INTERÈS PER LA POLÍTICA I SISTEMA ELECTORAL

A totes les eleccions que s’esdevenen a l’Estat espanyol - excepte les del Senat, que són amb llistes obertes i nominals- , les llistes electorals són tancades i bloquejades. Són llistes de partit. Això implica que els electors votem i en funció del nombre de vots de cada candidatura surten escollits uns candidats. Nosaltres no podem escollir el nom d’aquest o l’altre candidat. És una operació matemàtica (la llei d’Hondt) la que fa que surtin més o menys candidats de cada llista que es presenta. A més, les llistes podrien ser tancades, és a dir, també de partit, però introduint la possibilitat de marcar un o diversos noms. Així es votaria a partits i a persones. Doncs no, això tampoc ho podem fer.
L’objectiu d’aquest sistema, instaurat en l’època de la transició política era reforçar els partits polítics després del franquisme que els havia prohibit.
A mi em sembla que després de trenta anys de vigència del sistema que tenim, és hora de fer alguna cosa amb l’objectiu d’acostar els polítics a la societat. Si es canvies el sistema electoral, encara que només una mica, no passaria res de l’altre món. A l’estranger està ple de casos per agafar models que valorin més les persones i no tant els partits. Avui en dia em sembla un sistema dolent, perquè el polític que ha resultat escollit dins una llista, no pot tenir l’orgull de la democràcia que és haver estat escollit directament pels ciutadans com a persona concreta, amb tot el que això representa de sentir-se vinculat de manera molt estreta per una decisió tan transcendental com és l’elecció popular.
El cas de Catalunya és paradoxal. Tot i tenir competències per a elaborar una llei electoral pròpia a les eleccions al Parlament de Catalunya, és la única Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol que no l’ha aprovada, de manera que regeix el sistema general espanyol. A més el nou Estatut d’Autonomia de 2006 puja a 2/3 de la Cambra la majoria necessària per aprovar aquesta llei, i no tan sols la majoria absoluta (meitat més un) com era el requeriment anterior. Esperem que algun dia a Catalunya hi hagi un consens ampli entre els partits per tal d’aprovar una llei electoral al Parlament de Catalunya, i que pel que fa a tot l’Estat es replantegi la regulació actual abans que la degradació del sistema esdevingui irreversible.
Els resultats de les darreres conteses electorals han posat el crit al cel sobre l’augment del vot en blanc i de l’abstenció. No cal ser un gran observador per comprovar la desafecció cada vegada més gran dels ciutadans respecte a allò que se’n diu “la classe política”, expressió que no m’agrada, perquè expressa una dicotomia que no comparteixo entre els polítics més o menys professionals i la ciutadania.
Hem d’esperar a veure què passa a les properes eleccions que tenim, les generals de març de 2008. En tot cas, de les darreres conteses electorals hauríem d’aprendre que la capacitat dels pactes post- electorals en casos d’absència de majoria absoluta és il·limitada, fins al punt de desconcertar a una part important de la població, i que hi ha partits que tot i que perden vots augmenten el seu poder institucional fins a límits gairebé intolerables, perquè patrimonialitzen en el seu benefici totes les institucions. Potser necessitem uns polítics que sàpiguen fer política i no només una lluita sectària pel poder, la qual cosa comença per ser respectuosos amb la idea que el sistema electoral és una peça fonamental de la democràcia representativa, però que la democràcia és molt més, i respectar de paraula i amb fets el pluralisme propi de tota societat. I sobretot que és incompatible amb els principis de la democràcia voler la destrucció de l’adversari per tal de convertir la teva victòria en un règim o dictadura light. Com es recorda sovint, la democràcia necessita que les persones –ciutadans i polítics- siguin realment demòcrates, la qual cosa potser no sempre es dona, o fins i tot podríem dir que és dona massa poc.

(La Font del Diàleg, octubre de 2007)

EL PAÍS QUE TENIM

Ara que s’acosten les eleccions generals, i que els polítics fan ús sovint d’un llenguatge més propi del màrqueting que de la voluntat de servei, convé recordar el país que tenim. Un país complex, polièdric, amb arestes que tallen però també amb esperances de futur. Cal ser optimista si es vol transformar la realitat per tal de millorar-la. Dos aspectes sobre els que voldria fer algun comentari son les bosses de pobresa que hi ha a Catalunya i el problema de la temporalitat en la contractació. Son dos àmbits en els quals es fa palès el malestar existencial de les persones. Caldria no oblidar-los mai, i lluitar amb totes les nostres forces per ajudar aquests col·lectius que pateixen. Un país es construeix amb capital humà i el benestar de les persones no pot ser una paraula grandiloqüent i propagandística. Tots hem de saber el país que tenim.
A Catalunya una de cada sis persones malviuen en trobar-se al llindar de la pobresa, la qual cosa significa una taxa de risc d’exclusió del 17,2%, segons es desprèn de la “Memòria Socioeconòmica i Laboral de Catalunya” elaborada pel Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya. El llindar se situa en 7.470 euros anuals, a diferència d’Espanya que és de 6.346,8, perquè la pobresa relativa es mesura d’acord amb la distribució de la renda. D’altra banda aquest llindar de pobresa afecta les dones un 2% més que els homes, i en especial les persones que viuen soles i son d’edat avançada. La pobresa, per tant, si fins ara s’associava a persones grans i inactives, avui presenta noves modalitats, com les dones, les persones amb treball precari i les que provenen de la immigració.
Un altre estudi ens diu que els catalans de 16 a 30 anys estan a la cua de la Unió europea en salaris, i que els afecta en gran mesura la temporalitat i la taxa d’atur. Segons les estadístiques, Catalunya es troba una mica millor que la mitjana espanyola, però molt lluny encara d’Europa. La precarietat, en general, és un gran problema especialment per a joves, dones i immigrants. La temporalitat, en concret, comporta que com que no hi ha res més molta gent agafa aquest tipus de contracte laboral abans de restar llargues temporades a l’atur. No hi ha dubte que caldria una reforma de la legislació laboral i fiscal. Els projectes de realització personal, familiar i tota la concepció de la vida es troben condicionats per una interinitat permanent que no es bona per a viure amb estabilitat emocional.
La feina com a bé escàs, trasllada un gran malestar a les persones i a tota la societat, perquè propicia valors negatius com ara la desconfiança o el pessimisme. Caldria dignificar més la vida de moltes persones, que passen anys buscant una estabilitat que sovint no arriba mai. Només els catalans majors de 45 anys tenen unes xifres comparables a les europees amb un 13% de temporalitat. El problema de fons és que així es fa realment difícil projectar una vida, i les persones han de resignar-se a un “anar fent” com a màxima aspiració, la qual cosa no sembla un escenari encoratjador, per als joves ni per a ningú.
Totes les dades anteriors ens haurien de fer reflexionar sobre conceptes que son emprats al meu parer amb una gran lleugeresa, com ara la cohesió social, la integració dels nouvinguts, o l’estat del benestar. Son dades que ens han de fer pensar també en la realitat del país que tenim, força injust. Un país que caldrà continuar construint des de valors cívics, solidaris i comunitaris, perquè si no és així, caminaren vers un model dual, en el qual la franja dels pobres s’anirà ampliant. I el malestar de qui no pot projectar mínimament la vida es concretarà en més dificultats per tal de formar nuclis matrimonials i familiars estables.
L’opció moral per la plena emancipació de la persona ens obliga a restar amatents als signes de pobresa i mirar d’ajudar amb convicció tots aquells que pateixen. Recordem-ho per no caure en el parany d’aquells que pensen que el progrés és a la cantonada.

(El 9 Nou, Vallès Oriental, dilluns 29 d'octubre de 2007)

