Avui a Catalunya i a Espanya necessitem que el relat sobre molts aspectes de la vida en comú, sobre la vida social i política, es faci amb una alta dosi de veritat. Només a partir de fets veritables es podrà construir un discurs clar i coherent. Però penso que la confusió se’ns ha instal·lat en el discurs polític. Per exemple, primer es va negar des del govern l’existència de la crisi econòmica, utilitzant mots com desacceleració, i altres eufemismes, perquè no es volien perdre vots. Un cop celebrades les darreres eleccions generals el passat març de 2008 i aconseguida la victòria ja es va enfocar d’una altra manera el problema, i es va admetre la crisi, perquè no es podia anar contra la evidència. Un altre exemple, del que sembla que ningú se’n recorda és el famós cas del “català emprenyat”, superat per la pròpia dinàmica històrica postelectoral. Finalment, voldria recordar tot el procés de reforma estatutària, del qual encara no sabem com acabarà, fins que el Tribunal Constitucional no decideixi el què en la seva esperada sentència: era necessària? Ha servit per alguna cosa? Es podria obtenir un sistema més just de finançament per la Generalitat sense l’alt grau de confrontació suscitat?
De fet, segons les opcions polítiques es ven una o altra resposta a les situacions o problemes anteriors, i a molts altres (qüestions lingüístiques, fiscals, familiars, etc). Ara bé, així com ningú no confiaria en un tècnic que no digués la veritat no acabo d’entendre la falta d’interès per a què els polítics ens diguin la veritat. Fins i tot, tenim ben integrat –desgraciadament- que a la política no dir la veritat, o dir allò que fa guanyar vots a cada moment pot ser un valor positiu.
Al meu entorn immediat he observat fins i tot casos en els quals el silenci és la tècnica adoptada pels responsables polítics: és el cas del silenci administratiu. Fins a tres instàncies presentades a l’Ajuntament, no han rebut cap resposta des del passat estiu. Totes en relació als arbres arrencats del meu carrer i d’altres de la localitat, en aplicació d’unes “recomanacions tècniques”, que s’apliquen quan li interessa al polític de torn (i per això s’arrenquen arbres també en llocs on les recomanacions tècniques no ho permeten). Tinc la sensació que el ciutadà concret –en tot cas, el no fidel pels vots- tant se’ls hi en dona: no volen debat, no tenen resposta perquè saben que no diuen tota la veritat, perquè aquesta no existeix per qui no creu en aquest valor tan important. I així, es construeix un nou indret on el silenci i la manca de veritat s’instal·len amb comoditat.
De fet, segons les opcions polítiques es ven una o altra resposta a les situacions o problemes anteriors, i a molts altres (qüestions lingüístiques, fiscals, familiars, etc). Ara bé, així com ningú no confiaria en un tècnic que no digués la veritat no acabo d’entendre la falta d’interès per a què els polítics ens diguin la veritat. Fins i tot, tenim ben integrat –desgraciadament- que a la política no dir la veritat, o dir allò que fa guanyar vots a cada moment pot ser un valor positiu.
Al meu entorn immediat he observat fins i tot casos en els quals el silenci és la tècnica adoptada pels responsables polítics: és el cas del silenci administratiu. Fins a tres instàncies presentades a l’Ajuntament, no han rebut cap resposta des del passat estiu. Totes en relació als arbres arrencats del meu carrer i d’altres de la localitat, en aplicació d’unes “recomanacions tècniques”, que s’apliquen quan li interessa al polític de torn (i per això s’arrenquen arbres també en llocs on les recomanacions tècniques no ho permeten). Tinc la sensació que el ciutadà concret –en tot cas, el no fidel pels vots- tant se’ls hi en dona: no volen debat, no tenen resposta perquè saben que no diuen tota la veritat, perquè aquesta no existeix per qui no creu en aquest valor tan important. I així, es construeix un nou indret on el silenci i la manca de veritat s’instal·len amb comoditat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada