CONSTRUIR CATALUNYA

Amb motiu de la commemoració de la Diada Nacional de Catalunya voldria aportar algunes reflexions sobre la necessitat de construir Catalunya des de valors i principis, a tall d’un consens bàsic de país, més enllà de l’actual conjuntura política, marcada per la crisi econòmica, els problemes del finançament de la Generalitat de Catalunya, el desenvolupament de l’Estatut i “l’espasa de Damocles” de la futura sentència del Tribunal Constitucional.
D’altra banda, entenc que davant el lema electoral montilllista de “fets i no paraules”, hem de reivindicar una concepció de la política en la qual les paraules tinguin molta importància. El mateix president Montilla sembla que ara, amb les negociacions per tal d’obtenir un finançament més just per Catalunya, ha superat les dependencies d’aquell lema inicial i està emetent missatges, paraules, és a dir, construeix un discurs, que és el que ha de fer un polític. En efecte, penso que la política democràtica es caracteritza pel debat racional sobre propostes, que s’expressen mitjançant la paraula. La força de la paraula com a eina de convicció apareix avui com alternativa ideològica i no tan sols estratègica, d’una manera de fer política que en el cas de Catalunya es basa en la idea de nació, de comunitat nacional.
Aquesta nació està formada per persones, ciutadans i ciutadanes, que gaudeixen d’un estatus de responsabilitat, amb deures i drets. Cal reconèixer , però, que la societat catalana és molt plural, aspecte que alguns associen a allò que s’ha dit multiculturalitat. Ara bé, la construcció de Catalunya com a nació necessita la determinació d’uns valors convivencials, que puguin ésser assumits per tota la població, com a deures cívics i com a drets. Avui em sembla urgent definir la ciutadania des de la corresponsabilitat de les diverses persones i grups, per tal de construir la nació plena, una autèntica “ciutadania republicana”, on ha de quedar clar que els deures i drets no son gratuïts, ni capriciosos, sinó conseqüència de l’orgull de pertànyer a una nació, que es sentida com a pròpia i en la qual tothom hi contribueix a la seva conformació quotidiana.
No tots els valors s’han de compartir necessariament, però si cal crear un consens bàsic, perquè en un altre cas no tindríem país –un país no és “tants caps tants barrets”-. En l’actual “societat líquida”, on tot sembla admissible, i on curiosament l’home pensa que es més lliure que mai, en no tenir pràcticament referències comunitàries sòlides és fàcilment manipulable, i modelable, al servei dels poderosos de cada moment o fins i tot d’ interessos ocults. La cultura de la desvinculació de la comunitat i de l’ individualisme dificulta fer política i fer propostes polítiques. Avui hi ha el perill de convertir la política en una mena de management al servei de qui paga impostos, de qui vota cada quatre anys, o de qui té un determinat carnet o simpatitza amb algú que mana.
El catalanisme, el patriotisme català, el nacionalisme, és avui un valor transversal de la majoria de forces polítiques (no de totes). La idea de “Catalunya un sol poble” és plenament vigent. Venim d’un passat, i volem construir un futur. Però un futur amb valors sòlids. No qualsevol cosa. Per tant, caldrà treballar per tal de construir Catalunya des del desenvolupament personal i comunitari alhora, i en especial, lluitar a fi i efecte d’evitar l’actual deshumanització de la vida, que afecta la família, les relacions laborals, les relacions humanes en general, una part important de la nostra societat. El repte bàsic de la nostra generació és humanitzar la vida i així fer política d’una altra manera, per la qual cosa hem de tornar a prestigiar la política, com activitat humana al servei dels altres i del país.
En aquest context, no hauríem de tenir por de definir quin és el model de dirigent polític, i el model de ciutadà, que Catalunya necessita, a partir de criteris ètics. S’ha de lluitar contra l’eròtica del poder, que desvincula els ciutadans. La idea de servei, hauria de ser el fonament de tota activitat política i social, per tal de superar el sectarisme, el servilisme, l’afany de poder i la destrucció de l’adversari que tan sovint és donen.
Finalment, em sembla important i urgent definir quins són els interessos generals de Catalunya com a país, més enllà dels tacticismes dels partits, que ens fan prendre pistonada. Si no ho fem, la desafecció ciutadana pot ser irrecuperable, i Catalunya com a nació, i les persones que s’identifiquen amb ella es poden enfonsar en la més gran de les misèries morals i materials.


La Font del Diàleg, setembre 2008