A totes les eleccions que s’esdevenen a l’Estat espanyol - excepte les del Senat, que són amb llistes obertes i nominals- , les llistes electorals són tancades i bloquejades. Són llistes de partit. Això implica que els electors votem i en funció del nombre de vots de cada candidatura surten escollits uns candidats. Nosaltres no podem escollir el nom d’aquest o l’altre candidat. És una operació matemàtica (la llei d’Hondt) la que fa que surtin més o menys candidats de cada llista que es presenta. A més, les llistes podrien ser tancades, és a dir, també de partit, però introduint la possibilitat de marcar un o diversos noms. Així es votaria a partits i a persones. Doncs no, això tampoc ho podem fer.
L’objectiu d’aquest sistema, instaurat en l’època de la transició política era reforçar els partits polítics després del franquisme que els havia prohibit.
A mi em sembla que després de trenta anys de vigència del sistema que tenim, és hora de fer alguna cosa amb l’objectiu d’acostar els polítics a la societat. Si es canvies el sistema electoral, encara que només una mica, no passaria res de l’altre món. A l’estranger està ple de casos per agafar models que valorin més les persones i no tant els partits. Avui en dia em sembla un sistema dolent, perquè el polític que ha resultat escollit dins una llista, no pot tenir l’orgull de la democràcia que és haver estat escollit directament pels ciutadans com a persona concreta, amb tot el que això representa de sentir-se vinculat de manera molt estreta per una decisió tan transcendental com és l’elecció popular.
El cas de Catalunya és paradoxal. Tot i tenir competències per a elaborar una llei electoral pròpia a les eleccions al Parlament de Catalunya, és la única Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol que no l’ha aprovada, de manera que regeix el sistema general espanyol. A més el nou Estatut d’Autonomia de 2006 puja a 2/3 de la Cambra la majoria necessària per aprovar aquesta llei, i no tan sols la majoria absoluta (meitat més un) com era el requeriment anterior. Esperem que algun dia a Catalunya hi hagi un consens ampli entre els partits per tal d’aprovar una llei electoral al Parlament de Catalunya, i que pel que fa a tot l’Estat es replantegi la regulació actual abans que la degradació del sistema esdevingui irreversible.
Els resultats de les darreres conteses electorals han posat el crit al cel sobre l’augment del vot en blanc i de l’abstenció. No cal ser un gran observador per comprovar la desafecció cada vegada més gran dels ciutadans respecte a allò que se’n diu “la classe política”, expressió que no m’agrada, perquè expressa una dicotomia que no comparteixo entre els polítics més o menys professionals i la ciutadania.
Hem d’esperar a veure què passa a les properes eleccions que tenim, les generals de març de 2008. En tot cas, de les darreres conteses electorals hauríem d’aprendre que la capacitat dels pactes post- electorals en casos d’absència de majoria absoluta és il·limitada, fins al punt de desconcertar a una part important de la població, i que hi ha partits que tot i que perden vots augmenten el seu poder institucional fins a límits gairebé intolerables, perquè patrimonialitzen en el seu benefici totes les institucions. Potser necessitem uns polítics que sàpiguen fer política i no només una lluita sectària pel poder, la qual cosa comença per ser respectuosos amb la idea que el sistema electoral és una peça fonamental de la democràcia representativa, però que la democràcia és molt més, i respectar de paraula i amb fets el pluralisme propi de tota societat. I sobretot que és incompatible amb els principis de la democràcia voler la destrucció de l’adversari per tal de convertir la teva victòria en un règim o dictadura light. Com es recorda sovint, la democràcia necessita que les persones –ciutadans i polítics- siguin realment demòcrates, la qual cosa potser no sempre es dona, o fins i tot podríem dir que és dona massa poc.
L’objectiu d’aquest sistema, instaurat en l’època de la transició política era reforçar els partits polítics després del franquisme que els havia prohibit.
A mi em sembla que després de trenta anys de vigència del sistema que tenim, és hora de fer alguna cosa amb l’objectiu d’acostar els polítics a la societat. Si es canvies el sistema electoral, encara que només una mica, no passaria res de l’altre món. A l’estranger està ple de casos per agafar models que valorin més les persones i no tant els partits. Avui en dia em sembla un sistema dolent, perquè el polític que ha resultat escollit dins una llista, no pot tenir l’orgull de la democràcia que és haver estat escollit directament pels ciutadans com a persona concreta, amb tot el que això representa de sentir-se vinculat de manera molt estreta per una decisió tan transcendental com és l’elecció popular.
El cas de Catalunya és paradoxal. Tot i tenir competències per a elaborar una llei electoral pròpia a les eleccions al Parlament de Catalunya, és la única Comunitat Autònoma de l’Estat espanyol que no l’ha aprovada, de manera que regeix el sistema general espanyol. A més el nou Estatut d’Autonomia de 2006 puja a 2/3 de la Cambra la majoria necessària per aprovar aquesta llei, i no tan sols la majoria absoluta (meitat més un) com era el requeriment anterior. Esperem que algun dia a Catalunya hi hagi un consens ampli entre els partits per tal d’aprovar una llei electoral al Parlament de Catalunya, i que pel que fa a tot l’Estat es replantegi la regulació actual abans que la degradació del sistema esdevingui irreversible.
Els resultats de les darreres conteses electorals han posat el crit al cel sobre l’augment del vot en blanc i de l’abstenció. No cal ser un gran observador per comprovar la desafecció cada vegada més gran dels ciutadans respecte a allò que se’n diu “la classe política”, expressió que no m’agrada, perquè expressa una dicotomia que no comparteixo entre els polítics més o menys professionals i la ciutadania.
Hem d’esperar a veure què passa a les properes eleccions que tenim, les generals de març de 2008. En tot cas, de les darreres conteses electorals hauríem d’aprendre que la capacitat dels pactes post- electorals en casos d’absència de majoria absoluta és il·limitada, fins al punt de desconcertar a una part important de la població, i que hi ha partits que tot i que perden vots augmenten el seu poder institucional fins a límits gairebé intolerables, perquè patrimonialitzen en el seu benefici totes les institucions. Potser necessitem uns polítics que sàpiguen fer política i no només una lluita sectària pel poder, la qual cosa comença per ser respectuosos amb la idea que el sistema electoral és una peça fonamental de la democràcia representativa, però que la democràcia és molt més, i respectar de paraula i amb fets el pluralisme propi de tota societat. I sobretot que és incompatible amb els principis de la democràcia voler la destrucció de l’adversari per tal de convertir la teva victòria en un règim o dictadura light. Com es recorda sovint, la democràcia necessita que les persones –ciutadans i polítics- siguin realment demòcrates, la qual cosa potser no sempre es dona, o fins i tot podríem dir que és dona massa poc.
(La Font del Diàleg, octubre de 2007)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada