CONSTRUIR CATALUNYA

Amb motiu de la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya voldria aportar algunes reflexions sobre la necessitat de construir Catalunya des de valors i principis, a tall d’un consens bàsic de país, més enllà de l’actual conjuntura política, marcada per la crisi econòmica, els problemes del finançament de la Generalitat de Catalunya, el desenvolupament de l’Estatut i “l’espasa de Damocles” de la futura sentència del Tribunal Constitucional.
D’altra banda, entenc que davant el lema electoral montilllista de “fets i no paraules”, hem de reivindicar una concepció de la política en la qual les paraules tinguin molta importància. El mateix president Montilla sembla que ara, amb les negociacions per tal d’obtenir un finançament més just per Catalunya, ha superat les dependencies d’aquell lema inicial i està emetent missatges, paraules, és a dir, construeix un discurs, que és el que ha de fer un polític. En efecte, penso que la política democràtica es caracteritza pel debat racional sobre propostes, que s’expressen mitjançant la paraula. La força de la paraula com a eina de convicció apareix avui com alternativa ideològica i no tan sols estratègica, d’una manera de fer política que en el cas de Catalunya es basa en la idea de nació, de comunitat nacional.
Aquesta nació està formada per persones, ciutadans i ciutadanes, que gaudeixen d’un estatus de responsabilitat, amb deures i drets. Cal reconèixer , però, que la societat catalana és molt plural, aspecte que alguns associen a allò que s’ha dit multiculturalitat. Ara bé, la construcció de Catalunya com a nació necessita la determinació d’uns valors convivencials, que puguin ésser assumits per tota la població, com a deures cívics i com a drets. Avui em sembla urgent definir la ciutadania des de la corresponsabilitat de les diverses persones i grups, per tal de construir la nació plena, una autèntica “ciutadania republicana”, on ha de quedar clar que els deures i drets no son gratuïts, ni capriciosos, sinó conseqüència de l’orgull de pertànyer a una nació, que es sentida com a pròpia i en la qual tothom hi contribueix a la seva conformació quotidiana.
No tots els valors s’han de compartir necessariament, però si cal crear un consens bàsic, perquè en un altre cas no tindríem país –un país no és “tants caps tants barrets”-. En l’actual “societat líquida”, on tot sembla admissible, i on curiosament l’home pensa que es més lliure que mai, en no tenir pràcticament referències comunitàries sòlides és fàcilment manipulable, i modelable, al servei dels poderosos de cada moment o fins i tot d’ interessos ocults. La cultura de la desvinculació de la comunitat i de l’ individualisme dificulta fer política i fer propostes polítiques. Avui hi ha el perill de convertir la política en una mena de management al servei de qui paga impostos, de qui vota cada quatre anys, o de qui té un determinat carnet o simpatitza amb algú que mana.
El catalanisme, el patriotisme català, el nacionalisme, és avui un valor transversal de la majoria de forces polítiques (no de totes). La idea de “Catalunya un sol poble” és plenament vigent. Venim d’un passat, i volem construir un futur. Però un futur amb valors sòlids. No qualsevol cosa. Per tant, caldrà treballar per tal de construir Catalunya des del desenvolupament personal i comunitari alhora, i en especial, lluitar a fi i efecte d’evitar l’actual deshumanització de la vida, que afecta la família, les relacions laborals, les relacions humanes en general, una part important de la nostra societat. El repte bàsic de la nostra generació és humanitzar la vida i així fer política d’una altra manera, per la qual cosa hem de tornar a prestigiar la política, com activitat humana al servei dels altres i del país.
En aquest context, no hauríem de tenir por de definir quin és el model de dirigent polític, i el model de ciutadà, que Catalunya necessita, a partir de criteris ètics. S’ha de lluitar contra l’eròtica del poder, que desvincula els ciutadans. La idea de servei, hauria de ser el fonament de tota activitat política i social, per tal de superar el sectarisme, el servilisme, l’afany de poder i la destrucció de l’adversari que tan sovint és donen.
Finalment, em sembla important i urgent definir quins són els interessos generals de Catalunya com a país, més enllà dels tacticismes dels partits, que ens fan prendre pistonada. Si no ho fem, la desafecció ciutadana pot ser irrecuperable, i Catalunya com a nació, i les persones que s’identifiquen amb ella es poden enfonsar en la més gran de les misèries morals i materials.


La Font del Diàleg, setembre 2008

El poema Canigó i mossèn Cinto Verdaguer

Aquest poema l'he tingut present en dos moments, al juny i a l'agost. Amb motiu del pelegrinatge a Montserrat (quan el vaig llegir en públic) i després durant la visita a Sant Miquel de Cuixà, arran de l'estada a la XL edició de la Universitat Catalana d'Estiu.

CANIGÓ

Epíleg: Los dos campanars

Doncs ¿què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí,
que omplies
aqueixes valls de salms i melodies
la terra d’àngels i de sants lo cel?

Doncs ¿què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?

D’Ursèol a on és lo Dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal·lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?

Los càntics i les llums s’esmortuïren;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
la rosa s’esfullà com lo roser;
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.

Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res:
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada
sols encara hi ha dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.

Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat;
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.

Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: - Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.

-Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí-,
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.

Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren;
tu que vius més avall, no els veus tornar?

- No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
més, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolces amors.

Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anem caient;
lo segle que ens deu tant ara ens aterra,
en son oblit nostra grador enterra
i ossos i gloríes i records se’ns ven.

- Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniuats les àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.

I jo plorava amb ells i encara ploro,
més ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.

-Caurem plegats –lo de Cuixà contesta-
Jo altre cloquer tenia al meu costat;
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.

Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara son llit me crida
son insepult cadàver gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a jaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí-.

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells caben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida;
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
més resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.

RETORNO AL HUMANISMO

Jaime Arias, periodista, publica a La Vanguardia del passat dissabte 9 d'agost aquest article. Certament cal que tornem a reivindicar l'humanisme, un nou humanisme potser, ple de poseia i de passió, de sensibilitat i de qualitat humana. Em sembla important el retorn a unes lectures de base espiritual centrades en la persona concreta, avui força oblidades. També us recomano el llibre de Carles Duarte.

" Se han cumplido veinte años de la celebración de un memorable coloquio convocado en el Centro Europeo de la Cultura de Ginebra, en homenaje a Denis de Rougemont, a la sazón recién fallecido. Inmensa pérdida, cuya herencia intelectual trataron de rescatar un selecto plantel de veteranos europeístas, en unos debates sobre el ideario del personalismo, extendido luego al federalismo democrático.

Intercambio de reflexiones de plena actualidad, en la fase crítica que nos toca vivir. Arrastrados por los fracasos financieros de las primeras potencias, la situación es de desconcierto. Las economías dan la sensación de iniciar una huida hacia delante.

Los agobios hipermaterialistas provocan deseos de retorno al humanismo, la vuelta a mensajes de pensadores y activistas de un ayer no muy lejano, que eclipsaron los reflejos de una deslumbrante prosperidad. Los Mounier, De Rougemont, Madariaga, Monnet fueron dejados de lado, con su ética de comportamiento cívico y otros discursos de herencia espiritual. Si es que la política debe reinventarse, la formula federalista de Rougemont, basada en la experiencia testimonial helvética, invita a fijarse en ella a los países europeos más afines e históricamente más predispuestos. Es oportuno volver a sus enseñanzas, dictadas por la idea-fuerza de unión en la diversidad y por la conciencia de las dimensiones de poderes locales y regionales subsidiarios, basados en estructuras sociales fácilmente comunicables a escala del hombre y de las personas.

Estas y otras pertinentes evocaciones me sugirió, por asociación de ideas, la lectura de la última obra de Carles Duarte, Als llavis duc una fulla de menta. Retalls de memoria. Pequeña y rica obra maestra en el género memorialista, muy de nuestros días. En la que confirma la sensibilidad y voluntad europeísta de Jordi Pujol, formado en la doctrina personalista de los Peguy y Mounier, y cuya influencia en los intentos de formación de una Europa de los pueblos, de raíces muy catalanas e ibéricas ya nadie pone en duda. Es cuestión de insistir en los diálogos Castilla-Catalunya en los que no cejo la inteligencia en el exilio (Carretero-Bosch Gimpera).

En Carles Duarte, el presidente Pujol encontró una solida compenetración y un erudito hombre de acción que aúna voluntades nacionales e internacionales, empezando por los Maragall. Y es que la suya es un alma de poeta, cuya extraordinaria cultura han configurado maestros filólogos cual Joan Coromines y Badia i Margarit, y han cuajado inspiraciones desde Machado y Neruda, hasta Espriu, Sarsanedas y Jordi Savall sin contar el hondo clasicismo mediterráneo.

Duarte, que hoy dirige la Fundació Carulla, es un gran activo de la vida catalana. Un poeta, siempre necesario para realizar sueños posibles. Puede decir como Unamuno: "Ante todo soy poeta, luego viene lo demás". "

L’allunyament de la política

L’allunyament, la desafecció, o el desinterès per la política, es una realitat creixent i perillosa, més quan es practica amb èxit que no cal guanyar les eleccions per mantenir-se en el poder.
Al meu parer hi ha dues premisses prèvies a la revalorització de la política i és que la política ha de retornar a la comunitat, i que la política ha de respondre a principis ètics i no ésser només un joc d’estratègies. La política és l’àmbit on s’escenifica el bé i les relacions amatents entre persones i grups, perquè tenen una idea prèvia i bàsica de país. EL MARQUETING POLÍTIC NO POT SUBSTITUIR L’ÈTICA EN L’ACCIÓ POLÍTICA. Cal reivindicar que no s’emprin grans paraules però buides, sense testimoniatge personal (progrés, canvi,..) .
Es parla des de fa temps de crisi de les ideologies i demanem que les diferents opcions ens ofereixin amb claredat quines concepcions de fons defensen sobre la persona i les seves referències comunitàries, i a partir de quins valors, a fi i efecte que així es pugui produir un debat racional. La política ha de resituar-se en la comunitat i després, en un segon moment, en el poder. Primer hem de construir la nació i després l’Estat. I a més, caldria defensar una concepció del bé comú –que no és la suma dels interessos particulars, sinó els generals o comunitaris -, és a dir, el consens bàsic de país que hem de compartir tots els ciutadans i grups, per a conviure en llibertat.
L’indivudualisme, el consumisme, la societat massificada, provoquen un model de persona deshumanitzada. Aquest és un dels reptes més importants que té la nostra generació: construir un discurs humanitzador, a partir del testimoni de persones que donin la seva vida per un ideal. Avui necessitem humanitzar la vida; hem de defensar una concepció “espiritual” de la vida, un “ancoratge espiritual”, un nou llenguatge , en el que caldria recuperar elements i conceptes com ara les VIRTUTS HUMANES, EL BE I EL MAL EN CONTRA DEL RELATIVISME ÈTIC, L’ESTABLIMENT DE LÍMITS A LA TOLERANCIA. Necessitem construir una cosmovisió que ens expliqui el model de persona que està en la base de qualsevol altre consideració.


Comentari Ràdio Estel, dimecres 23 de juliol de 2008

La "mala administració"

Ja fa més de quinze dies que no tenim arbres al carrer. L’excusa, què els arbres havien aixecat la vorera. L’Ajuntament ens va deixar a la bústia un escrit on deia, lacònicament, que començaven les obres per tal d’arranjar les voreres, aixecades per les arrels dels arbres. Al cap de pocs dies allò que sospitàvem es feia realitat: com en altres carrers del poble, s’ha aplicat el vell principi de “mort el gos morta la ràbia”. Per tant, l’Ajuntament ordena que es tallin tots els arbres del carrer, i no planta de nous. Visca el ciment, i la manca de manteniment!
Ara quan sortim al carrer fa una calor immensa. El sol cega la vista. La situació és realment trista, perquè aquest carrer havia tingut arbres sempre. Però sembla que a poca gent l’importa. Ho havia vist en altres indrets, i fins i tot recordo un article sobre la “ciutat difusa” que vaig escriure fa temps en el que ja ho denunciava. Els responsables de les desfetes no llegeixen, vaig pensar en aquells moments i ara ho veig confirmat.
Malgrat la duresa de la situació creada per la tala massiva d’arbres i per l’opció arbitrària de posar-ne allà si i aquí no, pensava que una decisió tan absurda no em podria afectar a mi. Però estava errat. Fa molt anys, el meu sogre, amb els seus diners va urbanitzar el carrer, amb arbres i voreres. Si bé el carrer es va anar degradant pel pas del temps, i per la manca de manteniment municipal, les voreres no tenien cap problema. Un dia al meu carrer li va tocar caure en les mans del suposat progrés municipal, i tot pagant els veïns la major part del cost de les obres, aquells arbres preciosos van ser substituïts per uns altres posats a dit per l’Ajuntament, ja que així formaven part de tota la nova urbanització del carrer. La decisió va ser de l’Ajuntament: substitució d’uns arbres per uns altres lamentables i inadmissibles. La decisió errònia i culpable de l’Ajuntament va fer aixecar les voreres. I finalment, en un atemptat a la intel·ligència, la solució: deixar-nos sense arbres, i per tant, sense el nostre entorn de tota la vida.
Aquesta història particular em permet reflexionar sobre el perill de la mala administració. Ens trobem davant decisions municipals ineficients, què es traslladen injustament a la població, amb total falta de respecte. Enlloc de substituir uns arbres per uns altres que no causessin problemes, els arrenca, tot inventant-se dos tipus d’arguments: el de la vialitat (ara resulta que les voreres que va fer el propi Ajuntament son estretes per a plantar arbres, i que cal prioritzar el pas de cotxets de nens petits i cadires de rodes, quan el meu sogre es va passar en cadira de rodes molts anys) i el poc valor dels arbres (argumentant que hi ha un catàleg d’arbres protegits, que no té res a veure amb el problema!). D’altra banda, es dona el despropòsit que l’Ajuntament genera malestar als ciutadans, primer perquè no els consulta res, i els tracta com a mers administrats-subdits; i segon, perquè sortir durant el dia al carrer a partir del 20 de juny és un calvari, és un desert, és una mofa. A més, resulta que a un carrer proper, allà si que posarà arbres, en una mostra de decisió arbitraria i capriciosa. De fet, tot sembla vestit de legalitat, perquè en l’expedient hi ha els informes tècnics de medi ambient i de vialitat, però en realitat hi ha una opció prèvia per la total desconsideració a les persones en nom de la dictadura tecnocràtica.
La desproporció de la mesura adoptada per l’Ajuntament és una mostra de mala administració. Es poden demanar informes tècnics (normalment quan la decisió ja està presa), es pot fer veure que s’ha respectat la legalitat (normalment també la tècnica, és a dir, la que interessa), però la prepotència, la manca d’audiència als afectats, la indiferència pel paisatge tradicional, em porta a pensar que el problema de l’Administració avui, com remarca molt sovint el Síndic de Greuges, no és que se separi de la legalitat (per això ja tenim els tribunals que ens diran el què), sinó que actuí amb falta de respecte i consideració als ciutadans. La desviació o l’abús de poder de l’Administració és un gran perill per la democràcia i per la cultura democràtica. Significa que els poders públics son incívics, no tenen cap sensibilitat per les persones, les quals hem de recordar son subjectes de drets i deures i no tan sols administrats o contribuents passius.
El problema més greu, al meu parer, és que els ciutadans podem caure en mans de personal guiat per una mena d’eròtica del poder, sense límits racionals, sense cultura, sense sensibilitat, o dit d’una manera amb governants que no son demòcrates, sinó personatges representatius del “despotisme cutre”, quan no s’informa al ciutadà, i fins i tot s’actua en contra, causant-li un malestar innecessari.
Em pregunto aleshores cóm podem reaccionar contra les decisions estúpides, arbitràries, capricioses, indiferents, predeterminades, dels responsables dels poders públics. Sempre ens quedarà la via del control de legalitat, però el tema és al meu parer molt més profund: és el de la qualitat humana dels governants, i de les relacions entre aquests i la ciutadania. La dictadura tecnocràtica és un càncer del sistema democràtic. La incapacitat de fer política, substituïda per la mera administració, el sectarisme, la impossibilitat de definir amb debat els interessos generals, o l’activitat pública com un orgasme al servei de les baixes passions, ens porta a la decadència com a país i com a poble. Com m’hagués agradat que algú s’atrevís a dir-me el que volien fer al meu carrer!


La Font del Diàleg, juliol de 2008

Els telèfons mòbils i la localització de persones

Els avenços tecnològics de la telefonia mòbil permeten fer un seguiment exhaustiu de la mobilitat de les persones gràcies a aquest aparell. Avui, per tant, gràcies a les antenes que hi ha per tot arreu es poden saber tots els desplaçaments que fem en un dia qualsevol. Així, tot i que per motius de seguretat ens trobem amb un gran invent, també es cert que es planteja el problema ètic de la pèrdua del dret a la intimitat, i de la llibertat de moviments de forma anònima.
Per tant, ens apareix el dilema de si sempre es farà un bon ús d’aquesta possibilitat que ens dona la tecnologia. Segons un estudi elaborat per una Universitat Americana, reseguint la ruta dels mòbils s’ha fet un seguiment de 100.000 persones escollides a l’atzar d’un total de 6 milions d’usuaris de telèfons mòbils.
Amb aquest tipus d’estudi es poden extreure conclusions operatives de cara al futur sobre nous planejaments urbanístics, la lluita contra epidèmies, el seguiment dels transportistes, etc. Tot avenç però té perills i caldrà regular bé aquest tipus de recerques, sobre tot amb les autoritzacions i controls jurídics adients. Si no és així, el perill del seguiment incontrolat de les persones pot acabar amb un tracte indigne del ser humà. I l’actual obsessió per la seguretat pública no pot ignorar la construcció cultural dels drets inherents a la personalitat durant molts segles.

Comentari Ràdio Estel 9 de juliol de 2008

La vaga dels transportistes

La darrera vaga dels transportistes per carretera, ens permet reflexionar sobre els límits i el sentit del dret de vaga a la nostra societat. No hi ha dubte de la justícia de moltes reivindicacions del sector, però la manera i les conseqüències per tota la societat d’aquest tipus de vaga provoquen que molts ciutadans es preguntin si no hi ha una altra manera més proporcional i mesurada de plantejar un conflicte laboral.
D’entrada es planteja el problema ètic de si és legítim l’ús d’un dret que no s’exerceix pels treballadors contra els empresaris, sinó contra el govern i que afecta tota la societat. Per tant, desborda les relacions laborals, per a convertir-se en un problema d’ordre públic que pot afectar el bé comú de la societat.
D’altra banda, les tensions i la violència exercida per alguns piquets, i la situació d’asfíxia econòmica de molts transportistes, no justifiquen l’alteració que es va produir de les condicions de vida de moltes persones. La crisi que comentem ha estat un gran laboratori de psicologia de masses i de realisme ètic, que ha posat a prova la resistència de la població en general, la capacitat de comprendre el sector en vaga i les relacions entre els interessos d’un sector molt castigat i els generals de la població.
Jurídicament, caldria regular d’una vegada de forma sistemàtica el dret de vaga, que encara no té una llei postconstitucional, i especialment em sembla urgent regular la vaga en els serveis públics i en els sectors d’atenció al públic, en els quals la vaga no té res a veure amb el seu sentit originari. I es vulneren amb facilitat els drets de la resta de la població.
Els excessos que es donen, quan no es respecta el dret al treball o la llibertat de circulació, han de ser evitats per tal que no es produeixi un abús. Qualsevol reivindicació pot ser justa, però cal exercir-la amb proporcionalitat en relació a allò que es persegueix. En un altre cas, quan es vulneren els dels drets dels altres es deslegitima qualsevol reivindicació.

Comentari Ràdio Estel, 2 de juliol de 2008