Ineficiència dels responsables públics i desig de bon any nou ...

He estat uns dies de descans i quan torno em trobo amb un panorama aterridor que em dificulta pronunciar la paraula feliç any nou. El Govern ha decidit adoptar mesures dràstiques per reduir el dèficit públic. Les rendes del treball i les del capital tindran un recàrrec considerable i les classes mitjanes hauran de contribuir més a la Hisenda pública a través de l'IRPF, que puja fins percentatges altíssims. A Catalunya, un tipus marginal del 56% per als qui més guanyen retraurà necessàriament el consum, ja molt debilitat, com s'ha observat en aquestes festes nadalenques.

Cal reduir la capacitat de despesa i d’endeutament perquè no tenim més remei segons els compromisos adquirits amb els socis europeus de l'euro. Però jo em pregunto per què no s'exigeixen responsabilitats jurídiques més enllà de les polítiques, que ja han estat pagades amb la pèrdua de les eleccions, pel mal ús dels diners públics a l'anterior govern: quants mals de cap ens estalviaríem sense el malbaratament del Pla E (8.000 milions), el xec nadó de 2.500 euros suposadament per a ajuda a la natalitat aprovat el juliol del 2007 o l'ajuda indiscriminada per a tots els contribuents de 400 euros vigent encara el 2009. I també voldria que algú assumís personalment la responsabilitat pel malbaratament del diner públic en altres indrets com ara la Comunitat Valenciana.

Les primeres mesures del nou Govern del PP són molt dures per als ciutadans. A Catalunya, després de les retallades de Mas vénen les de Rajoy. Unes retallades inevitables malgrat la demagògia d'algunes forces polítiques què volen guanyar al carrer el que no guanyen a les urnes. Com ha pasat a Catalunya, el nou govern del PP està arrencant i l'esquerra ja ho critica, com si no tinguessis res a veure amb la situació creada.

En tot cas, la situació general d'Espanya tindrà dos punts de referència ineludible: les futures eleccions andaluses i l'adaptació de les retallades a la zona basco-navarresa, autentiques zones de privilegi en aquesta Espanya que sempre li manca temps per a reivindicar la igualtat de tots els ciutadans espanyols. Uns ciutadans cada cop més agobiats per la crisi economica i per la ineficient gestió dels afers públics, en especial  en aquest territori peninsular anomenat Catalunya.

En aquest context us desitgo de tot cor un esperançat any 2012.

Reivindicació de Václav Havel: la política com a compromís responsable amb el país

Václav Havel , nascut al 1936 acaba de morir a Praga als 75 anys víctima del càncer. Dramaturg, poeta, assagista i polític, fou conegut sobretot com a opositor al règim comunista i líder de l'anomenada "Revolució de Vellut". Havel va ser l'últim president de Txecoslovàquia i el primer president de la República Txeca el 1993. El 20 de gener de 1998 va ser reelegit pel Parlament per a un nou i últim mandat de cinc anys.. Va finalitzar el seu mandat el 2 de febrer de 2003. La seva trajectòria humana i política el va convertir en un referent ètic.

La seva activitat política més coneguda es remunta a 1968, any en què va participar activament a la “Primavera de Praga”. Va ser també un dels fundadors d'iniciatives cíviques de tanta repercussió com l'anomenada Carta 77.

El govern comunista va prohibir la seva obra. Membre des de 1978 del Comitè per a la Defensa dels Injustament Perseguits (VONS) va estar sota arrest domiciliari i va ser sentenciat a quatre anys i mig de presó pel règim comunista, però no va interrompre la seva activitat literària i la seva col • laboració amb la premsa opositora clandestina.

Amb la caiguda del mur de Berlín el 1989 va posar en marxa el Fòrum Cívic (OF), que va integrar a les forces d'oposició al règim comunista i va liderar el procés de transició democràtica.

Havel va escriure poemes i es va dedicar al teatre, amb obres com La festa del jardí (1963) i Memoràndum (1965). A més va ser un pensador profund preocupat pel respecte a la dignitat de la persona, l`humanisme, l’espiritualitat i la dimensió social l’esser humà amb llibres com ara “Cartes a Olga” (1990), “La responsabilitat com a destinació” (1991), “La reconstrucció moral de la societat”, o “El poder dels sense poder” (1991).

Per la seva obra i per les seves activitats en favor dels drets humans va rebre nombrosos guardons, com l'Erasmus (1986), el Olof Palme (1989), el Simón Bolívar (1990), el Carlemany (1991) el IV Premi Internacional Catalunya (1995 ) i el Premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats (1997), entre molts altres.

************************

Havel denuncià el fet de viure sense creure en res, ignorant-nos, preocupant-nos només per nosaltres mateixos. Va defensar conceptes com amor, amistat, compassió, humilitat o perdó a la vida pública. S’ha destacat reiteradament que va basar la seva política en la moralitat. S’afanyà en intentar redefinir la política des del desig de contribuir a la felicitat de la comunitat i no pas com una necessitat d'enganyar o arruïnar els altres. Havel va afirmar una cosa especialment important per als nostres dies: la política pot ser no tan sols l'art d’alllò que és possible, especialment si això significa l'art de l'especulació, el càlcul, l’intriga, els pactes secrets i les maniobres pragmàtiques, sinó que fins i tot pot ser l'art de l'impossible, és dir, l'art de millorar el món. Un missatge ben viu avui i que cal que recordem especialment ens aquests temps que còrren...



BON NADAL 2011

El Naixement de Crist (1475 aprox.). Col.lecció Banca Intesa. Galeries del Palau Leoni Montanari, Vincenza (Itàlia).

I NOSALTRES QUÈ HI PODEM OFERIR?

Cada criatura et dona gràcies. Els àngels amb els cants, el cel amb l’estrella, la terra amb una cova, el desert del món amb un pessebre. I Maria ens lliura un Salvador.

Explicació de la icona:

Fins al segle VI, la solemnitat del naixement de Jesús es celebrava el dia 6 de gener, juntament amb l'Adoració dels Reis Mags (petita Teofania) i el Baptisme del Senyor (Gran Teofania). Més tard, es va posar l’ èmfasi en la condició humana de Crist i es va instituir la festa de Nadal el 25 de desembre.

A partir del Concili d’Efes, la Mare de Déu és representada ajaguda i descansant, com és natural amb una persona que acaba de donar a llum. A la icona de la Nativitat hi ha una muntanya amb una cova, símbol de l’infen. Maria és l’esbarzer ardent que ha engendrat el Crist, faixat com un mort i dipositat al bressol-sepultura. El bou i la mula representen els jueus i els pagans; l’estrella i els àngels simbolitzen la presència de la Trinitat, i els Reis Mags remeten a les dones que portaren aromes al sepulcre. Josep, temptat pel dimoni-pastor i Salomé que banya el Nen amb Eva, representen la humanitat incrèdula vigilada atentament per Maria.

Jornada “Espai Públic i Civisme” 5 de Novembre de 2011. Museu d'Art de Cerdanyola del Vallès

Jornada “Espai Públic i Civisme”

Organitzada pel grup de recerca sobre "Llibertat, Seguretat i transformacions de l'Estat" del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la UAB, l'associació "Persona i Democràcia", i Comerç i Ciutat (revista de distribució gratuita de Cerdanyola del Vallès).

Ponents.

• Xavier Martorell i Villalobos. Director general d'Anàlisi i Prospectiva. Generalitat de Catalunya

• Jordi Miro i Meix. Director general de l'Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions de la Generalitat de Catalunya.

• Tomás Gil Márquez. Inspector Cap de la Policia Local de Sant Adrià de Besòs. Professor associat de Dret Constitucional a la Universitat Autònoma de Barcelona.

• Joan Lluis Pérez Francesch. Responsable principal del grup de recerca sobre “Llibertat, seguretat i transformacions de l’Estat”, Departament de Ciència Política i Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ponències.

Xavier Martorell i Villalobos:

Referent a la conceptualització d’ “espai públic” va afirmar que és tot aquell espai que no és privat. Una qüestió important és saber “ Qui mana?”, perquè quan parlem d’ “espai públic”, realment estem tractant de “convivència social”.

Actualment, els costums han canviat a causa de la convivència social, en la qual es presenten diversos conflictes com són els fluxos migratoris, amb els que se solen donar diferències per qüestions de nacionalitat.

Hem passat de pensar en “nosaltres” com a membres d'una societat, a pensar en el “jo”, en l'interès absolut de la meva persona, i així es trenca l'equilibri social; aquest equilibri consisteix en què no hi ha drets sense obligacions, no hi ha llibertat sense seguretat, i no hi ha tampoc “ respecte del dret dels altres” .

Jordi Miró i Meix:

Coincideix que parlar de “espai públic”, és parlar de convivència social. Aquesta convivència ens porta a tractar temes com són: l'ocupació de la via pública de forma legal i il•legal, qüestions de tecnologia on sorgeixen problemes de “pirateria” i també qüestions d'immigració irregular.

Divideix en cinc els conflictes que versen sobre l’“espai públic”:

1.-El conflicte de l'ocupació per venedors ambulants, la qual cosa genera un conflicte d'espai.

2. Conflictes d'interessos: l'ocupació de l'espai públic per venedors ambulants, implica un conflicte d'interessos comercial quant a la il•legalitat del producte que s'ofereix i a l’ incompliment de les ordenances sobre competència lleial.

3. Conflicte de normes: es refereix a l’ incompliment de diverses ordenances sobre l'ocupació de l'espai públic com són les ordenances d'ús del sòl, incompliment de les normes d'estrangeria, i fins i tot de la normativa referent als drets dels treballadors.

4. Conflicte policial: és un conflicte bàsicament operatiu, referent als dispositius per desmantellar els ambulants, el ridícul de la policia quan s'escapen.

5. Conflicte de valors: Tots som iguals davant la llei, per tant el conflicte d'ocupació de venda ambulant crea diferència, quant a la gent que no paga impostos i la tolerància de permetre la venda ambulant, a més de provocar la incitació a la compra il•legal d'objectes que convida a la pirateria.

La solució a aquests conflictes, és multidisciplinària, no solament policial, i ha d'afectar l’àmbit de cada persona, atès que el civisme no es pot delegar.

Tomás Gil Márquez:

Actualment tenim problemes que abans no existien. I les respostes no poden ser només municipals. Són temes de país perquè som part d'una governabilitat de país,on no pot estar el govern de Lleida contra el de Sabadell en l'ús del burka, etc.

El conflicte s’ha de gestionar de forma positiva. Cal parlar d’allò que preocupa la ciutadania, seguint els principis de la llibertat personal i els seus límits, seguint els valors republicans. Tenim actes vandàlics i en ocasions sembla que la ideologia sigui un problema per a prendre decisions,

L’ “ús de l'espai públic” per reunir-se de forma regulada, és un tema de sentit comú. No hem de convertir l'ús públic en un ús privat, exemple d'això és: l'ocupació de la plaça Catalunya per dos mesos per part dels anomenats indignats.

Als nous escenaris de la convivència social apareixen temes com: l'estrangeria i la seva diferent manera d'entendre l'espai públic, consum d'alcohol, drogues, problemes al metro, festes multitudinàries, problemes de família on s'agreguen frases com “jo sóc amic dels meus fills”, la incorporació de la dona al mercat de treball, els canvis de rol social entre l'home i la dona, etc. Tot això desborda molt la intervenció de la policia com a solució i a més s'ha de reprendre la reflexió que hi ha drets però també deures.

Joan Lluís Pérez Francesch:

També hem de considerar i debatre sobre els conflictes d'ocupació de l'espai públic, ocasionats pels anomenats “grups antisistema”, que es consideren socialment bons, a l’estil del “bon salvatge”, i en canvi es consideren com a dolentes les institucions públiques establertes. Caldria preguntar-se: “Per què una assemblea és millor que les institucions públiques?”.

La ideologia “progre” considera sempre millor qui es defineix com “d'esquerres”, en ocasions sense debat, com si fos un dogma o una secta. I així en els plantejaments més radicals s’imposen les condicions per la ocupació d’espais públics sense concessions, la qual cosa passa sobretot quan es confon ésser antisistema amb fer el brètol.

Debat

Els participants han debatut sobre la importància de reprendre la institució familiar com la creadora de bons ciutadans, els canvis estructurals de la societat que han afectat l'àmbit familiar i modificat els valors dominants, tot passant d'una forma d'educar poc permissiva a un extremadament permissiva, on és notòria la pèrdua d'autoritat dels pares davant els fills, permetent-se fins i tot –és un cas real- la demanda judicial d'un fill al seu pare, o que una petita correcció pugui confondre’s amb un maltractament al menor.

S'ha guanyat en drets, però s'ha perdut molt en deures i obligacions. A la nova dinàmica social per donar alguna cosa s'ha de tenir alguna cosa a canvi, i s'anteposa el meu dret per damunt el dret de l'altre, la meva comoditat davant la comoditat de l'altre.

També es va parlar sobre l'ocupació de la plaça Catalunya per part del moviment 15M o indignats.Aquesta ocupació de la plaça, va quedar molt lluny de ser un acte positiu, perquè varen incomplir la normativa de Convivència de la ciutat de Barcelona, que prohibeix l'acampada de l'espai públic, i a més han causat problemes de neteja de la plaça i de lliure circulació de les persones alienes al propi moviment.

D'altra banda, s’ha parlat sobre el problema que ocasiona la circulació de bicicletes, ja que si bé són un vehicle no contaminant, s'han convertit en un problema, donat el mal ús dels usuaris que no respecten els passos de vianants, els senyals de circulació i fins i tot per l'alta velocitat a la qual circulen. Per això en Jordi Miro proposà solucionar aquest problema amb el cobrament d'impostos per als usuaris de bicicleta, a més d'estendre una reglamentació amb les seves respectives sancions per a aquests usuaris.

Notes preses per: Paula Esther Ruiz Alfaro (estudiant doctorat UAB)

Revisió: Joan Lluís Pérez Francesch (professor de dret constitucional de la UAB)

Al meu amic Quim Nadal. Joan Paredes, Diari de Girona 16/11/2011

L'autor es lamenta perquè és incapaç de comprendre, de trobar alguna justificació, a l'actitud política dels socialistes en un moment d'immensa gravetat pel país arran d'un míting del portaveu del PSC al Parlament

Fa uns dies ens vam creuar al carrer i vaig aprofitar l'ocasió per transmetre't el meu estat d'ànim, una emprenyada monumental, sobre la situació política actual de Catalunya. Tu vas intentar una explicació: sí, clar, per tot plegat. Vaig respondre amb rotunditat: per tot plegat però sobretot i molt especialment per vosaltres (amb referència al teu partit PSC-PSOE). Et vaig manifestar que era incapaç d'explicar-me, de comprendre, de trobar alguna justificació, a la vostra actitud política en un moment d'immensa gravetat pel país. No vam poder entrar en detalls i me'n vaig quedar amb les ganes.

Llegeixo en aquest diari, la crònica que Joaquim Bohigas fa del míting del PSC al vestíbul de l'Auditori de Girona el 12 de novembre, una part del títol de la qual és: Nadal titlla CiU de traïdors per pactar amb el PP. Això de traïdors contra Catalunya per pactar amb un partit democràtic que ha guanyat unes eleccions, és molt fort, però no hi entraré perquè forma part de la confrontació política entre el dos partits. M'interesa especialment allò que el senyor Bohigas escriu en un moment de la seva crònica: L'exalcalde de Girona va ser, sobretot, molt contundent amb CiU. En l'inici del seu parlament va llançar el primer dard enverinat. "Em pregunto cada dia en quin calaix deu ser l'acta notarial signada per Artur Mas dient: No pactarem mai amb el PP" ( É) El president del grup parlamentari del PSC va asegurar que PP i CiU tenen un model de societat "coincident al 100%".

