El crim organitzat, transnacional o no.

El crim organitzat és una de les modalitats delictives més característiques del nostre temps, amb profundes repercussions per a la seguretat, l'economia i la política. L'ONU ha advertit sobre l'emergència d'una criminalitat organitzada transnacional capaç de posar en perill l'economia i la seguretat de no pocs països del món. La criminalitat organitzada apareix vinculada a factors propis de l'actual realitat, com són: els processos de globalització econòmica, els integrismes polítics i religiosos, els delictes transnacionals etc. Les estructures delictives que caracteritzen aquestes formes de delinquir es projecten tant sobre vells delictes, com sobre formes delictives vinculades a les noves relacions econòmiques. Els grups criminals evolucionen, almenys, al mateix temps que els sistemes per desarticularlos. Aquesta adaptabilitat hauria de ser contemplada en les estratègies de seguretat, de manera que s'introdueixin mecanismes preventius per dificultar aquests moviments d'adaptació.

En una realitat d'amenaces complexes a la seguretat del ciutadà, tres són els pilars que asseguren que complexes arquitectures de seguretat pública funcionin sense complicacions: 1) la intel · ligència com a procés de suport a la presa de decisions, 2) la coordinació integrada d'esforços; i 3) la cooperació entre actors involucrats en el disseny i execució de les polítiques i estratègies de seguretat.

Els diversos Estats estan fortament influenciats per les seves pròpies realitats d'actuació dels grups criminals organitzats. Així, a Itàlia la criminalitat organitzada ha estat identificada amb la màfia i altres organitzacions criminals similars, a Portugal s'associa als il · lícits del mercat financer, a Alemanya fonamentalment al rentat de diners i a la corrupció, mentre que a Espanya la identificació de la criminalitat organitzada s'ha relacionat fins ara amb el terrorisme, però ara també amb grups organitzats de divers signe, entre els que trobem grups xucladors de la riquesa.

En efecte, la principal forma d'actuació de la delinqüència organitzada a Espanya va ser inicialment el terrorisme. L'experiència del combat en contra d'organitzacions terroristes, particularment ETA, va generar modificacions en la legislació espanyola que, amb el temps i els canvis de circumstàncies, s'han traslladat a la lluita contra altres formes de delinqüència organitzada. El terrorisme, és la forma més visible i brutal d'un fenomen més ampli que és la delinqüència organitzada, entre les manifestacions de la qual trobem les "màfies" com a element genèric, els traficants de drogues o d'immigrants, les xarxes de prostitució i d' explotació sexual, però també les grans estafes financeres que ens han corrumput els darrers decennis. 

La criminalitat organitzada necessita del poder polític per assegurar la impunitat dels seus servidors i per augmentar la seva capacitat d'influència en la societat. Un element catalitzador de determinades formes de criminalitat organitzada ha estat la transició dels Estats de l'antic bloc soviètic al sistema capitalista. Les màfies dels Països exsoviètics estan cada vegada més presents a Europa, i en particular, a Espanya amb les seves activitats de blanqueig de diners i altres accions il · lícites.Tant des de l'àmbit de l'ONU com de la Unió Europea s'han aplicat molts esforços i recursos per a la lluita contra aquest greu fet delictiu. Haurien de passar alguns anys perquè la Unió Europea es conscienciés de la necessitat de lluitar contra el crim organitzat i l' incorporés a la seva agenda. Les primeres iniciatives van ser l'Acord sobre cooperació en matèria de Justícia i Interior, després de l'aprovació del Tractat d'Amsterdam, el Pla d'acció per lluitar contra la delinqüència organitzada (1997), la Resolució del Consell sobre la prevenció de la delinqüència organitzada ( 1998) i el Pla d'acció de Viena (1999). Però no serà fins al Consell Europeu de Tampere, a l'octubre de 1999, quan s'assumeixi com un dels temes prioritaris de la Unió Europea. D'aquesta manera, s'ha anat dotant d'instruments i mecanismes per acabar amb aquesta amenaça a la seguretat europea i internacional. La UE i l'ONU han compartit objectius comuns en la lluita contra la delinqüència organitzada transnacional. El desmantellament de les fronteres entre els estats membres de la UE ha anat aportant nombrosos beneficis, però també està facilitant l'actuació de les organitzacions delictives a través d'Europa. Alhora, els delinqüents han aprofitat els ràpids avenços tecnològics, com Internet.

Actuant sols, els governs no poden resoldre adequadament aquests nous problemes. Per això, el Tractat de la Unió Europea el 1992 (Maastricht) va instaurar un marc institucional per lluitar contra la delinqüència organitzada, que ha arribat als nostres dies, i segueix amb el Tractat de Lisboa. Es preveuen, així, accions comunes en l'àmbit de la cooperació policial i judicial en assumptes penals, inclosa l'aproximació de les normes, mentre que els Estats membres segueixen sent responsables del manteniment de la llei i l'ordre, i de la salvaguarda de la seguretat interna. La UE coopera amb el Centre per a la Prevenció del Delicte i participa activament en la Comissió de Prevenció del Delicte i Justícia Penal. En aquest context, la UE dóna suport als convenis subscrits per les Nacions Unides per lluitar contra la delinqüència organitzada. La UE ha signat el Conveni de les Nacions Unides contra la Delinqüència Organitzada Transnacional i els seus protocols sobre introducció clandestina d'immigrants, tracta de persones i tràfic d'armes de foc.

Aquest greu problema de la criminalitat organitzada transnacional ha fet emergir la necessitat de lluitar contra màfies i grups que pretenen saltar-se la normativa més bàsica del comerç, utilitzant menors, drogues o reclams sexuals, a banda de traficar amb diner negre i brut. A aquest gran problema, a Espanya hem d'afegir l'organització criminal per a lucrar-se il.legalment amb diner públic, en un autèntic escàndol amb noms propis de tots coneguts. Mentre pensem en com fer front a les màfies transnacionals no oblidem l'expoli que la casta xucladora està produint a les arques públiques i de la qual caldrà exigir totes, però totes totes les responsabilitats. No ens despistem...

Espai públic i democràcia

Catalunya necessita avui aprofundir en el civisme i en les potencialitats de la convivència democràtica, pluralista, segura i lliure. En els nostres carrers i places, en l’ús dels equipaments públics o a les xarxes socials, es plantegen problemes de convivència que caldria situar en el marc d'una concepció de "ciutadania republicana".

Els països democràtics ho són en la mesura en què faciliten la participació dels ciutadans en els diversos àmbits de la vida pública. En la gestió dels espais públics el civisme té un paper fonamental. Aquests espais constitueixen un àmbit crucial per a la vida del ciutadà en societat. Són els espais on l’individu és realitza en tant que ciutadà que exerceix els seus drets amb i davant els altres. En la mesura en què aquest exercici dels drets no sigui interferit pel comportament dels altres, els ciutadans gaudiran d’una qualitat de vida més gran i més democràtica. En sentit contrari un excés d’interferències i impediments d’aquest exercici dels drets disminuirà la seva condició de ciutadà i el traslladarà a entorns predemocràtics en què la llei que s’imposa és la voluntat del més fort. A més, l’entorn incívic provoca un alt sentiment d’inseguretat i inhibeix la participació ciutadana en qualsevol activitat que es dugui a terme en aquests espais. En conseqüència existeix un lligam important entre el civisme, la participació democràtica i la seguretat.

Aquest lligam amb la seguretat fa que la participació ciutadana pugui esdevenir problemàtica o no del tot atesa. En ocasions es fa una lectura parcial de l’ incivisme, només un problema de seguretat ciutadana, quan cal anar molt més enllà, i fer un plantejament global, polític i comunitari. Tradicionalment s’ha considerat que la solució als problemes de l’ incivisme s’ha de tractat fent servir mecanismes propis de la seguretat pública vinculats al poder coactiu de l’Estat de dret.

Històricament i conceptualment, l’Estat sorgeix per garantir la seguretat dels ciutadans, passant a l’esfera pública els seus mecanismes de control i garantia. En aquest sentit resulta, en principi, problemàtica la idea de permetre que els ciutadans es garanteixin la seguretat pel seu compte. Probablement per això totes les nombroses ordenances municipals per afavorir el civisme i la convivència que s’han aprovat en el nostre país en els darrers anys s’han centrat sobretot a definir determinades conductes com a infraccions i a establir les corresponents sancions, sense introduir espais suficients de participació ciutadana per tal de promoure la convivència i el civisme.

Els darrers canvis de les nostres societats, derivats tant de transformacions socials com de la introducció de les noves tecnologies, han provocat la creació de xarxes socials diferents de les tradicionals basades en l’associacionisme considerat en un sentit ampli. Aquesta evolució social ha fet perdre representació a les xarxes tradicionals, cosa que implica una dificultat per un funcionament efectiu, des del punt de vista de la representativitat dels mecanismes més habituals de participació. Cal estudiar com es poden articular noves vies de participació en el camp de la seguretat, la convivència i el civisme, a través de les xarxes socials, que siguin efectives per recollir les iniciatives i preocupacions ciutadanes en aquests àmbits, de manera que es corresponguin amb les inquietuds bàsiques i compartides de la comunitat. Existeixen ja algunes iniciatives (a Facebook, Twitter, etc.) i caldrà pensar-ne de noves tenint en compte les possibilitats que ofereixen les TIC’S. Cal recordar l’èxit de recents convocatòries (com ara el 15-M) que s’ha difós ràpidament mitjançant les xarxes socials.

L'espai públic és el cor de la ciutadania, és a dir, l'espai socialment democràtic. Per això considero l'espai públic com "l'àgora", com un element definitori del desenvolupament de les activitats socials que contribueix a millorar la qualitat de vida de la gent. La qualitat de l'espai públic garanteix la qualitat de la ciutadania, és a dir, si tenim un espai públic on els processos de decisió són debatuts i sotmesos a deliberació, estarem sens dubte davant d'un espai realment democràtic. Per conviure necessitem un consens bàsic sobre allò que no es pot fer. I aquesta decisió fonamental només es podrà imposar finalment si hi ha una definició i acceptació des de la diversitat.

Joves i participació política

Esdevé  important conèixer les raons segons les quals els joves s'interessen per la política i quin és el seu nivell d'implicació i analitzar les raons que argumenten els nostres joves respecte a la política catalana i l'actual escenari que viu la nostra societat davant la reivindicació d’un referèndum d’autodeterminació (dret de decidir).

Avui es parla de la  joventut com un concepte sociològic , una categoria a la que se li fan derivar unes característiques i fins i tot unes preteses formes de vida. En tot cas, és difícil definir què és la joventut, així en bloc, perquè com tot els conceptes abstractes i generals pot tenir moltes i importants excepcions. Però ens resulta útil parlar de la joventut com una etapa de la vida en la que va bé associar elements com ara unes necessitats consumistes pròpies, el caràcter rebel, la voluntat de trencar amb el passat, posar en dubte o fer entrar en crisi la idea d’autoritat –amb la màxima manifestació d’aquesta idea-força en el mite del maig del 68-, o la revolta enfront les institucions –fins i tot amb propostes que es qualifiquen “d’antisistema”-, de manera que la vida en permanent estat d’adolescència es defensa, de vegades, com un valor moral.

No hi ha dubte que ésser jove és una etapa de la vida. Entre la infantesa i el món adult apareixen els joves. Aquesta manera d’entendre la vida ens permet parlar de generacions i, per tant, ens ajuda a ordenar el nostre cervell en termes generals, tot i que caldria tenir la capacitat per tal d’apreciar totes les sensibilitats de cadascuna de les persones concretes. Ara bé, també és cert que avui hi ha un “tall generacional” important, perquè les darreres generacions han crescut en un món molt diferent de les precedents: un món mes intercomunicat, gràcies a les TIC –Tecnologies de la Informació i de la Comunicació -, els mass media –que permeten un coneixement immediat d’allò que passa i, per tant, què ens passa- i especialment la televisió –que pot arribar a marcar el ritme de vida familiar, mitjançant fins i tot un “teleprecepte”.

Ens trobem en un món que està en una crisi estructural que ha renovat molts àmbits de la vida, personal i col•lectiva, atès que afecta aspectes tan sensibles com ara el sistema financer, econòmic, de valors o l’educatiu. I els joves es troben, com no, immersos en l’onada dels canvis estructurals, amb noves formes de vida, que alguns es capfiquen en vendre com un producte de consum específic per als joves: la nit com àmbit de llibertat, el sexe fàcil, el consum de drogues, etc. Aspectes que van acompanyats d’altres com la precarietat laboral, la competitivitat com a gran eina per tal de construir la personalitat i d’altres manipulacions interessades.

Massa joves viuen la crisi actual sense sentit constructiu de la vida, enclotats en el forat del relativisme moral i, per tant, amb una absència perillosa d’eines conceptuals i vivencials per a emprendre un nou camí. El missatge del negativisme i de la reacció antisistema poden trobar així el camp adobat. Per això cal que els hi aportem altes dosis de confiança en el futur i, sobretot, que no els hi neguem el dret a l’esperança.

Els joves catalans els ha toca viure una etapa marcada per la crisi econòmica i l’emergència del debat sobiranista. El sentiment de comunitat no sempre esdevé quelcom reeixit, i les diverses formes de participació no sempre son ben compreses per aquells sectors més adults de la població als quals majoritàriament els hi correspon el guiatge dels aspectes públics. Es clar que es donen formes de participació no del tot institucionalitzades, no convencionals o informals, que van mes enllà de la participació individual, als quals caldria aportar un referent cívic o republicà, com en el cas de propostes com ara la desobediència civil pacifica o actes com el  “no vull pagar” en referència al peatge de les autopistes catalanes.

La participació política dels joves esdevé un element d’especial repercussió a l’hora de compartir diversos valors acceptats i interioritats per la ciutadania de casa nostra. En aquest sentit, i donat el sentiment català que reprèn amb força el seu protagonisme en la nostra societat és important conèixer l'afecció dels joves envers aquests valors com ara  l’independentisme, i el sobiranisme, que són utilitzats en els discursos i arguments polítics per tal de crear una identitat i un sentiment de pertinença. Tal i com mostren els resultats de l’EPP (Enquesta de Participació i Política, de la Generalitat de Catalunya) , els joves catalans en la seva majoria se senten més catalans i tendeixen a ser més radicals en la seva postura política. L’EPP de 2011 és un bon instrument com a punt de partida per a analitzar l’interès dels joves per la política (que es pot completar amb altres enquestes). Si la política de partit sembla relativament allunyada dels joves, haurem d’observar quines son les altres vies més informals que provoquen llur atenció i quina repercussió té això amb la democràcia. Això és així perquè la democràcia comporta la participació ciutadana, en primer lloc l’electoral però també d’altres (manifestacions, participació en casals cívics, voluntariat, etc), que són vies complementàries però no antagòniques amb les anteriors. La joventut no ha de ser vista com un sector majoritàriament antisistema o fins i tot revolucionari, ni especialment sotmès a les demagògies d’ofertes polítiques minoritàries. Les dades ens ho demostren, i per tant cal modular el concepte d’extremisme i radicalitat aplicat genèricament a la joventut.

El paper assistencial de la família davant la inutilitat dels poders públics i la governança

Destaca el gran paper de la família en aquesta època de crisi. La família potser no educa en hàbits i actituds com en altres temps però segueix sent la gran productora de benestar. Aquí no entrem a analitzar els diversos models de família existent a la nostra societat, sinó aquella forma de socialització que es genera en el si dels llaços de parentiu. La família (en gran part l'anomenada família tradicional i la gentilicia), i l'entorn social són els grans propiciadors de feina, molt més que els poders públics. Aquesta és una tendència que s'ha estudiat especialment a l'escenari italià i que s'obre pas en la societat espanyola i catalana. La família continua sent el coixí sobre el qual reposa el pes dels laments ciutadans, on s'exerceix la fraternitat, la solidaritat i l'afectivitat proactiva.

La família desenvolupa així un paper de catapulta per a la precària inserció laboral i, si s'escau, per a l'ajuda entre els seus membres. Quan es col · lapsen altres institucions, sempre ens queda la família com a recurs de què es pot disposar. Al meu parer cal valorar de forma extremadament positiva aquest paper de la família com a generadora de benestar, en un exemple del pas de l'Estat de benestar a la societat del benestar. Aquesta dada adquireix més rellevància encara davant l'absència de polítiques de suport a la família a Espanya.

D'altra banda, avui cal fer notar també la destrucció progressiva de la classe mitjana. És important associar els valors de l'esforç i de la capacitació professional, la tenacitat, la responsabilitat, com a elements a destacar en aquesta classe social, la qual veu que en aquests moments de crisi perd poder adquisitiu, per les retallades socials, l'augment dels impostos, i fins i tot en els casos més dramàtics els seus membres se senten amenaçats, per no dir assetjats i fins i tot assaltats de manera sobrevinguda, a causa de la pèrdua del treball i de les despeses de la hipoteca que poden portar al desnonament. D'ella han sortit la gran majoria dels professionals i treballadors qualificats que han construït i aixecat aquest país, des de la postguerra fins als nostres dies. La percepció de descens social, genera un malestar latent, i fins i tot en ocasions un sentiment d'injustícia, per canvis de vida no imputables aquestes persones. La destrucció de la classe mitjana comporta, sens dubte, pèrdua de valor afegit en l'àmbit laboral, i dificultats perquè la societat del benestar pugui construir-se amb empreses petites i mitjanes socialment responsables. Sens dubte, l'esperit de sacrifici és un valor positiu, no exclusiu però si fortament arrelat a la classe mitjana. No obstant això, en els anys de la bombolla i de l'especulació no s'ha conreat. Així, el poc esperit de sacrifici té conseqüències avui en l'àmbit laboral (no voler determinats treballs per ser massa sacrificats), matrimonial i familiar (augment espectacular de les separacions i divorcis, inclús de mutu acord), escolar (promoció sense massa controls de qualitat en el progrés educatiu), i en general estaria relacionat amb la cultura de l'esforç, en el sentit que a la vida cal esforçar-se i sacrificar-se per mantenir un matrimoni o per estudiar i cultivar-se, o per formar-se al màxim per ser competent en una professió. Hem viscut uns anys de bonança en què la cultura de l'esforç no s'ha generalitzat com un gran valor social. Amb la crisi, la desmotivació i la desesperança troben el camp abonat per instal · lar en la ment de moltes persones. A més, la sensació de "fracàs" laboral, matrimonial o educatiu, sobre el qual abunden els mitjans de comunicació, genera una alta dosi de malestar.

En tot cas, els aspectes anteriors influeixen al meu judici en la desvinculació de la persona respecte de la comunitat i també en relació a l'Estat, per la qual cosa cal tenir-los en compte, ja que, lluny d'elements estrictament de l'esfera privada, incideixen en la governança de les actuals societats.

Canvis en el “contracte social”, atur i emprenedoria.

Un element destacable que afecta al "contracte social" és la creació d'ocupació. Els alts índexs d'atur a Espanya generen una via (d'aigua) de desafecció de la política. Una majoria de ciutadans entén que la responsabilitat de la situació actual és culpa del Govern, i  que allò que importa és el resultat de les polítiques de foment de l'ocupació, fins ara lamentables i de conseqüències alarmants per a la cohesió social. Podríem dir que ni des de la perspectiva contractualista ni des de la fonamentació utilitarista de l'Estat, aquest té sentit si no aconsegueix garantir la subsistència material dels ciutadans, uns drets bàsics de la persona (com seria l'ocupació digna) i així la pau social. Quan aquests objectius legitimadors fallen, com passa ara a Espanya, la convivència es pot veure greument alterada.

A la meva manera de veure, la majoria de ciutadans no pretén que l'Estat creï directament ocupació, sinó que creï "condicions" normatives, administratives, econòmiques. L'atur a l'Estat espanyol és una anomalia estructural que afecta el nucli més dur del sentit de la política, i la mateixa existència de l'Estat com a concepte.

El pessimisme dominant, la desesperació, la desconnexió de la comunitat, la marginalitat, que genera la desocupació, més en un moment en què el sector públic sembla enfonsar-se i el privat no té condiciones ni estímuls  per generar ocupació, exigiria un profund replantejament d'algunes polítiques públiques d'austeritat, en el marc d'una resposta més intel · ligent, si fos possible. L'absència de referents espirituals en moltes persones encara farà menys suportable la penúria, i radicalitzarà el discurs de determinades propostes polítiques que troben la terra abonada per la desesperança. És per tot això que urgeix crear noves polítiques que puguin aportar dosis d'esperança a la població, en el marc d'escenaris més constructius.

La ciutadania percep que l'Estat ha de fer alguna cosa útil, davant la descomunal catàstrofe del creixement de la desocupació a Espanya, l'excessiva càrrega fiscal de les empreses i l'afany recaptatori sense més.

La desconnexió entre el Govern i el sector empresarial és preocupant. La percepció que no es fomenta l'emprenedoria, tot i les grans campanyes orquestrades des de fa anys, és una mostra més. D'altra banda, la petita i mitjana empresa té les seves pròpies particularitats, i està més estesa a Catalunya que en altres parts del territori estatal, amb la qual cosa el discurs "políticament correcte" de l'emprenedoria pot sonar a música celestial.

Si amb emprenedoria el que es vol dir és que l'ocupabilitat per compte d'altri cada vegada és més escassa, precària i incerta, i que el que es propugna des dels poders públics és una tendència a ser "autònom", potser no s'estarà innovant molt . No obstant això, l'emprenedoria lligada a la promoció del talent, al "know how" diferenciador i innovador, pot tenir, sens dubte, un valor afegit notablement divers.

De moment, esperem noves iniciatives del Govern, com el projecte de llei de l’emprenedor. Desitgem que serveixi per alguna cosa positiva.

Raonaments judicials i seguretat

La reflexió sobre seguretat i raonament judicial ha de tenir en compte el disseny institucional entre el jutge, a qui li correspon el control de les actuacions, i la Fiscalia i els cossos policials en la persecució del delicte. Cal reivindicar la centralitat del jutge en tot el procés judicial, la seva autorització o control de les mesures adoptades, com a garantia de les mateixes. De vegades, en processos que tots recordem ben recents el Fiscal sembla que hagi adoptat el paper de l’advocat defensor, la qual cosa genera una certa confusió a l’opinió pública. 

També cal tenir en compte el nou rol de les tecnologies de la informació i de la comunicació que poden facilitar la tasca policial però al mateix temps amaguen un potencial problema de legalitat en la seva possible abús, en la mesura que es vegi afectat el secret de les comunicacions, la protecció de dades, la privacitat, o el dret a l'honor, la intimitat o la pròpia imatge. El món digital ha posat en mans dels cossos policials nous instruments d'una banda meravellosos per a l'exercici de la seva funció, però al mateix temps potencialment perillós si no es dóna un ús adequat, ponderat i controlat. El control judicial de les mesures policials és imprescindible i ha de ser la regla, com a principi clàssic i permanent de l'Estat de Dret. Així les coses, la societat de masses de finals del segle XX ha caminat cap a un "món vigilat", una societat guiada per la facilitat del control gràcies al desenvolupament tecnològic i especialment les tecnologies de la informació i de la comunicació. La llibertat individual s'ha vist condicionada, per no dir amenaçada, per l'ús de xips, fitxers, empremtes dactilars, escoltes telefòniques, enregistraments de vídeo, etc. Tot això suposa una important evolució des de la antropometria del segle XIX.

La tecnologia al servei de la vigilància fa que la nostra vida sigui "transparent". La vigilància afecta tots els ressorts de la vida actual, i arriba un moment que ja no depèn directament de tècniques de processament en mans de l'home, sinó de màquines a les que cal controlar molt de prop perquè no acabin amb la llibertat humana. Vegeu per exemple, la tecnologia actual que permet fer un "escombrat" de totes les comunicacions existents en un territori, i no com fins ara amb una simple "punxada" intervenir el secret de les comunicacions. El jutge apareix en segon lloc, molt per darrere de les possibilitats tècniques, en mans de la policia. El bon i ponderat ús de les tecnologies es converteix llavors en un element essencial, sense oblidar lògicament l'obligat control judicial de totes les actuacions.

Els secrets oficials són un altre àmbit fosc i de necessària actualització legislativa en el dret espanyol, per adaptar-se a la normativa europea. El cas dels papers del CESID (1997), va ser paradigmàtic de la necessitat de revisar el paper del jutge davant una documentació per tots coneguda, que va obligar a una desclassificació judicial (TS) en lloc de governamental.

Un punt diferent dels anteriors però que afecta les relacions entre l'àmbit executiu i el judicial és el del dret de gràcia en l'actual Estat de Dret. Sens dubte, hem de destacar que se'ns apareix com una clàusula de tancament del funcionament ordinari dels poders públics el fet que es respecti la justícia material. En el cas dels indults particulars és un notable instrument governamental per corregir determinades situacions. En efecte, es donen casos de condemnes després de molts anys, a persones plenament rehabilitades en la vida social, que la lentitud de l'administració de justícia els provoca un càstig desproporcionat i injust, la qual cosa es pot corregir per mitjà de l'indult . Però com passa sempre, l'amiguisme pot jugar també a favor de la sol · licitud i concessió d’indults com a mínim sospitosos, com ens mostra l'experiència recent d’indults dictats en contra de la voluntat expressa del tribunal sentenciador així com per mecanismes com l'amnistia o regularització (sic) fiscal.

En el fons, davant tot el que he comentat en les línies precedents, podem concloure que estem en la permanent tensió entre gubernaculum  i i jurisdictio, que ha recorregut la senda de la cultura occidental com a mínim des de l’era romana.

Incertesa, canvis, crisi, desconcert... injustícia.

Segons diversos estudis recents d’opinió, podem observar una tendència de fons, associada a la incertesa, en un moment de llarga crisi econòmica, moral i de canvi d'una part determinant dels paradigmes socials, que afecta la manera de viure i la governança. La ciutadania reivindica una nova manera de fer política, més comunitària, deliberativa i participativa i menys representativa. No s'accepta sense més la distinció entre polítics i ciutadans, sinó que es defensa 'essència de la política, reivindicant valors emergents com el dret a la informació, més transparència, més proximitat entre la classe política i la ciutadania, la igualtat davant la llei, la lluita contra la corrupció, etc. la qual cosa ens posa de manifest la caducitat conceptual del mandat representatiu com a concepte que vehicula la participació política merament electoral. La política ja no es tolera com una cosa merament electoral-representativa, ni aquest lligam es considera suficient, tot exigint una major vinculació entre la decisió política formalitzada institucionalment i la participació ciutadana.

Malgrat un augment de la participació popular a les darreres conteses electorals es concep com una llosa la mínima capacitat d'influència de la ciutadania en la presa de decisions. Això em sembla greu perquè es constata una desvinculació de la Política en relació a les persones  i a la comunitat, la qual cosa, unit a la incertesa general del moment, i a la desconfiança amb les institucions públiques, pot posar les bases de perilloses tendències de populisme, radicalització o exclusió social.

Voldria destacar la sensació d'incertesa, i al mateix temps l'exigència de la ciutadania que els governants siguin capaços de dur a terme respostes intel·ligents, i que per tant sigui capaços de generar esperança en els temps que corren.

Malgrat la situació tan dolenta que tenim en termes d’indicadors polítics i econòmics,  cal recordar que hi ha una important dosi d'altruisme a la societat catalana, i també una  exigència de renovació de les estructures més clàssiques o tradicionals que s'entén que exerceixen una jerarquia no sempre admissible, com és el cas de l'exèrcit, els sindicats i les organitzacions empresarials, l'Església catòlica o els partits polítics. De la idea anterior es podria extreure la conclusió que encara hi ha un grau considerable de cultura cívica, de responsabilitat social i de no fàcil admissió de l'autoritarisme. S’està  posant de manifest una tendència, és a dir, la responsabilitat social de la persona en l'ús dels serveis públics en general i en els assistencials en particular, perquè tot i que podria semblar contradictori, hi ha una majoria de ciutadans que si bé poden arribar a comprendre les raons de les "retallades" també es mostren crítics perquè  afecten de manera directa les seves condicions bàsiques de ciutadania. És a dir, si bé pot haver persones aprofitades, malgastadores o irresponsables, la majoria presenta una incomprensió per un canvi unilateral per part de l'Estat, de les regles de joc del "contracte social". Una majoria de ciutadans entén que ells no són culpables dels alts nivells d'endeutament de l'Estat espanyol, ni de la falta d'acords útils per a un finançament mínimament digne d'algunes comunitats autònomes o ajuntaments, que els afecta. La majoria de ciutadans decents se senten  irritats per aquest canvi en les regles de joc, encara que pugui arribar a comprendre les seves raons, i segueix creient que tot i les dificultats li correspon a l'Estat exercir una funció d'assistència i serveis socials pròpia de l'anomenat Estat del Benestar.

En definitiva, al meu parer domina avui un sentiment d’injustícia generalitzada perquè es dona una reducció de prestacions de l’Estat i un augment dels impostos per altre, un rescat de bancs abans que les persones, i una preocupació obsessiva per la macroeconomia sense que sembli que les persones més marginades siguin objecte d’igual preocupació, i en general, davant de tot aquest escenari, la ciutadania sembla que no té gaire protagonisme, perquè tot està decidit per uns ajustos econòmics que decideix el Govern. I en l’ambient, la injustícia en els moments de escassedat de recursos es posa de manifest també perquè mentre molta gent pateix, es queda sense feina, casa o patrimoni, d’altres –normalment del sector financer- s’omplen les butxaques, com si no anés amb ells la situació general del país. Pura casta xucladora i extractiva. Un perill públic.