Una conversa sobre els tres-cents anys del Santuari de Puiggracios

Parlo amb en Jordi, un estudiant de la Universitat. Em comenta que sí, que coneix Puiggracios, més ben dit, el Santuari. Em parla de les monges, de l’acolliment que fan. Em comenta que hi va anar fa temps amb uns companys. El record que té es és molt bo. Transmet emocions profundes: les monges són bona gent. Saben acollir.
Li comento que també hi ha un conjunt de laics que hi col•laborem. En diu que no ho sabia. I li dono el “Butlletí de Puiggracios”, per tal que vegi l’activitat cultural i de reflexió que es porta a terme a redós del Santuari. També parlem dels mossens, fins i tot d’algun en concret.
En Jordi és del Vallès Occidental. De la diòcesi de Terrassa, tot i que ell és de Sabadell. Puiggracios i jo som (en el sentit que “estem” o “residim” al Vallès Oriental). Ens plantegem si hi ha una unitat dels dos Vallessos, i no sabem ben bé que dir. Potser si potser no. Tots dos estem una mica confusos amb les darreres reorganitzacions –geogràfiques però també mentals- de bisbats i arxiprestats a casa nostra. Coincidim en el fet de ser “homes de fe”.
Voldríem una societat en la que els valors cristians fossin més presents en la vida real i quotidiana de les persones. No entenem gaire- tot i que tenim les nostres impressions- de cóm podrien ésser les coses si es preguntés més a la gent. Aquest és un concepte en el qual ell i jo ens considerem inserits. Gent d’Església, gent de fe, i gent de fer: de fer Església i de fer país, com sempre ho hem fet. Així ens van ensenyar des de petits, a la família, a l’escola, als moviments i col•lectius en els què hem participat.
A propòsit d’aquest fer coincidim què tot ho trobem molt canviat. Posats, vestits, idees... No ens fan gaire cas, no ens tenen gaire en compte aquells que marquen el ritme i la marxa de les institucions. Menys que abans.
Ara passem a un altre punt. Li dic que fa tres-cents anys de la fundació del Santuari de Puiggracios. Primer com una petita esglesiola, després amb una de més gran. A dalt la muntanya, al bell mig del cel alliberador i de la plana i dels pobles, amb una visió nítida de la gent, d’aquella gent com en Jordi o com jo. Són molts anys de ser-hi en mig del món, amb gent que ha passat i que ha cregut, que ha fet coses perquè ha tingut fe. Segurament també amb indiferents i contraris. Com ara, i sobretot amb la penosa experiència de la guerra civil de 1936. Un odi que no és compres pels inventors, gestors i beneficiaris d’aquesta burocràcia anomenada “memorial democràtic”, d’aquells que volen expulsar una part de la gent de la història. Pura paranoia.
Han estat anys d’amor i d’odi, com els de la pel•lícula del passeig entre la vida la mort. Construcció, destrucció i reconstrucció. Com el nostre país. I fe, molta fe per a continuar una tasca sempre inacabada. Li comento al meu amic que als anys cinquanta del passat segle es posaren diners i noves empentes al servei de la reconstrucció del Santuari. Ell em felicita, diu, fins i tot per la part que em toca. I jo li dic que d’aquells ja en queden pocs. També l’expresso el meu pesar perquè no hi veig un futur clar i ben orientat. Però som homes de fe. Deu proveirà.
Avui res és el que era fa quinze, vint o trenta anys enrere quan jo m’hi vaig incorporar. Però resta somort el testimoni de molta gent de fe, gent senzilla i gent intel•lectual, gent de tota condició. Gent d’Església. Molta gent d’Església al llar dels darrers tres-cents anys!. Un respecte, si us plau. No parlem d’una moda fugissera. Parlem del testimoni documentat de la fe d’un poble, dels símbols d’un país, d’expressions profundes de la nostra humanitat. Aquestes són les darreres paraules d’una conversa.

Davant les noves eleccions al Parlament de Catalunya

Escric aquestes ratlles mentre espero que el President Montilla convoqui d’una vegada les eleccions al Parlament de Catalunya, amb l’esperança que mai més a casa nostra s’instauri l’anormalitat de voler formar un govern en contra de la voluntat popular, i amb la pretensió fins i tot de destruir la força política més votada. Amb l’esperança de tenir un país normal, amb polítics que acceptin de debò el resultat electoral i no visquin en la paranoia d’un món imaginari on el que importi sigui no tant guanyar les eleccions com sumar escons, autèntica perversió de la democràcia i una ofensa en tota regla als electors.
La democràcia cal construir-la des de les persones i amb les persones, perquè no és tan sols una forma de govern sinó una forma de vida, en la que no tot és possible. No es pot governar per exemple en contra de la majoria de la població o si mes no dels electors, mitjançant pactes i acords pre o postelectorals que desvirtuen radicalment el sentit de la democràcia i del respecte a les persones. Avui necessitem recuperar les persones i el poble per la democràcia, de manera que aquesta no sigui només una paraula bonica que pronunciem dins el discurs d’allò políticament correcte. La democràcia necessita, curiosament, vincular-se més amb el “demos”, amb el poble. En un altre cas, es donarà la paradoxa que la democràcia farà referència a una forma de gestionar afers públics però on no sabrem on és aquest públic, on és el “demos”. També tenim avui el repte de vincular més bé la democràcia amb l’opinió pública, què no és tan sols l’opinió publicada, la dels mass media, o la dels grans grups de pressió.
La democràcia, per tant, necessita com l’aigua, recuperar el sentit originari de l’expressió, vinculant-se a una comunitat, i en conseqüència ésser més personalista, més humanista, o simplement deixar de ser quelcom tècnic, o del món de les superestructures electorals i representatives, per a ésser més humana.
Les reflexions que voldria aportar afecten a tres conceptes: a) la representació: b) la participació; c) la persona. Com a condició prèvia als tres àmbits, cal recordar una constatació, i és que la participació és una condició sine qua non per al bon funcionament de la democràcia política i social. Aleshores, ens podríem preguntar, fins a quin punt pot existir un sistema democràtic sense participació (sense ciutadania activa) i sense persones demòcrates (persones que visquin i es creguin els principis democràtics)?
Passen a comentar breument els conceptes esmentats.
a) La representació.
La democràcia representativa es deutora d’un sistema electoral determinat. D’això en sabem molt a Catalunya, que encara no té una llei pròpia per a les eleccions al Parlament de Catalunya, tot aplicant-se disposicions transitòries de l’Estatut d’Autonomia de 1979. D’altra banda, de la situació actual en destacaria aspectes molt condicionants, com ara la llei d’Hondt, la població concentrada en grans zones urbanes, o la barrera mínima. D’altres aspectes em semblen inadmissibles, com el manteniment després de trenta anys de les llistes tancades i bloquejades, que provoquen excessos i abusos, com pot ser un alt grau de partitocràcia i de sectarisme, amb el consegüent descrèdit o “desafecció” entre qui no és de la mateixa corda que aquell que pren les decisions perquè està pensant més en els seus interessos a curt termini com a grup o col·lectiu que no pas en el país i en les persones.
La Llei de Partits ha estat, a més, el gran pacte PSOE-PP dels darrers anys, amb un bon exemple pràctic a Euskadi el 2009. D’altra banda, els pactes postelectorals a Catalunya contra l’opció que ha guanyat les eleccions pot ofendre a moltes persones. Quan un partit descobreix que no cal guanyar les eleccions per tal d’arribar al poder i perd la vergonya de sumar entre perdedors, és lògic que provoqui desafecció entre els ciutadans. Aquests es pregunten per què han d’anar a votar, per què s’ha de participar, si després uns quants professionals de la política, de les estratègies, o del màrqueting polític, decideixen per ells.
La situació anterior obre la porta a una concepció de la vida sense límits, on tot sembla possible, i per tant es creen capelletes, “xiringuitos”, informes inútils, i el que es mes greu es comença a portar a terme una política d’enginyeria social – que afecta àmbits tan determinants com el matrimoni la família, l’avortament, la joventut, la dona, la persona en definitiva- no sempre amb tot el debat social necessari. Es perd el sentit del consens sobre els aspectes bàsic, i en canvi es busca la confrontació, com per exemple situar tota la vida en la tensió dreta-esquerra. A manca d’idees hi ha qui s’instal·la en la ideologia, i a manca de gestió eficaç en una constant producció de lleis.
b) La participació.
Em sembla una obvietat afirmar que cal passar a una democràcia governant, i no tan sols gaudir d’una democràcia governada. Cal deixar de tenir por a tècniques complementàries de la democràcia representativa -que és la gran opció de l’Estat constitucional espanyol- de democràcia més directa. Per què hi ha qui té por dels referèndums i de les consultes populars? Quin mal fan a la democràcia? D’acord que segons la legislació actual la convocatòria és del govern central, però si aquest vulgues se’n podrien fer més. Si no se’n fan més és perquè fan por, i jo diria que també es penós veure com s’escenifica la cerimònia de la confusió entre allò que no interessa políticament i una pretesa inconstitucionalitat de les mesures. Mentrestant a Catalunya, ens hem d’inventar expressions eufemístiques, com el “dret a decidir” quan tothom sap que estem fent referència al dret a l’autodeterminació.
c) La persona
Anem a parar així a la qüestió cabdal de tota reflexió política, si més no des dels plantejaments personalistes i humanistes, que són els que m’interessen. Penso que hem de reivindicar un model de persona i per això és important no oblidar uns quants elements: entre d’altres podem parlar de l’educació cívica; superar la moral de la desvinculació, de l’individualisme i del materialisme; reforçar el capital humà i social (estructures familiars sòlides, incrementar la inversió en I+D+I per a forjar un teixit humà i social del país que respongui a les demandes dels nous temps, preocupació per la responsabilitat social corporativa, etc); reivindicar polítiques públiques a favor de la persona i lluitar contra l’enginyeria social que pretén canviar l’antropologia humana a cop de lleis i talonari; rebutjar el multiculturalisme com a “tabula rasa” de la història i de la comunitat nacional; incorporar una moral dels deures abans que dels drets; definir els límits a la tolerància.
De tot el que he dit només em resta una darrera idea: encara hi ha molta feina en la tasca sempre inacabada de fer país i de construir Catalunya; una feina que és política però que també és personal i social. Per això, a banda de fer política ens hem d’interessar per fer país, i fer-ho no des de qualsevol perspectiva, ni per només guanyar eleccions, sinó per a construir un país que pagui la pena, amb valors sòlids, i amb persones que se sentin orgulloses del país que tenen.

No tenim dret al paisatge

Aquest dies d’estiu podem passejar amb tranquil·litat pels nostre pobles i ciutats. Una reflexió que a mi em ve sovint al cap quan passejo és que a Catalunya tenim un medi ambient, un entorn, força malmès i millorable. Hi ha un excés de construcció per tot arreu, com ho corroboren els estudis que diuen que la superfície urbanitzada al nostre país ha crescut sis vegades més que la població els darrers deu anys.

Aquesta situació ha comportat canvis importants en les condicions de vida, i greus conseqüències mediambientals, entre les que destaquen l’augment de la contaminació, la utilització del sol en zones de legalitat sempre revisable, la creació d’una barrera prop de la costa, l’alt grau de pavimentació, etc.

Ara bé, mentre unes dependències polítiques i administratives se’n preocupen d’uns aspectes, d’altres fomenten tot el contrari, sense que hi hagi una actuació coordinada. Per exemple, d’una banda, interessa vendre cotxes, que contaminen, i el govern n’aprova ajuts en aquest sentit, però d’altra augmenta la preocupació per les greus conseqüències mediambientals de la pol·lució i s’atreveixen a prohibir-nos anar a una determinada velocitat..

El cas dels purins, en l’àmbit agrari, presenta una situació alarmant. I també és preocupant la dependència cada cop més gran del consum elèctric, amb avaries greus i augments descomunals de les factures. En canvi, tot s’ha de dir, ha millorat la qualitat de les aigües, en rius com el Besòs o el Congost, atès que s’han multiplicat les depuradores. Els boscos, però, es troben normalment força abandonats, i presenten greus perills d’incendi perquè les pluges de l’hivern han fet créixer molt els matolls.

La destrucció progressiva del paisatge natural i tradicional és un fet que hem preocupa. Amb els anys van desapareixent pràcticament tots els indrets que han identificat la meva vida. La pretensió de remodelar d’arrel els nostres pobles i convertir-los en ciutats o gairebé no té aturador. En aquest context, s’ha instal·lat el discurs d’allò políticament correcte i l’expressió clau, gairebé sagrada és el “creixement o desenvolupament sostenible”. La construcció i les obres públiques –sovint promocionades des dels estaments oficials- no sempre ho fan paral·lelament als serveis socials ni al benestar general que en derivaria d’una bona socialització, la mobilitat es fa cada vegada més difícil, i la cultura del cotxe i de la carretera creixen arreu. El camió com a opció prioritària de transport de mercaderies tindrà avantatges però crea situacions de perills inadmissibles en determinades carreteres que porten a les zones industrials que tot poble ha de tenir.

L’actual model de vida, que es podria definir així com el binomi cotxe-casa, per a fer carreteres, s’hauria de revisar, tant per motius mediambientals com socials. Hauríem de ser capaços d’aprofitar l’actual crisi econòmica per a propiciar un canvi de model. Ens va el futur.

Mentrestant veig com s’ha trinxat tot el centre de La Garriga. Suposo que alguns al·legaran que tot es fa en nom del progrés i del benestar. D’altres veiem com el paisatge tradicional desapareix. I amb ell el concepte de persona que sembla defensar-se és “l’home sense atributs”, sense història, sense arrels, sense passat, sense dret al paisatge. Tot es renovable, en nom del progrés (real o decadent). Penso que és una opció política i vital defensar que cal canviar-ho tot, que tot estigui sempre en obres, perquè així l’home té més dificultat a aferrar-se a elements previs o superiors a la seva existència. Darrere tanta obra, hi ha una concepció de l’home. Una concepció que no comparteixo.

Derechos y deberes

La Constitución española de 1978 representó un paso adelante muy significativo de cara al reconocimiento de los derechos fundamentales de las personas. Puede afirmarse que uno de los objetivos de todo texto constitucional es garantizar un catalogo de derechos y libertades para los ciudadanos y grupos sociales, aspecto que en términos generales se ha conseguido, aunque siempre se debe mejorar en este campo. En lo referente a los deberes, hay que recordar que todo derecho tiene como contrapartida un deber, que el ejercicio de los derechos no es ilimitado, y que, por consiguiente, ha de ser responsable. Entendemos que si bien el año 1978 con la aprobación de la Constitución fue el tiempo de los derechos, hoy más de treinta años después nos hallamos ante el tiempo de los deberes.
La Declaración Universal de los Derechos Humanos, de 1948, sostiene en su art. 29.1 que “toda persona tiene deberes respecto a la comunidad, puesto que sólo en ella puede desarrollar libre y plenamente su personalidad”. Por su parte, la Carta de los Derechos Fundamentales de la Unión Europea (integrada en el Tratado de Lisboa), nos habla en su preámbulo que el disfrute de los derechos “implica responsabilidades y deberes tanto respecto de los demás como de la comunidad humana y de las generaciones futuras”. En definitiva, la democracia como sistema político pero también como forma de vida se ve directamente influida por el establecimiento de deberes en el marco de una cultura de la responsabilidad. Consideramos que hay que introducir en el lenguaje colectivo la referencia a los deberes. Aquí trataremos de los deberes constitucionales como deberes cívicos, desde la premisa de que es urgente su tratamiento para la construcción de la comunidad, y para una vida personal plenamente respetuosa con el entorno social. El olvido de esta premisa es preocupante puesto que provoca una concepción de la desvinculación de la comunidad, de la falta de respeto por los demás, o del denominado “abuso de los derechos” (yo ejerzo mis derechos con total despreocupación de los demás). Hoy, es preciso aprovecha la crisis económica para extraer de esa vivencia nuevos valores, un nuevo lenguaje más cooperativo, y nuevas actitudes más responsables en relación con la comunidad.
Relacionado con lo anterior, propugnamos un civismo no impuesto por los poderes públicos, sino libremente asumido desde la libertad y la responsabilidad individuales. La ciudadanía ha de ser consciente de sus derechos y deberes, de forma libre, crítica si cabe, pero de forma responsable, participativa y solidaria. La convivencia en libertad exige una buena educación, puesto que “vivir es convivir”, como dijo Aristóteles (Política). La convivencia ha de reconocer el pluralismo, en el marco de una forma de vida cada vez más globalizada, pero al mismo tiempo celosa de la identidad colectiva, y un multiculturalismo que no puede interpretarse como una “tabula rasa” que desconozca el pasado.
El establecimiento de deberes no puede dejarse unilateralmente al Estado. La familia y otras formas de socialización han de jugar un papel importante. Recordemos aquí la celebre obra “De officiis” de Ciceron, dedicada a su hijo Marco, que trata sobre los deberes, auténtico tratado de virtudes cívicas y de ciudadanía.
Hay que tener presente también la “ Declaración de Responsabilidades y Deberes Humanos”, en el marco de la UNESCO y con el apoyo del Alto comisionado de los Derechos Humanos de la ONU. Proclamada en 1998, para conmemorar el 50 aniversario de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, es conocida como declaración de Valencia por acordarse en esa ciudad. La misma propone de forma ordenada una serie de deberes y responsabilidades tanto colectivas como individuales con objeto de llevar a la práctica lo preceptuado en las declaraciones internacionales de derechos humanos. Se parte de la constatación de que una vez proclamados los derechos, corresponde ahora implantar los deberes para un mejor goce de aquellos. En todo caso, los poderes públicos, las organizaciones sociales, y los ciudadanos comparten la responsabilidad de la garantía y promoción de los derechos humanos (en concreto se habla del derecho a la vida y a la seguridad humana, a un orden internacional justo, a la participación en los asuntos públicos, a las libertades de opinión, expresión, reunión, asociación, religión, el derecho a la integridad física y moral, a la igualdad, a la protección de las minorías, de los niños y ancianos, al trabajo y la calidad y nivel de vida, a la educación, las artes y la cultura, y al del respeto a lo establecido en la propia declaración). De los derechos anteriores se deducen deberes.

El Tribunal Constitucional com a problema

El passat dilluns dia 28 de juny al vespre, al setè intent, després de quatre anys, el Tribunal Constitucional va emetre sentència en relació amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006. Era la primera vegada en la història de l’actual democràcia espanyola en què el Tribunal Constitucional jutjava la constitucionalitat d’un Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya, per les dues Cambres de les Corts Generals (Congrés dels Diputats i Senat) i finalment pel poble de Catalunya enreferèndum.

L’Estatut es va fer sense un mínim sentit de país. Cada partit va afegir-hi el seu punt de vista, donant lloc a un text de lectura difícil i carregosa. Tot i així, aportava elements molt importants per tal d’avançar en les competències de la Generalitat, en el règim lingüístic, en una concepció més integradora de la pluralitat i fins i tot plurinacionalitat d’Espanya, en un finançament més just, o en una reforma de l’Administració de Justícia més sensible a la llengua i al dret de casa nostra, entre molts altres elements, com l’arrelament en la història, en la cultura, en els fets diferencials de la nació catalana. Amb tot això, el PP, que no va poder consensuar el nou Estatut del 2006, va actuar encès i amb malfiança i va impugnar bona part dels articles de l’Estatut, fins i tot, cal recordar-ho, abans d’entrar en vigor. No va esperar ni a això, i va intentar aconseguir per aquesta via allò que no havia aconseguit mitjançant la política.

El Tribunal Constitucional es va convertir en una arma política, sense miraments, tant pel PP com pel PSOE. El van deslegitimar, perquè dels dotze membres només han pogut dictar sentència deu —n’hi ha un de mort i un de recusat— i d’aquests, quatre tenen el seu mandat caducat des de fa més de dos anys i mig. L’Estatut ha estat retallat perquè es declaren inconstitucionals 14 preceptes, i 27 són sotmesos a interpretació, entre altres disposicions que es veuen afectades. Però el veritable problema per mi és que allò que es va aprovar fins i tot en referèndum, ha estat retallat, rebaixat i malmès
per un Tribunal Constitucional de dubtosa legitimitat moral. Mai no hauria hagut de passar una cosa així. I enfer-se, la Constitució democràtica,que Catalunya tant va contribuir a edificar durantla transició, ha vist trontollar els seus fonaments.
Ara, entre retall i retall, els ciutadans de Catalunya, el continuarem aixecant, però espero i desitjo que amb la lliçó apresa de com no s’han de fer les coses. El poble ha de tornar a parlar, en unes eleccions en les quals —si us plau— deixin governar el qui guanyi. Mirem de tenir un país de més qualitat, amb alguna deferència envers la majoria electoral. Si a Catalunya els perdedors governen perquè sumen, de què ens estranyem ara de la retallada que ens ha fet el Tribunal Constitucional? Ens urgeix tornar a la democràcia, per tal de restablir el sentit de país. Aquesta és una bona reacció a una sentència lamentable, i a un malson massa llarg.

Presentació del llibre "Civisme i Llibertat"

Ens plau convidar-vos a la presentació del llibre Civisme i Llibertat que es farà el dimarts 15 de juny, a les 18 hores, a la sala de premsa de la planta baixa de l’edifici El Viver (plaça Assemblea de Catalunya, 9-12). Aquest llibre recull les intervencions dels participants al Seminari sobre civisme i llibertat que es va celebrar al Museu de Badalona del 25 al 27 de febrer de 2009 sota la direcció de l’Ajuntament de Badalona i el Grup de Recerca sobre Llibertat, Seguretat i Transformacions de l’Estat, del Departament de Ciència Política i de Dret Públic de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Crisi econòmica i temps de canvi

La crisi econòmica que ens ha tocat de viure va néixer com una crisi financera, de l’economia especulativa, però amb el temps s’ha anat inserint en la vida real i quotidiana de les persones. Per tant, si en l’àmbit financer caldrà fer ajustaments per tal de reduir la despesa pública i el dèficit de l’estat, cal no oblidar que el repte més transcendental consistirà en saber adoptar mesures per dinamitzar l’economia i crear nova ocupació.
L’atur és un problema humà de primera magnitud, una autèntica tragèdia, i l’insòlit índex de l’estat espanyol un greu escull per a superar l’actual situació. A mesura que augmenta la inseguretat laboral esdevé més important la tasca de Càrites i altres entitats assistencials, perquè la crisi està afectant de manera molt directa persones vulnerables, com ara parelles joves, moltes de les quals en pocs mesos han vist com s’han empobrit fins a límits insospitats, en perdre la feina, no poder pagar la hipoteca o esdevenir aturats de llarga durada.
Europa sencera adopta mesures de contenció pressupostària després d’excessos i de formes de viure que ens han portar fins aquí, tot fent bona la tradicional expressió d’allargar més el braç que la mànega. La societat de consum i de l’opulència en la que ens han volgut fer viure els darrers anys, ha portat unes conseqüències com les que ara ens veiem obligats a experimentar. Certament hem viscut anys immersos en una societat fonamentada en el tenir i no en l’esser, en el consum compulsiu i no en la satisfacció de les necessitats reals, amb poca preocupació per la competivitat i la qualitat, en l’abús de la construcció fins a límits irracionals, entre d’altres característiques. Tot plegat ha beneficiat més les grans corporacions financeres que les persones concretes. Aquesta situació ens obliga avui a un canvi de model productiu, de model econòmic en general, més al servei de la persona, i que per tant tingui en compte elements com la cultura, l’educació, la preparació tècnica o la formació humana integral, per tal de fornir les bases per a un país de més qualitat. Un país que caldrà reconstruir amb l’esforç de tots, del sector públic i del privat.
D’altra banda, la confiança amb els gestors públics està arribant a uns nivells baixíssims La desconfiança afecta de forma especial la classe política, excepte honorables excepcions. I les entitats privades, protagonistes també de l’actual situació, hauran de situar-se en noves coordenades, més fiables per a la població en general. La crisi econòmica ens ha caigut al damunt i sembla que gairebé ningú ha fet els deures. A tota Europa, però a Espanya encara és més patent. Els habitants de la zona euro ens adonem que som més pobres, que l’Estat del benestar construït amb l’esforç de generacions passades i presents, està fent fallida. I el que es més important, la nostra manera de viure, la de ciutadans europeus, s’està posant en entredit. Mentre tant, el discurs dominant és el d’un cert fatalisme, i no sembla que ningú vulgui assumir cap responsabilitat per tot el que està succeint.
El cas de Grècia i més recentment el d’Hongria, en que s’han maquillat els comptes públics, i mentit sobre la situació real de l’economia, no ajuden de cap manera a recuperar la confiança en els gestors dels afers econòmics. La situació espanyola no és tampoc com per restar massa alegres. Però si alguna lliçó podem aprendre de la crisi en que estem immersos es que té una dimensió europea, que les mesures que cal prendre per reordenar l’economia ja no son cosa dels Estats tots sols. La crisi és global, per això la sensació d’una certa tutela sobre les mesures que s’estan prenen a Espanya i a Catalunya els darrers temps. En termes humans però, és temps de tornar a defensar valors sòlids, com els valors cristians que han fet Europa, tot redescobrint la força constructiva de les virtuts teologals (fe, esperança i caritat), i cardinals (prudència, justícia, fortalesa i temperança). Avui cal, més que mai, que la veu de la veritat es faci més present en la nostra societat, aportant arguments positius al servei de la dignitat de l’home, i de la seva transcendència.