Doncs mira, Quim, no cal que t'ho preguntis més, ja pots estar tranquil, no és amagada en cap calaix. Solament cal que cliquis a Google contracte amb els catalans, i et sortirà en primer terme l'acta firmada per Artur Mas i el notari Joan Carles Ollé, el 13 de setembre de 2006. És un document que té molta força i per aquest motiu el PSC i altres partits us vau afanyar a tergiversar el seu contingut per ridiculitzar-lo (cosa en la qual s'ha de reconèixer que sou mestres). L'entrada diu: "Artur Mas i Gavarró, mitjançant aquest document, es compromet a donar compliment al contingut del present contracte polític si obté el suport democràtic necessari dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya per accedir a la Presidència de la Generalitat i formar govern de CiU". Segueixen 21 clàusules: de la 1 a la 5 es refereixen a Catalunya un sol poble, un sol país, una sola nació, un bon govern i mans lliures per defensar Catalunya i el catalans i exercir la Presidència sense cap mena de subordinació a cap força política d'àmbit estatal. Les clàusules 7 a 21 concreten compromisos en ferm sobre el nou estatut, el dret a escollir, seguretat i eficàcia, menys impostos, immigració: més control i més integració real, l'economia creativa, pla de xoc en infraestructures per un període de 7 anys, Catalunya trilingüe, més possibilitats per a la gent gran i més autonomia i suport per a les persones amb dependència. La clàusula 6 titulada "Joc net" diu literalment: 6.1. Renunciaré a ser President si la candidatura de CiU no guanya les eleccions de l'1 de novembre. 6.2 No signarem ni establirem cap pacte permanent o estable amb el Partit Popular per governar Catalunya durant la propera legislatura.

Es tracta per tant d'un contracte polític amb el catalans, pràcticament un programa de govern, al qual Artur Mas va voler donar més vigor amb una firma pública i deixar constància, davant les inventades i reiterades acusacions que els partits li atribuïen, que no formaria govern amb el PP durant la legislatura, que no és exactament no pactarem mai amb el PP. El PSC, que va perdre estrepitosament les eleccions autonòmiques del 2006, no solament no va respectar la llista més votada sinó que va manipular als despatxos un govern sense cap compromís públic previ de programa de govern. Què deu voler dir això de la transparència democràtica? D'altra banda és del gènere estúpid, ni que sigui simplement per la qüestió nacional, assegurar, com diu el cronista que tu vas fer, que CiU i el PP tenen un programa de societat "coincident al 100%". No cal que et digui que en política no val tot; en nom de la veritat i de l'ètica no es pot fer aquesta demagògia de mentides o mitges veritats, que enganya el ciutadà i augmenta la confusió i la desafecció polítiques.

Però per a mi, això, tot i ser greu, és peccata minuta. Allò gruixut, allò que té una importància extraordinària, és la manca de responsabilitat i d'ètica que el PSC està demostrant en l'assumpte de les retallades pressupostàries d'aquest any. Max Weber, tot just acabada la I Guerra mundial, en una conferència als universitaris de Munic, va establir la diferència entre l'ètica de la convicció, que és una ètica d'absoluts que no es pregunta pels resultats i l'ètica de la responsabilitat que ha de ser pròpia del polític i que ha de tenir compte de les conseqüències de cada una de les seves accions. I considerava pecat mortal, en el terreny de la política, l'absència de responsabilitat que porta al polític a delectar-se en el poder pel poder sense atendre la seva finalitat.

És innegable, i confirmada oficialment, la falta de responsabilitat del PSC en la gestió econòmica que ha deixat Catalunya al caire de l'abisme. Però encara és mes greu desentendre's de les conseqüències dels seus propis actes, com si no hi tingués res a veure i, per a més inri, amb altes dosis de demagògia, dedicar-se a l'agitació i propaganda, incendiant els carrers contra les conseqüències d'aquesta pèssima gestió que un altre govern es veu obligat a redreçar. La falta d'ètica dels polítics és la negació de la política, per tant de la democràcia i, desgraciadament, el país ho pagarà, ja ho està pagant, molt car.

Quim, vet aquí els motius de la meva emprenyada monumental. A reveure.

“ELECCIONS VAPOROSES EN UN MÓN LÍQUID” Albert Llorca

COMENTARI DAVANT LES ELECCIONS GENERALS EN RELACIÓ A L’EDUCACIÓ

“Eleccions vaporoses en un món líquid... o l’etern problema de l’educació cívica que llisca en el mar del desconcert social”. Aquest podria ser el retrat força narratiu que se’ns acudeix arran dels recents esdeveniments del fenomen dels “Indignats”, en emmarcar-los dins del conegut model de la “modernitat líquida” que ha fet fortuna, del no menys reconegut sociòleg Zigmunt Bauman. En opinió d’aquest pensador, el que està succeint és una “dissociació entre les escales de l’economia i de la política”, que aquest moviment denuncia amb una forta càrrega emocional, i, al seu parer, “si bé l’emoció és apta per destruir, resulta inepta per construir res... El que es pot esperar, doncs, és aplanar el terreny per a la construcció, més tard, d’una altra forma d’organització” (d’una entrevista feta al 17 d’octubre).

Què ha succeït?. Resulta innegable que un segment ampli i heterogeni de la ciutadania te la sensació -la desagradable “emoció”- que li han pres el pel... Que li han dit de fa anys que per ser més autèntica calia consumir a dojo, que calia hipotecar-se sense límits, que l’especulació fins i tot podia “socialitzar-se” –podent-se fer, fins i tot el més humil, accionista” de les companyies del gran capital-, que això del treball

inestable –la precarietat, a la fi- era símptoma de llibertat, que l’anomenat “mercat lliure” era una mena de “déu terrestre” a la hegeliana,... I que els polítics serien una mena de venedors que ofereixen seguretat, il·lusions, i “privatitzacions” de serveis públics –com ara els plans de pensions- com a signes de “progrés” i europeïtat. I vet aquí que en la situació actual, crispada, desenganyada, a vegades desesperada, amb

milers de persones al carrer, alguna cosa hauran d’oferir. No és el seu ofici?. I quèoferiran?. Tot dependrà de la seva estratègia política: hi haurà qui mirarà d’acostar-se tímidament a les reivindicacions –ves a saber amb quines intencions-, d’altres solucionaran la qüestió posant etiquetes de radicalitat esquerranosa i marginal... o no precisar, ja en campanya electoral què faran, més enllà d’oferir discursos sobre

l’obvietat que cal reduir l’atur, dotar de solvència econòmica les arques de l’estat, la capacitat productiva i innovadora de les empreses, la capacitat i servei financer de les entitats financeres...Però què faran, a la fi?.

El que els convingui, diran els experimentats politicòlegs de torn. Però és de suposar que, donades les “urgències”electorals que els esperonen, una cosa ben segur que no faran: educar la ciutadania, fer

allò que el filòsof Paul Ricoeur en deia, ja fa més de cinquanta anys, la tasca de “l’educateur politique”, que sempre el podem trobat, deia ell, si el busquem, en el teixit social, en les diverses institucions: sindicats, partits –potser menys-, esglésies, entitats intel·lectuals i culturals...; i avui, afegiríem, a ONGS, a institucions cíviques, religioses o laiques, que ajuden als segments més febles i en situació de risc d’exclusió.

Davant d’unes eleccions creiem que això que pensem de fa temps ho hem de fer públic: la tasca d’educar no “ven”, ni a l’escola ni a l’àgora, bé prou ho sabem els qui ens dediquem a l’ensenyament; però és l’únic camí, creiem, de la personalització i de la transformació ètico-política de la societat i, en aquesta mesura, econòmicament participativa i democràtica, com a comunitat de persones. Observant el passat i elpresent, és fàcil concloure que resta un llarg camí per recórrer.

INSTITUT EMMANUEL MOUNIER CATALUNYA

Reforma constitucional, crisi econòmica i democràcia.

La Constitució espanyola de 1978, que semblava intocable, ha estat objecte d’una reforma constitucional pel procediment d’urgència les darreres setmanes. El més d’agost d’enguany ha anat ple de notícies negatives sobre les borses i la situació econòmica i finalment ha acabat amb un procés de reforma constitucional en marxa, pactat a corre-cuita entre els dos grans partits espanyols, el PSOE i el PP. S’ha reformat l’article 135 de la Constitució per tal d’establir límits al deute de totes les administracions públiques espanyoles, l’estatal, l’autonòmica i la local. Dins d’una certa cerimònia de la confusió, la reforma ha deixat fora del consens al nacionalisme català i basc, i ha generat una negativa per part d’altres grups polítics minoritaris.

La manera com s’ha gestat aquesta reforma constitucional és força criticable, per diversos motius. Destacarem  que s’observa una certa idea que Espanya “és cosa de dos”, tot trencant  d’aquesta manera l’esperit del consens amb el que es va fer en el seu dia la Constitució.  També cal fer notar, què el redactat del nou article 135 és molt ambigu, i remet a una llei orgànica posterior també pactada com una mena de contracte d’adhesió entre els dos grans partits espanyols. A més, l’ urgència sembla una excusa per a imposar una reforma constitucional que no sabem si realment aporta alguna cosa positiva a la resolució de la crisi de confiança dels mercats amb el sistema financer i econòmic espanyol. Sembla com si el president del govern s’hagués vist obligat a acceptar unes mesures per part del directori francoalemany que marca els criteris, acceptat unes condicions que el seu propi partit poques setmanes abans considerava inacceptables, i avenint-se així a fer allò que el cap de l’oposició defensava des de feia temps. Un canvi de política i d’estratègia que ha descol·locat, si més no en un primer moment, al nou candidat del PSOE  a la presidència del govern.

No podem oblidar el moment en el que es planteja aquesta reforma,  en que l’actual govern està a punt d’entrar en funcions per la convocatòria d’eleccions generals. Molta gent es pregunta sobre aquesta manera de procedir, gairebé pròpia d’un estat d’excepció, amb una urgència que caldria demostrar més, i sobretot amb una participació dels grups polítics amb representació al Congrés dels Diputats i al Senat que no es limiti a imposar uns criteris . Cal tenir en compte també que la reforma s’ha fet seguint les pautes que estableix l’art. 167 de la Constitució, i que per tant no es requereix que es convoqui a la ciutadania a un referèndum de ratificació. L’acord entre els dos grans partits espanyols, ha impedit l’acceptació d’esmenes, desenvolupant-se un procediment sense debat suficient i sense la reflexió o el debat que requereix un aspecte tant important com una reforma constitucional. No s’ha tingut cap deferència a una ciutadania angoixada per la crisi econòmica, a la qual no se li permet dir res, aspecte insòlit quan ja se sap de fa temps el dia de les properes eleccions generals, el 20 de novembre. Alguns han proposat que es podria demanar (calen 35 diputats o 26 senadors) un referèndum, i fer coincidir amb les properes eleccions aquest referèndum de ratificació de la reforma. Però ja han dit els representants dels dos grans partits que com que no es imprescindible no tenen cap intenció de facilitar cap ratificació popular de la reforma.

Aquesta és per tant una reforma feta al dictat per intentar tenir un argument més en la lluita contra la lamentable situació econòmica espanyola. Desitgem que doni confiança als mercats, que ajudi a millorar el deute de les administracions espanyoles, però també que realment s’apliquin el conjunt de mesures que es disposen, a diferència del pacte d’estabilitat previst ja a la normativa europea per a la zona euro. Ara bé, entenem que és de justícia reclamar un aprofundiment democràtic en les formes polítiques, atès que la desvinculació entre la ciutadania i l’anomenada classe política es pot accentuar i pel que fa a Catalunya la desafecció envers l’Estat pot anar en augment. Hem de recordar que la democràcia no és tan sols una forma de govern sinó una forma de viure, en la qual les persones no poden ser bandejades amb tanta facilitat. I pel que fa a Catalunya, la imposició de noves i gravoses limitacions a l’endeutament de la Generalitat, sense solucionar prèviament el sistema de finançament, pot arribar a posar en perill l’autonomia de Catalunya, en curtcircuitar la capacitat de gestionar amb suficients recursos les prestacions socials que el país necessita. Desitgem que es propiciïn nous consensos, en benefici de tots els ciutadans de Catalunya que pateixen una crua crisi econòmica.