Prostitució a la carretera
Com sabeu tots aquells que agafeu el cotxe i aneu per la C-17, en determinats punts estratègics hi ha unes noies que fins i tot a ple sol, estan allà de peu, de vegades en grup, en altres ocasions soles, se suposa que oferint els seus serveis sexuals. Quina imatge més patètica! Realment em fa pena veure que ningú no fa res per tal d’evitar aquesta situació i sembla que es considera com un element més del paisatge la presència d’aquelles noies. Com si fos la cosa més natural del món que les persones es passessin el dia esperant que pari un cotxe! Em crida l’atenció que en un país on es parla tant de política, on hi ha moltíssimes administracions, que gaudeixen segons la legislació vigent de múltiples competències, on els polítics es deleixen per oferir titulars als mitjans de comunicació, i quan volem ser tan moderns, ningú no faci res per tal d’evitar la prostitució a la carretera
No entenc com no és possible actuar d’alguna manera, sobretot per evitar que es doni aquest espectable tercermundista. No entraré ara en el debat sobre legalitzar o no la prostitució, que excedeix amb molt el present comentari. Només penso que si aquestes dones pretenen fer amb el seu cos el que sembla que fan doncs que ho facin. Però no d’aquesta manera. Es recorda sovint que hi ha organitzacions mafioses que obliguen les dones a prostituir-se. En altres casos, potser les dones tinguin una certa autonomia i ho facin per les motivacions més diverses. Ara bé, jo em pregunto: cap de les administracions (Ajuntaments, Consell Comarcal, Diputació, Generalitat de Catalunya, Estat espanyol, Unió Europea...) poden fer res per tal que aquestes persones no es plantin tot el dia a peu de carretera? Ningú sembla interessat en plantejar seriosament el tema de la prostitució, com s’havia fet pocs anys enrere?
Avui dia, amb una deixadesa absoluta es confon la via publica amb el fet que allà es pugui fer el que sigui. Aquest és el problema: al carrer o a la carretera no podem fer el que vulguem. Els nostres polítics tan acostumats a regular i a prohibir quan interessa, ara resulta que passen de puntetes sobre el fet de la distracció que poden patir els conductors, per exemple. Una altra cosa que es podria fer, aquesta molt més seriosa, fora estudiar com protegir els menors, atès que no tenen per què observar cóm la dona es prostitueix. Cal recordar que els poders públics han de protegir la joventut i la infància i aquest mandat els obliga a fer alguna cosa. Al meu parer, la deixadesa actual es una causa de responsabilitat jurídica, a més de política. Davant el fet de la prostitució a la carretera que suportem cada dia, hi ha el debat d’aspectes de fons molt profunds: què fer amb la prostitució i amb els clients dels serveis sexuals de pagament; considerar la prostitució com una feina més o mirar de recuperar les dones per altres treballs; quina idea tenim de l’espai públic, etc. Es poden donar moltes respostes, després d’obrir un debat profund, i de partir del respecte a les persones i en especial a la dona. Però el que no és de rebut és la situació actual. A la carretera no gràcies.

(Diari de L'Ametlla, agost 2007)

Per què, de vegades, les màquines no funcionen?

Us voldria transmetre una preocupació que tinc. Es resumiria en l’expressió, per què, de vegades, les màquines no funcionen? Ja sé que plantejat així, d’entrada pot semblar una obvietat. Les màquines funcionen fins que deixen de funcionar. Sí, és veritat. Però a mi el que em fa pensar és que cada cop estem tots plegats més pendents de les màquines. Les domèstiques i les de la nostra feina. Depenem tant de les màquines que quan alguna no funciona ens quedem aturats, com perplexos. Es com si no ho tinguéssim del tot assumit.
El rentaplats, la televisió, l’ordinador, el cotxe, tot funciona a la perfecció. I un dia, plas, deixen de funcionar. Nosaltres, diem que som usuaris, que no en sabem d’arreglar tants aparells... Aleshores apareixen els tècnics, en els que tenim una fe cega, els hi demanem que facin el que sigui per tal de no suportar més aquesta situació que ens deixa inoperants.
En un llibre de text del meu fill hi ha un poema sobre l’ordinador, de Joana Raspall, que al meu parer té molta gràcia i que us l’ofereixo a continuació.

L’ORDINADOR

Un xicot espavilat
Discuteix amb la pantalla:

- El dibuix que he començat
no m’explico per què falla!
He llegit “El gat amb botes”
i en vull fer la il·lustració.

Les tecles em fallen totes,
no sé per quina raó.

El dit quasi se m’enrampa
De tant de fer clic i clic.
Ordinador! Si em fas trampa
hem acabat! Ves què et dic.

- Xicot, rumia, rumia
I no me’n culpis a mi!
Si és per fer un gat com podria
obeir-te el “ratolí”?


Joana Raspall

UNA REFLEXIÓ HUMANÍSTICA PER SANT JORDI 2007

Avui voldria "recuperar" un poema de la polonesa Wislawa Szymborska, que sempre m'ha semblat molt gràfic.

LA CEBA

Altra cosa és una ceba

No té tripes ni budells.

Tota ella és ceba i només ceba,

elevada a la cebàstica potència.

Tota per fora cebosística,

és cebosenca fins a la rel,

podria mirar dintre seu

la ceba sense esverar-se.

En nosaltres, un món estrany i feroç,

a penes recobert per una pell,

en nosaltres, un infern interior,

una anatomia barbollejant;

la ceba, en canvi, és tota ceba,

no té intestins recargolats.

Nua tant se val quantes vegades,

serà identíca al final.

Una existència no-contradictòria,

una obra reeixida, la ceba.

Dintre seu, simplement, una altra

de més petita continguda en la més gran,

i en la següent la subsegüent,

és a dir, una tercera i una quarta.

Una fuga cap endins, cap al moll.

Un eco que s'arranja i forma un cor.

La ceba, és així como jo ho entenc,

és el ventre més galà de l'Univers.

Ella mateixa d'aurèoles

per a la pròpia glòria s'embolcalla.

En nosaltres: greix, venes, tendrums,

humors i indrets amagats.

Hom s'ha negat a concedir-nos

la idiotesa de la perfecció.

La “ciutat difusa”, el poble i el país

La majoria de nosaltres vivim en un habitat que s’ha anomenat “la ciutat difusa”. Això vol dir que la dicotomia entre la ciutat i el camp, que ha estat un dels conceptes que ha fornit la nostra cultura s’està esvaint. Moltes persones pretenen viure al camp amb totes les “comoditats” de la ciutat i consideren que el progrés consisteix en urbanitzar al màxim tot el camp possible. La ciutat sembla ser l’indret propi de la modernitat, i com a tal cal exportar-la al camp.
Però al nostre entorn ens trobem sovint amb situacions caòtiques i desordenades. Això passa quan els pobles de les nostres contrades estan abandonant de manera irreversible els lligams amb el camp i la producció agrària, per convertir-se en centres industrials, de serveis i especialment en indrets on col·locar la màxima quantitat d’habitatges possibles, en un ritme frenètic que destrueix progressivament els paratges naturals.
El concepte de “ciutat difusa”, el podem observar a la Barcelona metropolitana, que existeix malgrat les dificultats per definir-la jurídicament, i ens arriba cada vegada amb més força al Vallès Oriental. Així, una part important del nostre país desapareix definitivament en benefici de la construcció compulsiva i abusiva. Ens trobem a les nostres contrades amb una construcció difusa, perquè augmenta l’edificació i els efectes dels plans urbanístics, però no ho fan amb la mateixa intensitat els serveis socials, els transports públics, el sentiment de comunitat, ni el civisme (dels ciutadans i dels poders públics), ni, per tant, el benestar general. Un exemple: sovint és fan primer les zones industrials i els camions de gran tonatge dificulten la circulació per carreteres estretes; un cop produït el caos, aleshores es construeixen les carreteres adients, amb un espai adequat. Al nostre voltant el camió augmenta el perill de la conducció fins a límits intolerables. La imprevisió i la manca de resposta útil i a temps per part dels poders públics és una tendència generalitzada a la qual sembla que els ciutadans ens hem d’acostumar.
En altres casos, els poders públics no generen una obra civilitzadora, ordenadora, racionalitzadora, per tal de convertir el caos en un ordre cívic, al servei de la comunitat. Hi ha casos, a més, què l’actuació dels poders públics és a més antiestètica, com ara urbanitzacions que no deixen veure edificis històrics, rotondes convertides en una mena d’andròmines, o arrencades massives d’arbres del carrer. Actuacions com aquestes mostren la falta de sensibilitat dels responsables polítics per la idea de civisme, perquè a parer meu no es tracta de fer parcs públics, carrers, rotondes, elaborar plans urbanístics complexos o senyalitzar la direcció de la circulació de vehicles, i prou. Cal fer-ho bé, amb criteri i amb una mínima estètica, amb respecte al medi ambient, i especialment amb respecte a les persones. La ciutat difusa en la que ens trobem, conté un germen perillós, i és que en nom del progrés i del benestar es pot destruir no tan sols el medi ambient, sinó també el poble o el país del qual formem part.

CONSELLS PER A LA SERENITAT I EL BON HUMOR

Només per avui tractaré de viure exclusivament el dia que tinc, sense pretendre de resoldre, d’un tram, el problema de la meva vida.

Només per avui tindré la màxima cura amb els qui m’envolten, seré captingut en les meves maneres, no criticaré ningú i no pretendré d’imposar-me ni de millorar els altres, sinó a mi mateix.

Només per avui restaré content, amb la certesa que he estat creat per a la felicitat, no tan sols en l’altre món, sinó també en aquest.

Només per avui dedicaré deu minuts del meu temps a llegir un bon llibre, tan necessari per a la vida de l’esperit com el menjar ho és per a la vida del cos.

Només per avui m’adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que aquestes s’adaptin als meus desigs.

Només per avui portaré a terme una bona acció, sense dir-ho a ningú.

Només per a vui m’esforçaré a fer, com a mínim, una cosa que no sigui del meu grat, però sé que farà feliç algú.

Només per avui creuré fermament, encara que els fets s’entossudeixin a desmentir-ho, que Déu s’ocupa de mi com si fos sol al món.

Només per avui em faré un programa detallat, potser no el compliré fil per randa, però estaré a la defensiva de dues calamitats: la pressa i la indecisió.

Només per avui rebutjaré els temors i el pessimisme. D’una forma particular, no tindré por de fruir de la bellesa i de creure en la bondat

Joan XXIII