pot provocar un excés de control sobre les persones, injustificat i en ocasions inútil.
El pretext de la seguretat, ha creat controls indiscriminats, com als dels aeroports, el control de l’ús dels telèfons mòbils o el rastreig d’Internet, de dubtosa eficàcia pràctica. Primer per la dificultat de processar tanta informació, i després, perquè s’hauran de portar a terme amb limitacions, amb terminis per a processar la informació i amb un control posterior a la captació de les informacions. També el món de la immigració se situa sovint al costat dels problemes derivats de la seguretat. Si aquest és un mon conflictiu no ho serà en si mateix, sinó per l’associació amb la pobresa o la delinqüència. Trobar l’equilibri entre utilitat de les mesures indiscriminades i control (fins i tot judicial) posterior de la seva finalitat és cabdal.
En general, el discurs sobre la seguretat ens afecta a molts ordres de la vida actual: drogues, salut, treball, trànsit, terrorisme, immigració, violència en definitiva, i no ens hauria de fer perdre de vista que la civilització es caracteritza per la consolidació dels valors de llibertat i respecte als drets humans, conseqüència de la dignitat de la persona.
Em voldria detenir ara en un cas concret: l’ús dels telèfons mòbils. Els avenços tecnològics de la telefonia mòbil permeten avui fer un seguiment exhaustiu de la mobilitat de les persones gràcies a aquest aparell. Avui, per tant, gràcies a les antenes que hi ha per tot arreu es poden saber tots els desplaçaments que fem en un via qualsevol. Així, tot i que per motius de seguretat ens trobem amb un gran invent, també es cert que es planteja el problema ètic de la pèrdua del dret a la intimitat, i de la llibertat de moviments de forma anònima. Per tant, ens trobem amb el dilema de si sempre es farà un bon ús d’aquesta possibilitat que ens dona la tecnologia. Segons un estudi universitari americà, resseguint la ruta dels mòbils s’ha fet un seguiment de 100.000 persones escollides a l’atzar d’un total de 6 milions d’usuaris. Amb aquest tipus d’estudi es poden extreure conclusions operatives inaudites de cara al futur, sobre nous planejaments urbanístics, la lluita contra epidèmies, el seguiment dels transportistes, etc. Però tot avenç té perills i caldria regular bé aquest tipus de recerques, sobre tot amb les autoritzacions i controls jurídics adients. Si no és així, el perill del seguiment incontrolat de les persones pot acabar amb un tracte indigne a l’ésser humà.
Certament, la societat del risc en la que estem instal·lats, sembla obsessionada en la inseguretat com a màxim valor. Ara bé, ni per raons ecològiques, ni financeres, ni del terrorisme internacional es pot desencadenar un discurs de la superioritat de la seguretat per damunt de la llibertat, a no ser que ens carreguem tot d’una la cultura jurídica i política dels darrers segles. L’Estat, com tota comunitat organitzada, ha de garantir la seguretat i la vida per damunt de tot, atès que és una de les seves funcions primàries, però sempre amb el ple respecte als drets fonamentals de les persones. Si no es així, la por pot provocar un excés de control sobre les persones, injustificat i en ocasions inútil.
El pretext de la seguretat, ha creat controls indiscriminats, com als dels aeroports, el control de l’ús dels telèfons mòbils o el rastreig d’Internet, de dubtosa eficàcia pràctica. Primer per la dificultat de processar tanta informació, i després, perquè s’hauran de portar a terme amb limitacions, amb terminis per a processar la informació i amb un control posterior a la captació de les informacions. També el món de la immigració se situa sovint al costat dels problemes derivats de la seguretat. Si aquest és un mon conflictiu no ho serà en si mateix, sinó per l’associació amb la pobresa o la delinqüència. Trobar l’equilibri entre utilitat de les mesures indiscriminades i control (fins i tot judicial) posterior de la seva finalitat és cabdal.
En general, el discurs sobre la seguretat ens afecta a molts ordres de la vida actual: drogues, salut, treball, trànsit, terrorisme, immigració, violència en definitiva, i no ens hauria de fer perdre de vista que la civilització es caracteritza per la consolidació dels valors de llibertat i respecte als drets humans, conseqüència de la dignitat de la persona.
Em voldria detenir ara en un cas concret: l’ús dels telèfons mòbils. Els avenços tecnològics de la telefonia mòbil permeten avui fer un seguiment exhaustiu de la mobilitat de les persones gràcies a aquest aparell. Avui, per tant, gràcies a les antenes que hi ha per tot arreu es poden saber tots els desplaçaments que fem en un via qualsevol. Així, tot i que per motius de seguretat ens trobem amb un gran invent, també es cert que es planteja el problema ètic de la pèrdua del dret a la intimitat, i de la llibertat de moviments de forma anònima. Per tant, ens trobem amb el dilema de si sempre es farà un bon ús d’aquesta possibilitat que ens dona la tecnologia. Segons un estudi universitari americà, resseguint la ruta dels mòbils s’ha fet un seguiment de 100.000 persones escollides a l’atzar d’un total de 6 milions d’usuaris. Amb aquest tipus d’estudi es poden extreure conclusions operatives inaudites de cara al futur, sobre nous planejaments urbanístics, la lluita contra epidèmies, el seguiment dels transportistes, etc. Però tot avenç té perills i caldria regular bé aquest tipus de recerques, sobre tot amb les autoritzacions i controls jurídics adients. Si no és així, el perill del seguiment incontrolat de les persones pot acabar amb un tracte indigne a l’ésser humà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada