Segons diversos estudis recents d’opinió, podem observar una
tendència de fons, associada a la incertesa, en un moment de llarga
crisi econòmica, moral i de canvi d'una part determinant dels paradigmes
socials, que afecta la manera de viure i la governança. La ciutadania
reivindica una nova manera de fer política, més comunitària,
deliberativa i participativa i menys representativa. No s'accepta sense
més la distinció entre polítics i ciutadans, sinó que es defensa
'essència de la política, reivindicant valors emergents com el dret a la
informació, més transparència, més proximitat entre la classe política i
la ciutadania, la igualtat davant la llei, la lluita contra la
corrupció, etc. la qual cosa ens posa de manifest la caducitat
conceptual del mandat representatiu com a concepte que vehicula la
participació política merament electoral. La política ja no es tolera
com una cosa merament electoral-representativa, ni aquest lligam es
considera suficient, tot exigint una major vinculació entre la decisió
política formalitzada institucionalment i la participació ciutadana.
Malgrat un augment de la participació popular a les darreres conteses
electorals es concep com una llosa la mínima capacitat d'influència de
la ciutadania en la presa de decisions. Això em sembla greu perquè es
constata una desvinculació de la Política en relació a les persones i a
la comunitat, la qual cosa, unit a la incertesa general del moment, i a
la desconfiança amb les institucions públiques, pot posar les bases de
perilloses tendències de populisme, radicalització o exclusió social.
Voldria destacar la sensació d'incertesa, i al mateix temps
l'exigència de la ciutadania que els governants siguin capaços de dur a
terme respostes intel·ligents, i que per tant sigui capaços de generar
esperança en els temps que corren.
Malgrat la situació tan dolenta que tenim en termes d’indicadors
polítics i econòmics, cal recordar que hi ha una important dosi
d'altruisme a la societat catalana, i també una exigència de renovació
de les estructures més clàssiques o tradicionals que s'entén que
exerceixen una jerarquia no sempre admissible, com és el cas de
l'exèrcit, els sindicats i les organitzacions empresarials, l'Església
catòlica o els partits polítics. De la idea anterior es podria extreure
la conclusió que encara hi ha un grau considerable de cultura cívica, de
responsabilitat social i de no fàcil admissió de l'autoritarisme.
S’està posant de manifest una tendència, és a dir, la responsabilitat
social de la persona en l'ús dels serveis públics en general i en els
assistencials en particular, perquè tot i que podria semblar
contradictori, hi ha una majoria de ciutadans que si bé poden arribar a
comprendre les raons de les "retallades" també es mostren crítics
perquè afecten de manera directa les seves condicions bàsiques de
ciutadania. És a dir, si bé pot haver persones aprofitades,
malgastadores o irresponsables, la majoria presenta una incomprensió per
un canvi unilateral per part de l'Estat, de les regles de joc del
"contracte social". Una majoria de ciutadans entén que ells no són
culpables dels alts nivells d'endeutament de l'Estat espanyol, ni de la
falta d'acords útils per a un finançament mínimament digne d'algunes
comunitats autònomes o ajuntaments, que els afecta. La majoria de
ciutadans decents se senten irritats per aquest canvi en les regles de
joc, encara que pugui arribar a comprendre les seves raons, i segueix
creient que tot i les dificultats li correspon a l'Estat exercir una
funció d'assistència i serveis socials pròpia de l'anomenat Estat del
Benestar.
En definitiva, al meu parer domina avui un sentiment d’injustícia
generalitzada perquè es dona una reducció de prestacions de l’Estat i un
augment dels impostos per altre, un rescat de bancs abans que les
persones, i una preocupació obsessiva per la macroeconomia sense que
sembli que les persones més marginades siguin objecte d’igual
preocupació, i en general, davant de tot aquest escenari, la ciutadania
sembla que no té gaire protagonisme, perquè tot està decidit per uns
ajustos econòmics que decideix el Govern. I en l’ambient, la injustícia
en els moments de escassedat de recursos es posa de manifest també
perquè mentre molta gent pateix, es queda sense feina, casa o patrimoni,
d’altres –normalment del sector financer- s’omplen les butxaques, com
si no anés amb ells la situació general del país. Pura casta xucladora i
extractiva. Un perill públic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada