Parlo amb en Jordi, un estudiant de la Universitat. Em comenta que sí, que coneix Puiggracios, més ben dit, el Santuari. Em parla de les monges, de l’acolliment que fan. Em comenta que hi va anar fa temps amb uns companys. El record que té es és molt bo. Transmet emocions profundes: les monges són bona gent. Saben acollir.
Li comento que també hi ha un conjunt de laics que hi col•laborem. En diu que no ho sabia. I li dono el “Butlletí de Puiggracios”, per tal que vegi l’activitat cultural i de reflexió que es porta a terme a redós del Santuari. També parlem dels mossens, fins i tot d’algun en concret.
En Jordi és del Vallès Occidental. De la diòcesi de Terrassa, tot i que ell és de Sabadell. Puiggracios i jo som (en el sentit que “estem” o “residim” al Vallès Oriental). Ens plantegem si hi ha una unitat dels dos Vallessos, i no sabem ben bé que dir. Potser si potser no. Tots dos estem una mica confusos amb les darreres reorganitzacions –geogràfiques però també mentals- de bisbats i arxiprestats a casa nostra. Coincidim en el fet de ser “homes de fe”.
Voldríem una societat en la que els valors cristians fossin més presents en la vida real i quotidiana de les persones. No entenem gaire- tot i que tenim les nostres impressions- de cóm podrien ésser les coses si es preguntés més a la gent. Aquest és un concepte en el qual ell i jo ens considerem inserits. Gent d’Església, gent de fe, i gent de fer: de fer Església i de fer país, com sempre ho hem fet. Així ens van ensenyar des de petits, a la família, a l’escola, als moviments i col•lectius en els què hem participat.
A propòsit d’aquest fer coincidim què tot ho trobem molt canviat. Posats, vestits, idees... No ens fan gaire cas, no ens tenen gaire en compte aquells que marquen el ritme i la marxa de les institucions. Menys que abans.
Ara passem a un altre punt. Li dic que fa tres-cents anys de la fundació del Santuari de Puiggracios. Primer com una petita esglesiola, després amb una de més gran. A dalt la muntanya, al bell mig del cel alliberador i de la plana i dels pobles, amb una visió nítida de la gent, d’aquella gent com en Jordi o com jo. Són molts anys de ser-hi en mig del món, amb gent que ha passat i que ha cregut, que ha fet coses perquè ha tingut fe. Segurament també amb indiferents i contraris. Com ara, i sobretot amb la penosa experiència de la guerra civil de 1936. Un odi que no és compres pels inventors, gestors i beneficiaris d’aquesta burocràcia anomenada “memorial democràtic”, d’aquells que volen expulsar una part de la gent de la història. Pura paranoia.
Han estat anys d’amor i d’odi, com els de la pel•lícula del passeig entre la vida la mort. Construcció, destrucció i reconstrucció. Com el nostre país. I fe, molta fe per a continuar una tasca sempre inacabada. Li comento al meu amic que als anys cinquanta del passat segle es posaren diners i noves empentes al servei de la reconstrucció del Santuari. Ell em felicita, diu, fins i tot per la part que em toca. I jo li dic que d’aquells ja en queden pocs. També l’expresso el meu pesar perquè no hi veig un futur clar i ben orientat. Però som homes de fe. Deu proveirà.
Avui res és el que era fa quinze, vint o trenta anys enrere quan jo m’hi vaig incorporar. Però resta somort el testimoni de molta gent de fe, gent senzilla i gent intel•lectual, gent de tota condició. Gent d’Església. Molta gent d’Església al llar dels darrers tres-cents anys!. Un respecte, si us plau. No parlem d’una moda fugissera. Parlem del testimoni documentat de la fe d’un poble, dels símbols d’un país, d’expressions profundes de la nostra humanitat. Aquestes són les darreres paraules d’una conversa.
Li comento que també hi ha un conjunt de laics que hi col•laborem. En diu que no ho sabia. I li dono el “Butlletí de Puiggracios”, per tal que vegi l’activitat cultural i de reflexió que es porta a terme a redós del Santuari. També parlem dels mossens, fins i tot d’algun en concret.
En Jordi és del Vallès Occidental. De la diòcesi de Terrassa, tot i que ell és de Sabadell. Puiggracios i jo som (en el sentit que “estem” o “residim” al Vallès Oriental). Ens plantegem si hi ha una unitat dels dos Vallessos, i no sabem ben bé que dir. Potser si potser no. Tots dos estem una mica confusos amb les darreres reorganitzacions –geogràfiques però també mentals- de bisbats i arxiprestats a casa nostra. Coincidim en el fet de ser “homes de fe”.
Voldríem una societat en la que els valors cristians fossin més presents en la vida real i quotidiana de les persones. No entenem gaire- tot i que tenim les nostres impressions- de cóm podrien ésser les coses si es preguntés més a la gent. Aquest és un concepte en el qual ell i jo ens considerem inserits. Gent d’Església, gent de fe, i gent de fer: de fer Església i de fer país, com sempre ho hem fet. Així ens van ensenyar des de petits, a la família, a l’escola, als moviments i col•lectius en els què hem participat.
A propòsit d’aquest fer coincidim què tot ho trobem molt canviat. Posats, vestits, idees... No ens fan gaire cas, no ens tenen gaire en compte aquells que marquen el ritme i la marxa de les institucions. Menys que abans.
Ara passem a un altre punt. Li dic que fa tres-cents anys de la fundació del Santuari de Puiggracios. Primer com una petita esglesiola, després amb una de més gran. A dalt la muntanya, al bell mig del cel alliberador i de la plana i dels pobles, amb una visió nítida de la gent, d’aquella gent com en Jordi o com jo. Són molts anys de ser-hi en mig del món, amb gent que ha passat i que ha cregut, que ha fet coses perquè ha tingut fe. Segurament també amb indiferents i contraris. Com ara, i sobretot amb la penosa experiència de la guerra civil de 1936. Un odi que no és compres pels inventors, gestors i beneficiaris d’aquesta burocràcia anomenada “memorial democràtic”, d’aquells que volen expulsar una part de la gent de la història. Pura paranoia.
Han estat anys d’amor i d’odi, com els de la pel•lícula del passeig entre la vida la mort. Construcció, destrucció i reconstrucció. Com el nostre país. I fe, molta fe per a continuar una tasca sempre inacabada. Li comento al meu amic que als anys cinquanta del passat segle es posaren diners i noves empentes al servei de la reconstrucció del Santuari. Ell em felicita, diu, fins i tot per la part que em toca. I jo li dic que d’aquells ja en queden pocs. També l’expresso el meu pesar perquè no hi veig un futur clar i ben orientat. Però som homes de fe. Deu proveirà.
Avui res és el que era fa quinze, vint o trenta anys enrere quan jo m’hi vaig incorporar. Però resta somort el testimoni de molta gent de fe, gent senzilla i gent intel•lectual, gent de tota condició. Gent d’Església. Molta gent d’Església al llar dels darrers tres-cents anys!. Un respecte, si us plau. No parlem d’una moda fugissera. Parlem del testimoni documentat de la fe d’un poble, dels símbols d’un país, d’expressions profundes de la nostra humanitat. Aquestes són les darreres paraules d’una conversa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada